"REDUCTIO AD HITLERUM" - Levante-EMV -15.12.12

Fa massa temps que la política es pesa. Va a quilos. Els números guanyen a les paraules. És el que Jorge Luís Borges deia tant bé: “la democràcia és l’abús de l’estadística”. Tants som, tant valem. I tant se val el que es puga dir, i menys encara el com es diga. Al final s’alcen les mans. Tants més u, és més que tants.

Val per a quasi tot, esta setmana per exemple el socialisme local diu que a acudit a no sé quants actes diferents (comptant misses i processons) però no ens diu quantes al·legacions han presentat, o aportacions han fet als diferents reglaments, ordenances... bàsicament perquè qui fa dels guarismes bandera, sap que algunes xifres fan enrogir per minses. Faré autocrítica, també Compromís abusa de vegades del “som qui més preguntes fem”.

Alguns no ens resignem. I no perquè estem en minoria, sinó perquè creiem que el llenguatge polític és el de les paraules. No el dels números. I sentim passió pel que fem i el que ens agradaria tenir l’oportunitat de fer. Perquè tenim l’honest convenciment, que aportem alguna cosa de positiu al conjunt de la societat. Idees fresques, lectures complementàries. I les eines per això són les paraules, l’argumentació, la didàctica... Però en la batalla de les paraules hi ha qui troba també dreceres. O bé el: “votem”, que serveis per pesar les idees. O bé el món de la fal·làcia argumental.

Ja em sap greu citar-lo a ell, que em resulta d’un revulsiu moral important, però Ricardo Garcia Damborenea té una publicació accessible en xarxa a la que cal reconèixer-li valor pedagògic que es diu: Uso de razón: El arte de razonar, persuadir, refutar. Conté una extensa relació d’arguments i fal·làcies.

Una de les més habituals en política és la fal·làcia ad hominem que vindria a ser desqualificar l’argument perquè qui el planteja està desqualificat. Esta mateixa setmana li ho recordava a un Senador popular. Ells la van gastar amb contundència per defensar al seu ex president, de les acusacions que li feia un violador convicte, argumentat que algú així no tenia credibilitat. Però les mateixes boques li donen credibilitat a un altre delinqüent convicte, De la Rosa, en les seues acusacions al ex president de Catalunya.

Este pseudoargument que ataca directament al adversari, però que no refuta les afirmacions del contrincant, és el que hagués usat jo, si li negués valor al treball teòric de Garcia Damborenea, so pretext que és un terrorista convicte, per la seua pertinència al GAL.

I de tots estos pseudoarguments, n’hi ha un que em fa especial gràcia, perquè defineix la incapacitat argumental de qui la gasta. La fal·làcia Reductio ad Hitlerum. Un neollatinisme que no arreplega Damborenea al seu llibre, i que va crear l’acadèmic d’ètica Leo Strauss el 1950. És un argument retòric de la càrrega emocional que té la comparació amb Hitler. “Hitler estava a favor d’X, per tant X és necessàriament dolent”. Argument estúpid, perquè si Hitler estava, que ni ho sé ni m’importa, en contra del tabac, això no converteix el tabac en bo.

Argument estúpid, però freqüent. Esta mateixa setmana en va fer un ús vomitiu el socialista Paco Vazquez, ex alcalde d’A Corunya. Només per por a que se m’acuse de cometre una fal·làcia ad hominem, no diré que eixe senyor és un imbècil. Però ho crec.