"L'ALQUERIA NEGRA" - Levante-EMV - 09.11.13

Quan sec a escriure no fa ni quaranta minuts que he tornat d’una desfilada de moda. Mira... de vegades em pose tot fashion i m’agraden estes coses. A sobre, era una manera amable i glamurosa de donar suport a Higinio Mateu, mestre d’agulla i fil, i castelloner adoptiu. Ha presentat una retrospectiva dels seus prolífics i creatius deu anys. Beautiful people a tutti pleni. Tant a la passarel·la, com entre el públic, on estava el “tot Castelló”.

La passarel·la era a peu de terra, i els convidat séiem a tots dos costats, a tocar de moqueta. La meua presència era en condició de convidat, no de client. I no perquè no m’agraden els dissenys d’Higinio, que m’agraden i molt, sinó perquè ell no toca el concepte “talles grans” que és el que em correspon. I per què havia tingut Higinio el detall de convidar-me? Jo podria dir que perquè ell sempre diu que tots dos som estilosos perquè hem coincidit en algun sarau amb el mateix foulard. Però sé que això no és més que una mostra de la seua generositat. Jo estava convidat per la meua condició de polític. I entre els polítics vaig seure. 

D’un parell de diputades populars que seien, lògicament, a la meua dreta, em separava una amiga estimada, que és una de les persones més àcidament divertides i intel·ligents que he tingut la sort de conéixer. Just en front, va seure Nani Jiménez. Actriu valenciana d’una bellesa insòlita i una addicció a l’smarphone prou evident. Nani crida l'atenció amb uns pestanyes on ve de gust gronxar-se, i unes llargues cames que semblen acabar on deu començar la luxúria. Les mirades indiscretes, no pertorbaven el seu somriure amable.

Vam creuar les nostres mirades. La meua perquè la vaig trobar terriblement atractiva, la seua perquè em va trobar just davant i no ho va poder evitar. 

I eixe moment per a mi màgic i per a ella intuïsc que incòmode, el va trencar amb la veu poc discreta d’una de les diputades governamentals que va exclamar: “Ay, mira tu qué bien, tú nos podrás explicar cómo termina la Alqueria Blanca”. Em vaig quedar glaçat. Nani crec que també. L’altra diputada, la llesta, es va anar minimitzant, intentant desapréixer. La meua amiga mirava a Guadalajara com si no estigués allí. Quin mal rotllo! Nani Jiménez, educadíssima i sorpresa, li va dir... ”Ya no estoy en esa serie. Siempre me lo preguntan, pero hace varias temporadas que mi personaje murió”. I la diputada va insistir...”pero lo debes saber, ¿no?” I l’intèrpret responia: (traduiré) “bo, el meu xicot encara hi treballa, però l’altre dia va anar a enregistrar el capítol i el van enviar a casa. Com ja no la faran”. I la diputada del govern feia cara de sorpresa. Tant, que la pobra Nani va haver de dir: “És que tanquen Canal 9!!!”

Jo no sé si Nani Jiménez sap que estava parlant amb una diputada del PP, que porta en la política activa i assalariada, des de 1995. I com no sé si ho sap, no sé segur si l’actriu i model va ser extraordinàriament educada i generosa, o simplement pensava que tenia davant una indocumentada. La veritat és que tenia davant a una indocumentada. Indocumentada que viu de la política des dels 24 anys i que sembla no saber que el partit que l’alimenta i a qui serveix ha decidit tancar la Radio Televisió Valenciana. La nostra radio televisió pública. Aquella on vivia en la ficció l’Alqueria Blanca. Ara Alqueria Negra, de dol per la mort de la sèrie, a mans d’un assassí despietat que és el Partit Popular. El de la diputada. 

El que sí que sé és que la diputada no té dignitat ni vergonya. Davant de la memòria que li va fer del tancament de la nostra televisió i el desallotjament de l’Alqueria Blanca, ella li va preguntar “i ara on treballes?”. Nani correctíssima li va dir: “Ara faig de Reina Mora a la sèrie Isabel.” Per un moment vaig pensar que la il·lustríssima diria: “Reina Mora? Això ho pague jo!”.

He patit molta vergonya. Ara ho escric així, una miqueta novel·lat però fidedigne, però he patit molta vergonya. Vergonya d’estar governats per una colla de galifardeus innobles que estan disposat a acabar amb les nostres senyes d’identitat, començant per la llengua, i amb el nostre autogovern. I això, que em produeix un rebuig polític i emocional, no és res comparat amb el rebuig epidèrmic i moral que em provoca pensar que esta gentola són de la mateixa espècie animal que jo, i es dediquen a la mateixa feina que jo. 

El tancament de la RTVV és tot això que he dit, i és també una pèrdua de llibertat informativa, i una pèrdua de milers de llocs de treball. Els directes de la gent que hi treballa i treballava, i els indirectes. És la mort del sector audiovisual valencià. És una ferida mortal a la música valenciana. És un atemptat a la promoció de les nostres festes. De la pilota valenciana...

Però a la senyora diputada de la majoria governamental, això li sua la put-put. A ella només l'interessa saber com s'acaba L'Alqueria Blanca. Doncs mire senyoria, li faré un spoiler, L'Alquera Blanca s'acaba com el cul, perquè vosté i el seu partit ens govern precisament, amb eixa part de l'anatomia que hui les models remenaven, les persones normals gastem per seure, i vostés, per a pensar. 

"BADAR BOCA" -Mediterráneo - 07.11.13

Diuen que l'estadística és una de les formes més freqüents de la mentida. Segurament també de les més elaborades. Però en cap cas la més. La mentida més treballada, organitzada, planejada i confeccionada és un pressupost. I el pressupost municipal de Castelló molt especialment.

Diguem que el document té dues parts, la tècnica i la política. La tècnica és la rigorosa, la política un compendi de mentides per fer creure a la gent que faran el que no podran fer. El problema és que la comptabilitat de doble partida obliga a que expliquen amb quins diners ho faran, i aleshores és on entra la fal·laç imaginació dels nostres governants. Durant anys i anys, han pronosticat ingressos milionaris per la venda de solars, que permetien explicar amb quins diners pretenien fer això o allò. Mentien. Perquè una cosa és un error que signifique ingressar un poc menys, i l'altra és no ingressar ni un clau per eixe concepte. Com durant anys els hi ho hem criticat, ja no ho fan.

Ara han inventat un altra fórmula de mentir. Diuen que la Generalitat els ingressarà 2'4 milions per al Gaetà Huguet, malgrat que la Generalitat només pressuposta 900.000 €. Ho van fer fa dos anys, i l'any passat. I enguany han anunciat la mateixa mentida. Però com els hem amenaçat amb impugnar el pressupost sembla que engany rectificaran. De forma que a la roda de premsa que van donar van dir mentides que ara no figuraran al pressupost. I es que s'enxampa abans a un mentider que a un japonés. I l'alcalde hauria de ser més prudent abans de badar boca. 

"UP IN THE AIR" -www.castelloninformación.es- 06.11.13

Jason Reitman va signar el 2009 una pel·lícula molt interessant amb eixe nom, amb George Clooney, una deliciosa Vera Farmiga i Anna Kendrick.

És una història de solituds i companyies. Són executius d’una gran empresa, especialistes en reestructuracions laborals, que es passen la vida, allà dalt, a l’aire, d’avió en avió, d’aeroport en aeroport, d’hotel en hotel, de ciutat en ciutat, de taxi en taxi, i de cotxe de lloguer en cotxe de lloguer. 

Una feina difícil. Arribar a una empresa, cridar a determinades persones que no coneixes de res, fer que seguen davant d’un despatx que t’han prestat i sense interessar-te gaire si tenen fills, una mare malalta, si porten 15 anys a l’empresa, si és o no complidor; explicar-li que eixe dia ha de recollir les seues coses perquè està despatxat.

Supose que algú devia pensar que si t’acomiadava un tipet tan seductor com Clooney o com la dolça Anna Kendrick feia menys mal. Mentida. El que et dol quan t’acomiaden és una inexplicable sensació de fer-te menut. Com si fos culpa teua. Després ja ve tot allò de la situació econòmica, de com ho explicaràs a casa... Però el primer de tot és la bufetada moral, i francament, que te la pegue Kendrick amb una terminologia estudiada des de la intel·ligència emocional, te la bufa. I en el meu cas, si m’acomiadés un tio més alt, més guapo i amb més monyo que jo encara em cabrejaria més.

Up in the air.

Jo crec que eixa és la sensació que ha tingut Alberto Fabra des de que va arribar de calbot a la Presidència de la Generalitat. I crec que encara no ha aterrat. No oblidem que l’home ve d’un lloc on l’aeroport no té avions, així que tot estes coses, li passen altes. 

Alberto Fabra fa el paper de George Clooney. La seua empresa, amb sèu al carrer Génova de Madrid, allà al melic de Castella; el va contractar per sorpresa per tal que anés acomiadant gent. Eixa és la seua feina.

“Alberto” li van dir “ves allá y echa a gente”, i l’home, amb el mateix posat glaciar que Clooney, seu a un despatx prestat i comença:  dotzena i mitja de Consells d’Administració d’empres públiques. De tant en tant, Alberto viatja a Madrid, d’aeroport en aeroport, d’AVE en AVE, de cotxe oficial en cotxe oficial, i pregunta: “¿ya vale?”, i li diuen que no. I ell torna a València (ara ja ni passa per Castelló) i continua. La meitat del Consell Valencià de Cultura per allà, dues quartes de membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per ací. I telefona “¿está el jefe?  De parte de Fabra. No, no. Del de los fitosanitarios no, del Presidente. De la Comunitat. ¿Cómo que de que comunidad? ¡De la de Camps y Rita!   Bueno pues preguntele si ya vale o tengo que despedir a más gente. Si. Espero.” I clar, li diuen que no, que ha de compensar el fet de tindre un 60% més d’assessors personals que Camps. I allò del cuiner. I allò del coach. I ell s’hi posa i diu: una vintena de diputats.

Però no n’hi ha prou. Mai n’hi ha prou. Ho han fet tan rematadament malament en eixa delegació, que s’ha d’acomiadar a molta més gent. I Madrid posa els ulls en RTVV. I va Alberto, que no té ni idea de com es fan estes coses, i fa un ERO trampós, i envia a casa a 1000 professionals. I la justícia li tira l’ERO per terra i el declara nul de ple dret. Per inútils. Per maleses.

I Alberto que era dubte per al proper partit, telefona a l’entrenador i li diu: “si me dejas anunciar que seré candidato, me cargo la tele” i a Madrid li diuen que sí (sense que se’ls escape el riure) i just el dia després (ell ja sabia què passaria amb el TSJCV), Alberto, que més que l’encant de Clooney té una retirada a Amador Mohedano dutxat, diu que ja està que xapa la barraca. Que tanca RTVV. Punt final. I ho justifica. Diu que no hi ha diners i que la televisió és cara, i que eixos diners els vol destinar a educació i sanitat. Quina poca vergonya!

És cert que RTVV era un mastodont sobredimensionat. I ho era bàsicament perquè en estos 20 anys de govern popular, han multiplicat la plantilla. I no sempre amb oposicions, clar. I està arruinada perquè contractaven a Isabeles Sansebastianes per a tertúlies fatxes, i els hi pagaven per tres hores el que un càmera cobrava en un mes. I perquè van distreure milions per a la visita del Papa. I perquè compraven a preu d’or, programes de tres quinzets. I perquè externalitzaven serveis i pagaven als amigatxos. Un desastre.

Al final, el protagonista ho perd tot. Es queda sol. Fins i tot descobreix que la companya amb la que cardaven d'amagat, està casada. George Clooney dic. 

"CARABASSES I CASTANYES" - Levante-EMV- 02.11.13

Res no és més menys tradicional que els costums dits tradicionals. Les tradicions es substitueixen històricament, les unes a les altres, des de que el temps és temps. L’antropòleg Adrià Pujol ho explica bé: “Quan una tradició en desplaça una altra, és perquè demostra una major utilitat. Com quan ens canviem de cotxe: el nou fa les mateixes funcions, però ens sembla que les fa millor.”

Això valdria per qualsevol canvi en les tradicions. Per exemple, potser pague la pena de recordar que l’any 1951, protestants i catòlics francesos van unir-se en un clam contra el Pare Noel. El 24 de desembre, a l’atri de la catedral de Dijon s’executava un ninot blanc-i-roig: el van penjar a la reixa forana i el van cremar en presència dels infants de les parròquies. Se l’acusava d’haver paganitzat la festa de la Nativitat, i se’l blasmava per haver-se infiltrat a les escoles, on el pessebre estava escrupolosament prohibit per la coneguda laïcitat de l’estat veí. 

Al final de l’execució es feia públic un comunicat que deia «El Pare Noel ha estat sacrificat en holocaust. A fi de comptes, la mentida no pot despertar el sentiment religiós en un xiquet i no és, de cap de les maneres, un mètode educatiu. Que els altres diguen i escriguen el que vulguen, i que facen del Pare Noel el contrapès del  Pare Fouettard (una personatge de la tradició alsaciana, que acompanya a Sant Nicolàs, però repartint colps de fuet). Per a nosaltres els cristians, la Nativitat ha de ser l’aniversari del naixement del Salvador». Contraposar “la mentida” a “el sentiment religiós”, no deixa de ser una ironia força cínica. 

Aquell acte va generar una fractura social important. Els comerciants, per exemple, veien desaparéixer una possibilitat de negoci i l’endemà van ressuscitar al finat, fent que un home disfressat de Pare Noel es passegés per la teulada de la catedral tot repartint confits. 

Estos dies la polèmica és al voltant de la cada colp més arrelada celebració de  Halloween. Un costum estranger, que ens arriba via pel·lícules de Hollywood, però que té el seu origen al vell continent. De fet es tracta d’una celebració celta de cap d’any, en què els morts sortien a escampar la boira. El cristianisme la va desplaçar a la vigília de Tot Sants, i té com objecte familiaritzar a la canalla amb la mort, per la via lúdica de la disfressa. 

Alguns s’enfaden molt amb este “costum estranger” i reivindiquen la Castanyada.  Però la Castanyada és una celebració del cicle d’hivern, hereu de les “libertas decembrica” d’època romana. Un calendari celebracional que arrenca la vigília de Tots Sants i arriba a Quaresma. I que hui inclou el Dia de Difunts, Nadal i Sant Esteve, els Sants Innocents, Cap d’Any, Reis, Santa Àgueda i Carnestoltes. En alguns casos, celebracions modificades, canviades de dia i de significat per l’Església catòlica que ha fagocitat i transformat al seu antuvi festes preexistents i arrelades. I en altres casos, tot simplement les ha afegit al calendari preexistent.  Si hi ha alguna tradició realment sòlida, és la de l’església catòlica apropiant-se dels calendaris festers, dels costums i de les tradicions, de les societats on s’introdueix. 

La Castanyada es fonamenta en el costum de menjar panellets i castanyes, mentre s’explicaven històries a la vora de la llar, també per aproximar als infants els mites de la mort (tampoc no està tan lluny de Halloween). Però segurament això era així perquè en esta època, i en aquells anys, la terra no donava gaires més fruits que castanyes. Però...ací també? Castelló és terra de castanyes? Segur que és un costum nostre? La “tradicional” Castenyera que visita les escoles explicant jo que se què de castanyes i caragols fugidissos és un costum de “tota la vida”? És ben obvi que no, com és obvi que vingué de fora. El que passa és que a Castelló “tota la vida” pot voler significar 7 anys, 11 a molt estirar. Ja ho deia Ortega, tot el que no és tradició, és plagi.