Durant segles, la mar d'Aral, va ser un gran oasi situat enmig de la dura i seca estepa russa. Se'n diu mar, però en realitat es tracta d'una conca fluvial sense eixida al mar, que s'alimentava i creixia gràcies als rius Amu Daria i Sir Daria.
Fou a meitats del segle XIX quan els soldats russos arribaren a les seues costes i fundaren la ciutat d'Aralsk. Pocs anys després fundaren Muynak. La pesca, que havia estat sempre la principal activitat econòmica de la zona, es va sofisticar amb l'arribada dels russos. Els pobles riberencs van créixer i es van armar flotes pesqueres que, en els seus millors temps, van arribar a capturar una sisena part de tota la pesca russa. Era una zona rica, estaríem parlant d'unes quaranta mil tones de peixos anuals.
Però els mals governants, fent una mala planificació de l'activitat agrícola de la zona, van signar la sentència de mort de l'oasi de riquesa. Quan els bolxevics es van fer amb el poder el 1918, van considerar el Mar d'Aral “un error de la natura” i, amb la seua supèrbia, van declarar la guerra a la realitat geogràfica i fluvial.
Desatenent a les necessitats naturals de la zona i sota la bandera del progrés a tota costa, el govern soviètic va destinar uns 30 milions de rubles d'aquella època a canalitzar els rius i irrigar una vasta zona de l'estepa per convertir-la en la major plantació del món de cotó. Des d'aquell moment i fins als anys 60, es van construir més de 30.000 quilòmetres de sèquies i canals, 45 preses i 80 embassaments. Però la infraestructura estava tan mal feta que, en alguns casos, deixava escapar fins a tres quartes parts de l'aigua que transportava.
Este ruïnós pla mal dissenyat i pitjor executat, no només condemnava al llac, també condemnava als seus habitants. La darrera malifeta va ser la construcció d'un gran canal entre 1954 i 1960, ordenat pel govern central de Moscou, amb 500 km i que s'enduia un terç de l'aigua del riu Amu Daria. No obstant això, els esforços per aconseguir-ho van ser desmesurats. Es va augmentar el cabal destinat a la irrigació en detriment del que els afluents Amu Daria i el Sir Daria aportaven al llac, i en els anys vuitanta l'aportació d'aquests al mar d'Aral era de tan sols un 10% del que era en els anys 60.
Allò que a curt termini semblava un èxit per la proliferació dels camps de cotó, anava covant un desastre ecològic, econòmic i social de magnitud poc comparable.
I així, senyores i senyors, s'expliquen les balances fiscals! Som el Mar d'Aral. Un mar que durant segles ha estat capaç de produir riquesa suficient, per a que els habitants del seu entorn visqueren en condicions més que dignes. Una zona amb recursos propis, i una població adequada al medi, capaç d'explotar-lo sense exhaurir-lo. És la vella saviesa d'un poble treballador. Pescadors, llauradors, comerciants, industrials...
En valencià Moscou es diu Madrid, i allí viu el nostre govern central, que durant dècades (governant bolxevics i menxevics) ha desviat el cabdal de la nostra producció econòmica i esforç fiscal (els rius Amu Daria i Sir Daria) per alimentar economies al·lòctones, condemnant-nos a la misèria més extrema.
S'estima que actualment el Mar d'Aral es el 20% del que va ser. El 95% dels pantans i terres humides properes s'han convertit en deserts i més de cinquanta llacs dels deltes s'han assecat. La seua dessecació ha afectat directament al clima, fent-lo més inòspit, i ha deixat al descobert més de 30.000 Km2 de sorres salinitzades. Han desaparegut 28 de les 30 espècies de peixos que hi habitaven, ha desaparegut la indústria pesquera; i de les 173 espècies animals que hi havia només en sobreviuen 38.
He d'insistir, som el Mar d'Aral, dessecat pel Govern Central, amb l'ajuda d'una Generalitat, que com les conduccions d'aigua soviètiques, perden pel camí un terç del cabdal, en el nostre cas, en forma de Gúrtels diversos. O plantem cara, o estem morts i pelats. Sobretot pelats. No cal més que vore els pressupostos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada