Alexis Marí, el diputat de Ciudadanos, és molt aficionat a les frases i les sentències. Amb certa freqüència en puja alguna al seu compte de Twitter, convidant a la reflexió. N'hi ha una del dramaturg occità Marcel Pagnol, que a mi sempre m'ha agradat molt, i que em ve de gust regalar-li després del que ha passat estos darrers dies: "L'honor és com els mistos, només serveix una vegada." Ell ja m'entén.
Va ser en gener quan el President Puig va convocar al seu despatx als síndics dels diferents grups de les Corts. Es tractava d'intentar bastir una unitat d'acció de cara a l'elaboració dels pressupostos generals de l'estat, que el PP de Mariano Rajoy preparava. Va anar bé. Amb matisos, però tots els partits es conjuraren per fer un front comú en la defensa dels interessos econòmics valencians. Diuen les cròniques que el President anà més lluny i buscà la complicitat dels seus antecessors al càrrec. Alberto Fabra, Eduardo Zaplana i Joan Lerma. A Olivas i a Camps sembla que no els va cridar, no tenen massa ascendent sobre el PP espanyol. El que sí que el tenia aleshores era Zaplana. Aleshores. Perquè ara sembla que aquella frase de "yo estoy en política para forrarme" que mai no va pronunciar, sí que l'havia pensat.
Vist el projecte de pressupostos, es va generar un enorme desencís a tot el país. En tots els estaments. Els síndicats, les patronals, els grups polítics… La majoria dels mitjans de comunicació van publicar anàlisis que posaven en evidència el maltracte malaltís que se n'infligia. Tant és així que aleshores va ser el President de les Corts, Enric Morera, qui va posar en marxa una segona iniciativa buscant allò que deia "L'art de la guerra", de Sun Zi: "Qui és capaç d'organitzar un exèrcit unit, resultarà victoriós."
El document que demanava que els pressupostos foren justos amb el País Valencià, i deixaren de restar-nos oportunitats de ser competitius, va comptar amb el vist i plau de tots els grups de la cambra.
El que va passar després, és que les cúpules del PP i de Ciudadanos, van cridar a l'ordre a les seues franquícies. Isabel Bonig sap que a Madrid no li tenen gaire confiança. Allí creuen que ha anat bé per pujar la moral a la tropa després de la davallada de Fabra, però que no guanyaria unes eleccions encara que tornaren a fer trampes amb el finançament de la campanya. Per això, i perquè ja en té prou amb el bony que té a la provincial de València, i l'ambició d'un Barrachina zapalanista a Castelló; es va fer arrere. Es va desdir. I va fer que el seu grup deixés de donar suport a aquella declaració. A l'hora de l'acte reivindicatiu a les Corts estaven al bar. Els vaig vore. I a Castelló, per exemple, els seus han vetat la declaració a l'ajuntament.
Amb Ciudadanos passà el mateix, tret que Alexís Marí, el castellonenc de Miguel i dos diputats més, es van presentar a les Corts i van donar suport a la declaració, amb un discurs encés del mateix Marí. Per això el van destituir. Per això Bonig no va fer el mateix, per por a ser destituïda també.
Per al PP i gran part de Ciudadanos, la defensa dels interessos valencians van quedar en segon lloc, per darrera dels interessos partidistes i personals. La cadireta. És per això que Alexis Marí, encara té un misto. I que Isabel Bonig ja només té la caixa. B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada