SOBRE LA FE I LA HIPOCRESIA. 17.04.17

Em ve de gust dir que he esperat que s'acabe la Setmana Santa i comencen les vacances de Pasqua per vore si l'ambient ja està més tranquil, tot i que no tinc gens de confiança. La irracionalitat, per definició, no entra en raó. I la fé, també per definició, i ho dic sense cap to pejoratiu, és irracional.

Una nit, a París estant, sopava a casa d'Ofra, una amiga jueva, i em va deixar glaçat quan va explicar dos acudits de camps de concentració. Em vaig trobar molt incòmode, molt. I ella que em coneixia bé, en adonar-se'n, em va dir: "tu saps, Enric? Es pot riure de tot, però no amb tothom".

Esta frase m'ha acompanyat des d'aquell dia, sempre que hi ha debats sobre els límits de l'humor. A mi personalment, algunes portades de Charlie Hebdo no em fan gràcia, encara que siga Mahoma tocant el banjo, però no trobe justificació per a fotre una bomba al setmanari. Com la que van posar a El Papus l'extrema dreta cristiana per fer bromes sobre la religió i el feixisme, que tampoc no els feien riure. Em sembla indecent que la Monarquia espanyola puga fer segrestar El Jueves, perquè a la portada es veu al Rei fornicant amb la Reina, com si no hi hagués demà. A mi no em va fer gràcia, de fet, fa anys que no llig El Jueves perquè no em diverteix, però crec que el mal gust, no és un delicte. I per a ser franc, em sembla de més mal gust pagar-li les meuques al Rei ara emèrit.

Miren, el debat sobre l'autobús dels integristes de "hazteoir.org" m'obligà a pensar molt. No ho tenia tan clar com altres, d'acord amb les reaccions virulentes, perquè em costa de trobar quin és el límit de la llibertat d'expressió. Fins i tot quan allò que s'expressa, em desagrada profundament, crec en eixe dret. Si que és cert però, que la llibertat d'expressió té alguns límits, i la incitació a l'odi, que és un delicte tipificat, n'és un. Per això, finalment, vaig entendre que aquella campanya havia d'acabar. No perquè no compartís el que deia. Que no ho faig, però això no té gens d'importància.

I així més i més. I molt i molt. Però vull tornar a l'humor. Molta gent creu que els Morancos fan humor, a mi em sembla que fan vergonya, però no els prohibiria. A alguna gent Faemino i Cansado els hi resulten absurds, i per això jo els admire profundament. Hi ha qui riu amb "Aqui no hay quien viva", a mi em fa més gràcia "Ilustres ignorantes". Però saben que... Jo no prohibisc, canvie de canal.

A mi el que va escriure Casandra sobre Carrero Blanco em va deixar fred. No vaig riure (eren acudits molt vells, que és possible que feren riure entre 1973 i 1977, per exemple, però ara ja no). Em desagradaven més altres tweets d'esta xicota, per això no la seguisc en Twitter. Tan simple com això. Hi ha perfils racistes, de diferents ortodòxies religioses, profundament masclistes... N'hi ha molts, que jo, si no m'agraden, no seguisc. És fàcil.

Ací hi ha hagut qui ha volgut muntar una polèmica perquè una persona pública va pujar un meme a Facebook, que va ofendre a alguns cristians. A altres els sembla un desencert. Altra gent es va fer un tip de riure. Hi ha agnòstics que també van considerar que sobrava.

"Es pot riure de tot, però no amb tot el món". Tinc alguns amics cristians que en privat haguéren dibuixat un somriure en vore allò. Fins i tot un conegut capellà em va dir que li semblava de mal gust, però que no n'hi havia per a tant. Altra gent, però, s'ha indignat moltíssim. Molt. 

De tota esta gent, no he vist a ningú queixar-se, per exemple, de l'arenga feixista amb la qual va començar l'altre dia una processó a la nostra ciutat. No els he llegit. I no és que no ho saberen, perquè algun il·lustre personatge local que es va sumar a les violentes crítiques a qui va pujar el meme al·ludit, jugava un paper protocol·làriament molt rellevant, en aquella cerimònia. I ni piu.

Jo gràcies al fet que el PP local em va portar als tribunals, he aprés bastant d'això de la llibertat d'expressió. La sentència que em dóna la raó, parla precisament d'això. D'eixe dret, i malgrat reconéixer límits, diu de forma clara, que jo no els vaig vulnerar. Més. Diu que la llibertat d'expressió és un dret superior fins i tot a la llibertat de premsa. Perquè esta darrera està sotmesa al principi de veracitat, la d'opinió no.

Així que un pot pujar un acudit a una xarxa, sobre Carrero Blanco, sobre Crist clavat en la creu, sobre Mahoma mantenint sexe anal amb un porc, o sobre la Reina Leticia menjant macarrons amb les mans. Ni ha de ser veritat, ni elegant, ni tan sols graciós.

Es pot molestar alguna gent? Clar. Legítimament? Sí, clar. Per evitar la censura és bona l'autocensura? No sé. Demanem que la gent que fa política semblem persones normals, i quan actuem com persones normals se'ns diu que no tenim dret perquè som persones públiques. No sé. Complex.

Ara... Jo comprenc la gent molèsta, la gent ofesa. A mi hi ha un munt de coses que m'ofenen cada dia. Per exemple, que no hi haja una emissora en valencià, però que el dial estiga ple d'emissores que es passen el dia de pregaria en pregaria, i amenacen en voler salvar la meua ànima (desconec si en tinc) en nom d'un déu i una religió que no compartisc! Canvie l'emissora i au. No demane que els hi lleven la llicència... Si és que en tenen.

Però bé. Qui va pujar el meme famós, en el que alguns veien un Tetris, i altres una cosa tètrica, a la vista de la reacció violentíssima d'alguns, i de la utilització política d'altres, el va despenjar i es va disculpar públicament.

No he vist disculpar-se a qui ha insultat greument a eixa persona, i a la seua família. Ni tan sols he vist a alguns polítics locals, propietaris dels murs on tot això passava, exigir a la gent que retirés els insults. Personalment he bloquejat més gent per insultar als altres que a mi mateix, qüestió de sensibilitats. O de falta d'ella.

Però he vist molta hipocresia, molta. He vist algú pontificant sobre la fe, sobre el respecte, etc, que signa amb freqüència articles faltant al respecte a persones físiques amb qui no coincideix políticament. Es veu que troba més justificable insultar a persones, que a personatges dels quals no tenim ni tan sols, garantia de llur existència. Persones defensant la fé cristiana, que viuen o han viscut d'esquena als manaments d'eixe déu i de la seua església. "No desitjaràs la dona -o l'home- de l'altre". Xa, no m'estireu de la llengua que teniu molt poca vergonya. Igual al vostre déu  l'ofén més que els creients no complisquen els seus manaments, que no pas que algú que no hi creu, puga fer un acudit. 

He vist ofesos cristians escriure una perorada en contra del perdó. En nom d'un déu que clavat en la creu digué "perdona'ls pare, no saben el que es fan". Però ells no perdonen. Diuen que el perdó és una trampa. Posant en solfa un pilar bàsic de la religió que diuen defensar, aquell que et permet pecar tant com vulgues, sempre que després te'n penedisques i et confesses davant un capellà. Penedir-se i confessar l'error en públic no els val... Tot i que en la mateixa missa cristiana hi ha un moment per al "jo pecador" en el que es convida als fidels a fer un acte de constricció i demanar perdó davant déu, i la seua església, pels pecats comesos.

I no només això. Han creat un text que envien com un spam més exigint disculpes, a qui ja s'ha disculpat. No busquen el penediment, busquen la punició. No la penitència cristiana, busquen el càstic polític. Usen la fe, una fe, per fer calaix a les urnes. No es nou. És el nacionalcatolicisme. 

En nom d'una fe que no practiquen. En nom d'una moralitat que vulneren. En nom d'unes tradicions que deixen prostituir-se. Legionaris en Setmana Santa? Els únics legionaris que hi havia, eren els de la legió romana. El centurió Longí que clavà la llança al costat del Jesús en la creu, n'era un. I fins i tot a ell se'l perdonà! Què dic perdonà? De tan penedit com n'estava el van fer Sant.

Si hagueren de ser ells els que tiren la primera pedra, viurien rodejats de grans construccions de la nostra fantàstica arquitectura de pedra seca. Seca com la seua ànima. De pedra com la seua cara. 

En nom del més gran dels cinismes, mals cristians, defensen una fe que no honoren, perquè pensen en política. Tan humana ella! Tan allunyada dels déus!