"TRES-CENTS I PROU" Levante-EMV 17.01.16

Hui, justament hui, fa 300 anys que el Rei Borbó va signar el Decret de Nova Planta que abolia els Furs nacionals valencians, ens deixava sense llengua, sense cultura, sense institucions pròpies de govern, i començava un període en el qual es traficaria la nostra història com a poble, per fer-la passar per part d’un altra història.

La nissaga dels borbons imposà la monarquia absolutista, per contrast al model anterior, molt més avançat per aquella època. Això que escric (per al lector ahir) ho faig des del meu despatx al Palau Municipal que enguany celebra el seu 300 aniversari.

De fet, la construcció de l’edifici s’aturà uns anys, els de la guerra de successió a les corones dels regnes d’Espanya, que es saldà, ja ho he dit, amb la victòria borbònica i castellana, contra nosaltres els valencians, que majoritàriament, ens havíem posicionat en favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria.

En estos tres-cents llargs anys, han passat moltes coses. Hem estat sotmesos a monarquies i repúbliques, hem patit guerres, hem patit colps d’estat, revolucions... Períodes de pau relativa. Llargues dictadures. I res de tot això ha aconseguit despersonalitzar del tot al nostre poble.

Els darrers 20 anys el PP ha governat amb majories absolutes la Generalitat, la majoria dels nostres ajuntaments, i durant llargs períodes l’estat. I els atacs a la nostra cultura, a la nostra personalitat històrica han estat constant. Alimentant el secessionisme lingüístic amb la sola i única voluntat de conflictivitzar l’aprenentatge del valencià, el seu ús social. Nodrint amb diners públics institucions acientífiques. Perpetrant un vertader colp d’estat a l’AVL... En fi. I deteriorant la imatge exterior d’aquell històric Regne, empobrint-lo, arruïnant-lo. És cert que el PP no n’ha estat l’únic culpable, però sí el més bel·ligerantment culpable. Els seus atacs a la personalitat valenciana no han estat fruit de l’atzar, la desídia o l’abandó. No. Són el fruit d’una decisió estratègica. Despersonalitzar als valencians perquè amb bascos i catalans ja tenim prou festa.

Tres-cents anys després Espanya continua sense reconéixer la seua pluralitat. Continua estant prohibit parlar valencià al Congrés, perquè una Constitució que alguns pretenen modèlica, i que fou redactada amb la pressió militar a sobre, menysté tot allò que no siga castellà.

En tenim una bona prova ara, una altra bona prova i en van milers, amb les dificultats que els partits majoritaris al Congreso, posen per a la constitució d’un grup parlamentari valencià diferenciat.

És ben sorprenent, perquè d’una banda sembla que el Rei consultarà a Compromís, sobre la formació de govern, però en canvi PSOE, C’s i PP es neguen a reconéixer-nos personalitat pròpia a la càmera. És una qüestió de mera voluntat política. I ho dic així, sense dubitacions, perquè hi ha diverses sentències judicials que atribueixen a la mesa la discrecionalitat a l’hora d’interpretar el reglament. I hi ha una llarga tradició en fer interpretacions. Esta mateixa setmana, la mesa ha decidit permetre a DiLl i ERC constituir-se en grup malgrat no complir una de les exigències reglamentàries. Han interpretat i han dit que els independentistes catalans poden. Però sembla que no van a permetre que els valencianistes puguem. No sé si donen Catalunya per perduda i amb nosaltres volen prevenir. Però diré que el potent independentisme català té tres pares. La voluntat catalana de ser. La campanya catalanòfoba del PP. I la traïció socialista de ZP prometent que acceptaria allò que no acceptà.

I ho dic ara i ací, 300 anys després perquè sembla que l’Espanya “mesetària” no ha entés res, qui intenta barrar el pas al nou valencianisme, garbella aigua. La presa de consciència és imparable. 300 anys són massa. I si ens tracten com als catalans, igual troben la mateixa reacció d’ací a no gaire.