Res no és més menys tradicional que els costums dits tradicionals. Les tradicions es substitueixen històricament, les unes a les altres, des de que el temps és temps. L’antropòleg Adrià Pujol ho explica bé: “Quan una tradició en desplaça una altra, és perquè demostra una major utilitat. Com quan ens canviem de cotxe: el nou fa les mateixes funcions, però ens sembla que les fa millor.”
Això valdria per qualsevol canvi en les tradicions. Per exemple, potser pague la pena de recordar que l’any 1951, protestants i catòlics francesos van unir-se en un clam contra el Pare Noel. El 24 de desembre, a l’atri de la catedral de Dijon s’executava un ninot blanc-i-roig: el van penjar a la reixa forana i el van cremar en presència dels infants de les parròquies. Se l’acusava d’haver paganitzat la festa de la Nativitat, i se’l blasmava per haver-se infiltrat a les escoles, on el pessebre estava escrupolosament prohibit per la coneguda laïcitat de l’estat veí.
Al final de l’execució es feia públic un comunicat que deia «El Pare Noel ha estat sacrificat en holocaust. A fi de comptes, la mentida no pot despertar el sentiment religiós en un xiquet i no és, de cap de les maneres, un mètode educatiu. Que els altres diguen i escriguen el que vulguen, i que facen del Pare Noel el contrapès del Pare Fouettard (una personatge de la tradició alsaciana, que acompanya a Sant Nicolàs, però repartint colps de fuet). Per a nosaltres els cristians, la Nativitat ha de ser l’aniversari del naixement del Salvador». Contraposar “la mentida” a “el sentiment religiós”, no deixa de ser una ironia força cínica.
Aquell acte va generar una fractura social important. Els comerciants, per exemple, veien desaparéixer una possibilitat de negoci i l’endemà van ressuscitar al finat, fent que un home disfressat de Pare Noel es passegés per la teulada de la catedral tot repartint confits.
Estos dies la polèmica és al voltant de la cada colp més arrelada celebració de Halloween. Un costum estranger, que ens arriba via pel·lícules de Hollywood, però que té el seu origen al vell continent. De fet es tracta d’una celebració celta de cap d’any, en què els morts sortien a escampar la boira. El cristianisme la va desplaçar a la vigília de Tot Sants, i té com objecte familiaritzar a la canalla amb la mort, per la via lúdica de la disfressa.
Alguns s’enfaden molt amb este “costum estranger” i reivindiquen la Castanyada. Però la Castanyada és una celebració del cicle d’hivern, hereu de les “libertas decembrica” d’època romana. Un calendari celebracional que arrenca la vigília de Tots Sants i arriba a Quaresma. I que hui inclou el Dia de Difunts, Nadal i Sant Esteve, els Sants Innocents, Cap d’Any, Reis, Santa Àgueda i Carnestoltes. En alguns casos, celebracions modificades, canviades de dia i de significat per l’Església catòlica que ha fagocitat i transformat al seu antuvi festes preexistents i arrelades. I en altres casos, tot simplement les ha afegit al calendari preexistent. Si hi ha alguna tradició realment sòlida, és la de l’església catòlica apropiant-se dels calendaris festers, dels costums i de les tradicions, de les societats on s’introdueix.
La Castanyada es fonamenta en el costum de menjar panellets i castanyes, mentre s’explicaven històries a la vora de la llar, també per aproximar als infants els mites de la mort (tampoc no està tan lluny de Halloween). Però segurament això era així perquè en esta època, i en aquells anys, la terra no donava gaires més fruits que castanyes. Però...ací també? Castelló és terra de castanyes? Segur que és un costum nostre? La “tradicional” Castenyera que visita les escoles explicant jo que se què de castanyes i caragols fugidissos és un costum de “tota la vida”? És ben obvi que no, com és obvi que vingué de fora. El que passa és que a Castelló “tota la vida” pot voler significar 7 anys, 11 a molt estirar. Ja ho deia Ortega, tot el que no és tradició, és plagi.
2 comentaris:
Castelló és més terra de moniato torrat i carabassa al forn que per estos dies estan molt bons.
Un altre tema com a Diputat Provincial, he llegit que es vol portar a les Corts i espere també que a la Diputació l'oposició a la presa del Bergantes. Com a sorità per matrimoni estic totalment d'acord i també voldria que sapiguereu que el poble d'Aiguaviva també està en contra perquè entre altres coses pensen que les seues terres de regadiu al costat del riu es perdran i també les seues edificacions al costat del riu com granges també es voran afectades.
De fet, ho vam presentar fa dos mesos a la Dipu, en coordinació amb la gent de la Chunta Aragonesista que ens va facilitar molta informació. Ara ho hem passat al grup de les Corts.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada