Diu el diccionari que un pujol és un puig menut, una elevació del terreny, més o menys rosta i formant cim que sobresurt del terreny circumdant, sia una plana, sia un massís muntanyós.
Durant anys Jordi Pujol ha estat posat com exemple, per uns i altres, de polític amb vocació d’estadista, de servidor públic que sobresurt del seu medi circumdant (la resta de polítics), per tot un seguit de valors. És evident que no ha estat exempt de crítiques, però ha governat 23 anys consecutius Catalunya, guanyant totes i cada una de les eleccions. Totes. Un fet singular.
Com resulta singular el fet que un polític de la seua generació (i de l’actual) parle amb absoluta desimboltura sis idiomes. En fi, que Pujol era un polític singular, que havia perdut les dents als calabossos de la policia política, i passat tres anys a la presó per fer front al franquisme en defensa d’un catalanisme humanista. Amb independència de que es pogueren compartir o no les seues polítiques, s’havia guanyat el reconeixement generalitzat.
Ara el propi Pujol, amb la policia judicial xafant-li els talons, confessa en un escrit que al llarg de tota la seua vida política ha viscut amb una mentida delictiva, la de tindre capital no declarat fora del territori espanyol. Per al que jo vull dir, poc li fa si eren 4 milions a Andorra fruit d’una herència, o desenes de milions en diversos paradisos fiscals fruit de corrupteles polítiques. Pujol ja no és honorable. Ni molt, ni poc.
I eixe lideratge personal tant potent que havia exercit a Catalunya, fins i tot fundant un partit propi, Convergència, queda ara absolutament malmés. I això passa en un moment en què Catalunya, amb un suport social amplament majoritari, i amb un suport parlamentari desproporcionadament favorable, ha encetat el seu camí cap a l’autodeterminació, per la via pacífica.
Ara el President de Catalunya, és Artur Mas, un altre líder que veu com se l’acusa de messiànic, boig i de jo què sé quantes coses més, per part d’aquells que, mancats d’arguments més elaborats, volen desprestigiar el moviment que hauria de dur a Catalunya a les urnes el proper 9 de novembre. Tant se li val. Convergència té recanvi amb Josep Rull. I ERC té un líder d’enorme solidesa intel·lectual i senzilla praxi política (fer un tomb pel poble del que és alcalde, i parlar amb la gent és tota una experiència). Però tampoc Oriol Junqueres és imprescindible, o és determinant. No ho és Jordi Pujol i menys ara que ell mateix s’ha encarregat de destruir la seua figura moral. No ho és Artur Mas, que en la conferència de premsa que va donar després de la reunió amb Rajoy se’m va confirmar con líder nacional de gran envergadura (amb independència de que pugues compartir o no les seues polítiques socials). No ho és ningú i ho són tots. El lideratge és col·lectiu, és popular, és social...
Al País Valencià tenim per president a Alberto Fabra i gastem, segons informacions periodístiques, 18.000 euros públics diaris en intentar convertir-se en líder. Això després d’aquella poc edificant història del coach que també ens havia de costar un dineral per intentar donar-li a Alberto Fabra consistència.
A Castelló Alfonso Bataller recupera la presidència provincial del PP després de l’episodi de la seua imputació al Gürtel, del que ha eixit victoriós. Però no ser un delinqüent no et converteix en líder, per això l’Ajuntament paga més de 61.000 euros anuals per la publicació setmanal d’un TBO que es reparteix gratuïtament (ningú no pagaria per això) ple de fotos de Bataller saludant una jubilada, mirant amb cara d'interés un semàfor, donant-li un taló a una associació... I parlant de taló, Miguel Ángel Mulet Taló s’esforçava en este darrer plenari en justificar esta indecència, tot dient que si només ix a la revista l’alcalde és perquè és l’alcalde, i que és l’alcalde de tots, i que nosaltres a callar. Manté Mulet (i ja té nassos que li toque jugar este paperot precisament a Mulet), que Bataller és una mena de líder social i que això és el que ens pica als altres.
A mi els dos blocs, el primer de líders sòlids que es veuen afortunadament superats per la seua pròpia societat, i el d’estos dirigents als que amb diners públics se’ls intenta convertir en els líders que no són, m’aboca a una reflexió sobre lideratges.
Salvant totes les distàncies, em permetran parlar de mi. Quan vaig ser triat regidor vaig dimitir com Secretari Local del meu partit. I des d’aleshores no he volgut ocupar cap càrrec orgànic. Podria? Segurament sí, però no vull. Crec en els lideratges col·lectius, no en els messiànics. Crec en els primus inter pares, no en els lideratges personalistes. Crec en la societat organitzada, no en les corretges de transmissió, ni en els pastors de ramats desorientats.
Per això no em resultaria ni nou ni incòmode presidir un govern multipartit. Si sóc alcalde de la meua ciutat, vull que la societat recupere el protagonisme, i no tinc la més mínima intenció de passar a la història, em conforme i no és poc, a passar per la història, entre una societat protagonista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada