IDEES, NÚMEROS

A mi el que més em va seduir de la política és que era una batalla d’idees. Explicar-te i escoltar. Aprendre i opinar. Dissentir i intentar convèncer. Debat.

Quan vaig començar a fer política institucional, i per tant a competir, vaig haver d’acceptar a contracor, que no era prou amb ser honest, convincent i creure que es té la raó, que també calia una estratègia. A contracor, dic. Per a escàndol del professor que em dugué a la universitat a fer una conferència als seus alumnes de màrqueting, vaig afirmar que el màrqueting acabaria amb la democràcia. Ja tenia la sensació que pesaven més les tècniques de venda que el producte.

Ara crec que superades les idees pel màrqueting, el màrqueting està amenaçat pels números. Ara la política són números. “Si la majoria pensa això, dic això, o com a poc calle allò” sembla l’única estratègica d’algun partit de laboratori. O ja no importa si aquella és més bona que jo, o jo millor que aquell. Encapçalarà la llista qui mobilitze més gent. Ja passava. Guanyen els que són més, no els que són millors. Perquè, estarem d’acord, que no sempre és cert que són més precisament perquè són millors, no?

No m’agrada. 

No m’agrada que Pitàgores guanye a Einstein.
Igual és que sóc un romàntic. I ara mateix no sé si ser un romàntic en política és la vella política, o és política nova. Perquè la nova, sembla que és molt científica.