"GENERACIÓ NI-NI"- Levante-EMV- 12.12.09

Diuen que quan Jesús de Nazaret va anunciar als deixebles, que abans que cantés tres vegades el gall, un d’ells el trairia, tots i cada un de la dotzena que havien quedat per al que seria el darrer sopar del grup, van començar a preguntar..."seré jo, senyor, seré jo?"
Supose que una escena similar es podria haver produït en...posem per cas, el famós restaurant El Vasco de Cuenca. Allà, Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida, hauria pogut dir als seus vicepresidents: "que sapigau, que un dia vos deixaré, i sobre un de vosaltres (ara no sé si va dir pedra o cudol) edificaré la meua Diputació". "Seré jo?" va preguntar el de la Vall d’Uixò, "serè jo?" va preguntar el de Vall d’Alba, "seré a cas jo, va preguntar el de Castelló?" "Seré jo?", repetien un rere l’altre.
Però Carlos Fabra havia triat al més jove dels seus deixebles, Javier Moliner.
Javier és la mà dreta d’Alberto Fabra, i la mà dreta de Carlos Fabra, la qual cosa vindria a demostrar que no té mà esquerra. És el Vicealcalde de Castelló i l’adjunt a la presidència provincial del PP. Dos càrrecs als que ha arribat gràcies a la combinació d’una indiscutible dedicació, i una lícita ambició. A la ciutat de Castelló, el problema de Moliner és que hi ha molt poca diferència d’edat entre ell i l’actual alcalde, i això, en principi, dificulta el relleu. En canvi, l’operació de fer-se amb les brides del partit a la província, i més que previsiblement amb la presidència de la Diputació (si els números ixen) estava molt més avançada. Al cap i a la fi havia estat ungit com successor, per l’actual llogater.
Però, en això que va esclatar el cas Gürtel, i amb ell, Camps passà de ser un dels més influents barons del partit, a ser empestat, amb el que tothom evita fotografiar-se, i de qui tothom recela a Madrid i a València. I Carlos Fabra, que de supervivència política en sap un munt, i reconeix un cadàver polític sense baixar del cotxe oficial, salta ara com un felí (sense dissecar, malgrat l’afició a la taxidèrmia del PP) per dir que si Alberto Fabra ha de jugar algun paper destacat en la política valenciana (com si ser alcalde de Castelló no fóra un paper destacat en la política valenciana), ell hauria de quedar-se a la Dipu. Per què? Perquè Moliner hauria d’encapçalar la llista municipal. I Moliner que anava de camí cap a la Dipu, gira volta i s’encamina a l’Ajuntament.
Però va Alberto Fabra i diu que no, que d’anar a València res, que Camps està confirmat (home, estarà confirmat i haurà pres la comunió mil vegades, però que repetisca està per vore), i que ell es queda d’alcalde. Així que Moliner, es torna a parar, mira a la Dipu, mira a l’Ajuntament, i per fer temps entra a Donde Marisa a fer-se una rua de mortadel·la d’olives.
I és que el pobre Moliner, ara li passa com al PSOE, és de la generació Ni-Ni. Ni diputació, ni ajuntament.

"CONSTITUCIÓ I LIDERATGE" - Mediterráneo . 10.12.09

Ara mateix no sabria dir si sóc un pragmàtic amarat d’utopia o un utòpic el suficientment sensat com per tenir una dosi King Size de pragmatisme. Qualsevol de les dues formules han de valer per dibuixar el perfil d’un nacionalista en un país sense consciència de país; un progressista en una ciutat i un país on els conservadors arrasen; i un opositor assertiu en un ambient polític on la desqualificació de l’adversari i l’obstinació prepotent marquen el dia a dia.
I des d’eixa barreja d’utopia i pragmatisme, m’assec a escriure sobre la Constitució. Ja sé que estos dies tothom n’ha parlat amb superlatius. Hi ha fins i tot, qui lícitament entén que és la fita més important de la història recent. A mi ja m’està bé que cada dia ho siga menys el guerracivilisme, el franquisme i la segona república. Em va bé, no perquè s’haja d’oblidar el passat, sinó perquè a mi, com ciutadà i polític, em preocupa infinitament més el present i el futur. I si l’inexorable pas del temps està rejovenint la societat, bé està que la principal fita referent siga una Constitució feta des del consens.
El consens, clar, significa renuncies. Significa que ningú no guanye per tal que ningú no perga. I això fa que ningú no estiga content del tot (ara parla l’utòpic), ni descontent del tot (ara el pragmàtic). Però el que tampoc no sembla raonable és eixa sacralització del document.
Al cap i a la fi, és una llei, la llei de lleis si volen, i el dret només té sentit si evoluciona amb la societat. I la societat del 2009 té molt poc a veure amb la del 78. El problema és que per alguns sembla que la Constitució haja estat dictada al Sinaí!
El problema no és si es pot canviar, que sí; sinó si som capaços de consensuar res, i és que no. El problema és que Trillo no és Herrero de Miñon, ni Cospedal és Pérez Llorca, ni Blanco és Peces Barba, ni... ni el nivell i la vocació democràtica del 78 es veu hui per enlloc. Zapatero no és Felipe González, i Rajoy no és...bé, Rajoy igual si que és un poc Hernández Mancha.El cas és que la societat hui és més lliure, més adulta, més formada que fa 31 anys. Però...i els dirigents polítics? Estan a aquella altura intel·lectual? Trobe que no. I és això el que em preocupa.

"MOLINER I EL MOLÍ"- Levante-EMV- 04.12.09

El dimarts em va telefonar el Vicealcalde, i com no passa sovint, i mentre sonava, vaig pensar: ja està! Per fi va a contestar-me la pregunta que fa dos mesos i mig repetisc cada dilluns en comissió, "amb els 100.000€ pagats a Ficonatur, quantes girafes Rothschild, quants òrix blancs, quants ualabi de coll vermell, quantes saigues, quantes suricates i quants tapirs amazònics dissecats hem comprat". Però no, Moliner, em va telefonar per dir-me que dijous es faria una presentació pública del projecte de recuperació del Segon Molí. Em va dir: "com tu vas estar molt darrera del tema, he pensat que t’agradaria saber que per fi ho posem en marxa". I jo li ho agraisc, perquè és de veres que des del BLOC hem manifestat el nostre interés en la restauració d’un dels edificis més antics de la ciutat.
A la presentació, vam poder vore com en els sis anys passats des de la darrera jornada de portes obertes, la maquinaria s’ha deteriorat de forma evident. Però després del detall de Moliner, jo seria un descortés si ara el critiqués per això. A més, tinc plena confiança en l’equip tècnic, al que conéc bé, que ha de dur el projecte.
Moliner en la presentació va parafrasejar a Ramón y Cajal, recordant que cal posar la roda de la ciència al servei de la cultura. Asseat! Que diria la iaia.
Però clar, el Segon Molí és important, però hi ha altres manifestacions de la cultura urbana a la ciutat, que la roda que li posen a sobre, no és precisament la de la ciència.
He tingut l’oportunitat de llegir un treball de la UOC sobre la comunicació del patrimoni cultural, centrat en el Parc Ribalta. Resulta esfereïdor. Després d’un detallat repàs a les característiques del Parc, i de relatar la història i les fites arquitectòniques, escultòriques i botàniques, que li han valgut la consideració de BIC, l’autor conclou amb la següent asseveració textual: "Ara bé, tot i la declaració com a Bé d’Interés Cultural, no s’han extret de les fonts d’informació les motivacions o els valors que caldria explicitar per tal d’activar-lo com a producte cultural, ni tampoc s’ha determinat un públic objectiu. Com a molt, pràcticament s’ha descartat un ús turístic del parc (públic objectiu extern), cenyint-se a un ús ciutadà com a espai d’esbarjo". I remata, amb sorna: "Per tot això exposat, concloem que el parc de Ribalta NO està activat com a producte patrimonial, i els únics valors potenciats i reconeguts són els corresponents a una gran zona verda urbana. Tant se val si està composta per arbres exòtics centenaris o per la gespa que va sobrar de l’últim camp de golf plantat".
Així que bé està posar en marxa un projecte històrico-cultural, i convertir-lo en lloc visitable, però millor estaria no haver deixat en l’abandó el Ribalta, del que només s’han ocupat quan la Conselleria els hi exigeix un modificat per autoritzar el pas del TRAM. Així que tampoc no cal penjar-se massa medalles per la protecció del nostre patrimoni cultural, que no ens facen combregar amb rodes de molí, encara que estiguen restaurades.

de què riu iniciativa?

Ho diré ací i una sola vegada. Agraisc la confiança dels qui m’envieu correus privats, però no encapçalaré ni participaré de res que vaja en contra de l’EN, ni tan sols d’este pacte. Quan en conega els detalls oficialment decidiré el meu vot. I després treballaré per fer possible el que trie la majoria.

Un relat popular africà explica que a la vora del riu Níger, vivia una granota molt generosa.
Quan arribava l'època de les pluges ella ajudava a tots els animals que es trobaven en problemes davant de la crescuda del riu.
Creuava sobre la seua esquena als ratolins, i inclús a alguna nutritiva mosca a qui se li mullaven les ales impedint-li volar. Perquè la seua generositat i noblesa no li permetien aprofitar-se d'elles en circumstàncies tan desiguals.
També vivia per allí un escorpí, que cert dia li va suplicar la granota: "Desitge travessar el riu, però no estic preparat per a nadar. Per favor, germana granota, porta'm a l'altra vora sobre la teua esquena".
La granota, que havia aprés molt durant la seua llarga vida plena de privacions i desencants, va respondre de seguida: "Que et porte sobre la meua esquena? Ni pensar-ho! Et conec prou per a saber que si estic prop de tu, m'injectaràs un verí letal i moriré!"
L'escorpí li va replicar: "No digues estupideses. Tingues per segur que no et picaré. Perquè si així ho fera, tu t'afonaries en les aigües i jo, que no sé nadar, periria ofegat."
La granota es va negar al principi, però la inqüestionable lògica de l'escorpí va servir per convencer-la... i finalment va acceptar. El va carregar sobre la seua esvarosa esquena, on ell es va agafar, i van començar la travessia del riu Níger.
Tot anava bé. La granota nedava amb soltesa a pesar de sostindre sobre la seua esquena a l'escorpí. A poc a poc va anr perdent la por a aquell animal que portava sobre la seua esquena.
Van arribar a meitat del riu. Arrere havia quedat una vora. Enfront d'ells es divisava la vora a què havien d'arribar. La granota, hàbilment va sortejar un remolí...
Va ser ací, i de sobte, quan l'escorpí picà a la granota. Ella va sentir un dolor agut i va percebre com el verí s'estenia per tot el seu cos. Van començar a fallar-li les forces i la seua vista es va ennuvolar. Mentre s'ofegava, li van quedar forces per a dir-li a l'escorpí:
"Ho sabia!. Però... Per què ho has fet?"
L'escorpí va respondre: "No puc evitar-ho. És la meua naturalesa".
I junts van desaparèixer enmig del remolí mentre s'ofegaven en les profundes aigües del riu Níger.