UNA OPINIÓ SOBRE PODEMOS

I EL VERB ES VA FER CARN.

L'aparició de Podemos venia forjant-se feia temps. Amb el 15-M, amb les diferents "Mareas", amb l'empoderament de la societat civil... Hi hagueren propostes que no van quallar, Partido del 15-M, Equo, Partido X i no sé si algun més. Però alguna cosa anava covant-se. 

Podríem dir sense faltar a la veritat, que gran part del seu discurs no és nou. Que alguns, honestament crec que notablement Compromís, veníem practicant la major part del que ells han presentat com grans novetats (assemblees obertes, primàries obertes, elaboració de programes des de la participació civil, sentit ètic del comportament públic, enorme grau d'exigència d'honestedat als seus representants...), i mantinc que si ells ho han pogut vendre com novetat, és perquè o bé nosaltres no ho havíem sabut vendre, o no oferíem exactament el mateix (primàries sí, però després els aparells corregeixen la decisió de la gent, en base a quotes, reserves de pluralitat o com li vulguem dir). O ben probablement per totes dues coses. No és crítica a ells, és autocrítica.

I en això estàvem quan un jove de verb desimbolt i posat desacomplexat, cabell llarg, barba poc cuidada i vestit modestament, esdevingué el messies esperat. No estava sol, amb ell, un grup d'acòlits (no seria just dir-ne deixebles) varen creure que ara podien fer allò que tanta gent semblava reclamar, i van dir "si, ahora podemos". I van predicar un credo que per bé que no era nou, ells van saber encarnar com ningú abans. 

I després d'uns quants sermons de la muntanya catòdica, van fer el seu primer miracle, el de la multiplicació de pans i peixos (de vots i escons) a la porta d'unes europees, que van esdevindre una mena de rubicó per al bipartidisme. I de tota la vida política.

EL LABORATORI

Que s'entenga bé el que vull dir. Podemos té molt de laboratori. I jo no gosaria dir que això siga essencialment negatiu. 

L'altre dia Gerardo Iglesias (otro Iglésias, amigo Sancho) va dir que Podemos venia a ser el que ells havien pretés fer des del PCE al crear Izquierda Unida, sumant altres actius. No hi deuen estar del tot d'acord, gent com Pablo Iglésias, perquè és precisament de l'hinterland (passeu-me el mot) d'IU que provenen alguns dels caps visibles de Podemos.

Concretament, Pablo Iglésias va militar en la Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya des dels catorze anys fins als vint anys. I és vocal del Consell Executiu de la Fundació Centre d'Estudis Polítics i Socials, dedicada segons els seus estatuts «a la producció de pensament crític i al treball cultural i intel·lectual per fomentar consensos d'esquerres».

I esta gent, està molt preparada. Molt. Han estat capaços de connectar bé en un moment determinat d'ebullició social, amb un llenguatge relativament nou.

Si ens hi fixem, amb freqüència han dit que el problema no s'ha de llegir com "esquerra Vs dreta" (que és un llenguatge antic, és cert, per molt que molta gent el vulga mantenir d'actualitat. Jo mateix, quan he plantejat això en entrevistes fa 6 o 8 anys, he rebut calbots des de fora i des de dins de casa). Si ens hi fixem, usen un altra terminologia. Els que estan dalt i baix. Els que abusen i els que pateixen. Els que tenen el poder, i els que cal que s'empoderen... 

Des del punt de vista semàntic és brillant. És un llenguatge molt més inclusiu. Fins i tot una persona de dretes pot sentir-se identificada perquè per sobre seu sempre hi ha algú que té més "poder", que està "dalt", que "abusa". I en l'esquerra exactament el mateix. Diu el mateix que l'antiga dicotomia? No exactament, però el que diuen no exclou ningú. 

I ells han decidit (i això si que els diferencia de molts partits actuals), governar. El seu objectiu no és "fer-li oposició a...", "participar en les institucions", “netejar”, "democratitzar no sé què ..." No. El seu objectiu és governar. Per això volen tindre cercles a tot arreu. També hi ha cercles a l'exercit. Mai abans un partit havia tingut un "col·lectiu" específic de policies o militars. Si més no, no em consta. I això, a mi, em recorda més a un règim que a qualsevol altra cosa. I ja em disculparan, si volen. 

LA QUADRATURA DEL CERCLE

L'inqüestionable èxit de Podemos a les europees ha significat dues coses. D'una banda que la resta de partits polítics (i no cal dir-ho, la premsa) mirem amb atenció cadascun dels seus moviments. I d'un altra que molta gent s'acoste a la "bona nova”, a eixa paraula màgica que els hi diu que poden. Podemos. Podem. We can. 

Quasi com per espores, en les places dels pobles (és fins i tot poètic el retorn de l’àgora a la vida política!) s’hi troben la gent que han votat (i els que els hi agradaria haver-ho fet) i un grapat d’encuriosits (també gent d’altres partits per espiar, intentar manipular…un poc trist tot plegat). I s’organitzen. En “círculos”. El cercle és més democràtic que el triangle (per molt que siga equilàter). Ho tenen tot pensat. Són bons. Ja ho he dit.

Però el creixement massa ràpid genera dubtes en el pinyol, en el nucli dur,  en els “pares -i mares- fundadors”. Pablo Echenique, un dels fundadors de la cosa arriba a parlar d’ “intrusos”. Gent que s’acosta a l’organització per aconseguir beneficis personals. I això els obliga a ser cautes. Una organització, sense organització, és una organització desorganitzada. I ja em disculpareu la tautologia (si és que ho és que no ho tinc clar del tot).

I val a dir que això ja ha dut alguns problemes. Gent parlant en nom de Podemos, a qui Podemos no li ha donat permís per a fer-ho. Els pares -i mares- fundadors dient que ja vorem si es presenten a les municipals, o si ho faran sols, o si buscaran aliances… I cercles contestant que això ho decidiran ells.

I aleshores, des de…Madrid (dejà-vu) decideixen que hi haurà una mena de direcció, que fins que es faça el congrés constituent (que òbviament no es dirà congrés, perquè ells han descobert el valor immens del neologisme en la política actual) prendrà les decisions. 

És a dir, que fins que organitzen l’organització d’una forma transparent, democràtica, participativa, horitzontal, transversal, tal i qual, serà un partit de quadres. 

Han tornat a fer història! La quadratura del cercle. 

MATAR A DI LAMPEDUSA. (Que tot canvie per a que tot canvie)

La nova formació, els líders de la nova formació, han decidit bàsicament dues coses: 

Governar. I governar per a canviar el món. 

No gestionar el que hi ha i fer xicotetes millores. No. No es tracta de transformar, modificar, millorar, i menys transitar! Transitar és fer una transició, i això és una paraula que no els sentirem conjugar. Per usar una terminologia “antiga”, front a la transició, la ruptura. I ells estan per la ruptura. Tant és així, que parlen d’un nou procés constituent. I jo compartisc la necessitat.

Ara bé…com s’hi arriba?

Al principi de l’escrit he parlat de la fundació de la que forma part Pablo Iglésias, i que es dedicava a "produir pensament crític i fomentar consensos d’esquerres”; i jo diria que des de la política activa estant, volen continuar "produint pensament crític" (i jo ho celebre per convicció) i també "fomentar consensos d’esquerres”; i sembla que han trobat en el PP una inestimable ajuda amb eixa reforma electoral que proposen.

Tot i això, trobe que el seu missatge és contradictori (jo crec que voluntàriament). És com a poc dual. Diuen que no tenen clar si es presentaran a les municipals i autonòmiques. I diuen també que volen estar als ajuntaments. Diuen que mai no han plantejat Podemos com un partit a l’ús que arribe per fer coalicions amb altres, i diuen també que la fórmula de Guanyem pensada a Barcelona podria ser exportable. No busquen coalicions, però saben amb qui no en farien en cas de fer-ne…

Diuen que volen estar als ajuntaments per practicar la desobediència civil i anar cap un procés constituent…

Jo sóc regidor del meu poble, i voldria ser-ne alcalde a partir del 2015. I siga una cosa o siga l’altra, tinc el cap (i el programa electoral) ple d’idees per millorar la vida dels meus conciutadans. 

Se bé el que costa aconseguir representació a un ajuntament, i no vull malbaratar l’enorme capital d’il·lusió i compromís que dipositen en els electes les persones que ens presten el seu vot, que ens trien per gestionar els seus interessos, les seues emocions, les seus necessitats... No els decebria mai deixant de fer la feina per la que m'han triat. 

De que calen canvis en profunditat, no cal que ningú em convença, perquè fa anys que ho proclamem i practiquem en la mesura de les nostres possibilitats des del BLOC i des de Compromís. És suficient amb el que hem fet? Òbviament no. Per això hi ha un espai per a Podemos. 

Però que no se’ns oblide, que Compromís no ha parat de créixer. Va créixer a les generals d’una forma extraordinària. I tornà a fer-ho a les europees. I tot i l’aparició de Podemos, totes les enquestes publicades en continuen donant un creixement sostingut. I siguem francs, que et voten quan no et coneixen (Podemos) té molt de mèrit; però que et continuen votant, i cada colp més, quan ja et coneixen, té molt més mèrit. I si m'és permés de dir, molt més valor democràtic i cívic. No és un “a vore que passa”, és un “volem que passe això que ja esteu fent”.

Això significa que hem d’obviar el que passa al nostre costat? I tant que no! Hem arribat fins ací, precisament perquè hem escoltat la societat de la que formem part, i hem estat capaços de treballar en paral·lel amb ella. 

I que no se’ns oblide el nostre compromís amb la gent que fins ara ens ha votat ja a pobles i ciutats. I ho ha fet per a que li resolguem els problemes quotidians. Per generar felicitat funcional. La del dia a dia. La de proximitat. Això també és política. Això és la política. Generar benestar. Canviar les coses. 

ZUGZWANG

És un terme alemany molt usat als escacs, i defineix aquella jugada que obliga a l’adversari a moure peça, malgrat que qualsevol moviment que puga fer el deixe en pitjor posició.

Jo diria que a Podemos, d’això d’escacs en saben. I gosaria també a dir, que eixe discurs dual i contradictori… Eixa posició de centralitat (no en l’eix esquerra-dreta; ni dalt-baix) en tot el que es diu i s’escriu de política que ha aconseguit Podemos amb l’èxit electoral de les europees i un parell de enquestes que els auguren formidables resultats, els fa jugar amb blanques.

I diria també, i ja calle que he dit moltes coses, que en este moment la seua jugada és precisament un zugzwang, i jo demane a la meua organització, i a la resta, que no obliden-oblidem, que els escacs són un joc intel·lectual de moviment lent i reflexiu. Qui es precipita, perd. I ara com ara la nostra Reina, el nostre Rei, els cavalls, els alfils, les torres i els peons, si miren davant…cap a Podemos…només veuen terra campa (i quadriculada), un espai per conquerir; i un grapat de peons, i allà darrera una gent organitzant-se. Però no són més que nosaltres i no han demostrat ser millors.