És possible que este mes d’agost tinga nom de dona. Ens ha deixat Lauren Bacall. A Lauren Bacall l’estime en secret des de que em va ensenyar a xiular. “You don't have to say anything, and you don't have to do anything. Not a thing. ... You know how to whistle, don't you, Enric? You just put your lips together - and blow.” No és segur que digués “Enric” però jo sé que m’ho deia a mi. Estes coses es saben.
Bacall no era només la jove “Slim” de mirada inquietantment provocadora a “To Have and Have Not”, va treballar en un bon grapat de pel·lícules inoblidables i es va prodigar a l’off-Broadway primer, i a Broadway després. Però també va ser una persona de profundes conviccions, culta, llegida, parlava un francés deliciós. Formant part d’un grup d’artistes entre els que destacaven Humphrey Bogart, Gregory Peck, Katharine Hepburn, Kirk Douglas, Burt Lancaster, Gene Kelly, John Huston, Orson Welles, Thomas Mann i Frank Sinatra, s’enfrontà al Macartisme. A l’altre bandol, fent costat a les paranoiques teories del Senador Joseph Raymond McCarthy gent com Gary Cooper, Ronald Reagan i Robert Taylor.
En aquell moment el compromís de Bacall (i la resta) era un compromís amb riscos personals i professionals reals. Més que les declaracions de Willy Toledo, o els comunicats dels Bardem-Cruz.
Però agost també ha dut a les portades un altra dona, Mryam Mirzakhani. Esta iraní, professora de matemàtica a la Universitat d’Stanford, ha estat la primera dona en aconseguir el prestigiós guardó Medalla Fields (Medalla Internacional per Descobriments Excel·lents en Matemàtiques). Un premi comparat amb el Nòbel. Un premi que es dona des de fa més de 80 anys, i fins ara sempre a homes. Que una dona jove el guanye és una noticia que no ho hauria de ser, però sent-lo, mereix el reconeixement.
M’agradaria saber que pensa tan docta i brillant senyora de la nova “teoria matemàtica” del PP segons la qual qui aconseguisca el 40% dels vots en unes eleccions, ha de rebre com regal un plus que convertisca en percentatge insuficient en un 51% que li done majoria absoluta. Mentre només deien que havia de governar la llista més votada, estàvem al món de la política. Quan se n’han adonat que eixa modificació pensada en benefici propi, significaria una immensa inestabilitat en els governs municipals; han modificat l’opinió i ara proposen que 40 siga superior a 50. I és ací on entra el món de la matemàtica recreativa, i on Mirzakhani tindria alguna cosa a dir.
M’agradava Bacall, trobe fascinant a Mirrzakhani, però no sóc de natural poc mitòman. Ni la coherència ideològica de Felipe GonzGas Natural, ni la proverbial facilitat de paraula de Bataller, ni les 10 de 10 de Marc Marquez, ni mossen Pajares, ni tan sols els Superherois que van tenir el valor de posar de moda els leggins de licra; desperten en mi la mitomania.
Però el femení singular amb el que vull batejar a este agost, té altres noms de dona. Noms ocults. Per exemple, dramàtic exemple, els més de dos cents noms de les més de dues centes xiquetes segrestades per Boko Haram, d’una escola a Jibik, al nord de Nigèria. Boko Haram significa “l’educació occidental és pecat”, i amb la seua interpretació de l’Islam ens omplen el cos de calfreds i ens aneguen els ulls de llàgrimes. Però els artistes i intel·lectuals estan ocupats amb altres manifestos.
O els noms desconeguts de les més de quatre milions de dones que segons Nacions Unides, es vorien afectades per la fatua dictada a instàncies de ISIS (Estat islàmic d’Iraq i Llevant) i estarien obligades a patir una brutal castració, una ablació de clítoris, en nom de la fe que volen imposar.
No tinc el més mínim dubte que Mryam Mirzakhani (iraní) o Lauren Bacall (jueva novaiorquesa) estarien d’acord en encapçalar manifestacions contra tanta ignominia. Ací en el millor dels casos, es fa un hastag, o es puja un selfie amb missatge. Prioritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada