31 de desembre, 2013

MICROENTREVISTA PER ACOMIADAR L’ANY.

CINC PREGUNTES RECURRENTS QUE PER DIVERSES RAONS, MAI NO HAN APAREGUT PUBLICADES. 


-Espera ser alcalde de Castelló?

-No ho espere. Em prepare per si un dia tinc la responsabilitat i l’honor de ser-ho. I si no ho sóc, la preparació m’haurà ajudat a ser millor regidor.

-Morera o Oltra

-Son dos valors complementaris. Personalment m’agrada més Morera. No li he sentit criticar l’esquerra o l’ecologisme per reafirmar el seu nacionalisme. Però demanaré el comodí del públic. Les primaries. 

-Si no fóra valencià, què li hagués agradat ser?

-Valenciana.

-Farà algun dia el salt a la política nacional?

-Sempre he considerat que faig política nacional. És del municipalisme d’on han eixit gran part de les polítiques que transformen el país. 


-Si hagués de triar entre PP i PSOE...

- Si hagués de triar entre PP i PSOE voldria dir que he mort i estic a l’infern.

28 de desembre, 2013

"INNOCENTS" - Levante-EMV - 28.12.13

Explica Mateu (2’1-16) que els Reis d’Orient, seguint l’estel, van fer cap a Jerusalem buscant al recent nat Rei dels jueus. Assabentat el Rei Herodes, els va fer cridar, i els va demanar que després de localitzar al pretés messies, tornaren a palau per dir on era. Els Reis però, tot i haver-lo localitzat i adorat, aconsellats per un somni, decidiren tornar per un altre camí i no informar Herodes.
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessen tots els xiquets de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. No consta que el Rei Herodes, després de la salvatjada digués: “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. 
Aquella matança és la que es commemora el dia dels Sants Innocents. La relació entre les bromes i burles generalitzades i la llegenda dels infants degollats s'estableix a partir de les enganyifes que els pares dels infants es van haver d'empescar per tal de protegir els seus petits de l'assassinat i allunyar-los dels perseguidors enviats per Herodes.
Siga com siga, la tradició local fa que tal dia com el de hui, ens gastem bromes. Abans era en persona. La més recorrent era penjar una “llufa” a l’esquena d’algú. El temps n’ha dut de noves. Ara les enganyifes circulen per WhatsApp, per les xarxes i també a alguns mitjans de comunicació. Hi ha una tradició que ha esdevingut un nou clàssic de Nadal, consistent en endevinar quina és la innocentada publicada en format de noticia seriosa. 
Un any van publicar que el CD Castelló havia rebut una oferta de compra per part d’un senyor carregat de petrodòlars, però això ho ha superat l’anunci de Carlos Fabra dient que en realitat volien comprar l’aeroport.
Em puc imaginar l’estrés de la redacció, quan el cap de secció diu: “xiquets, aneu pensant una noticia que puga semblar creïble, que no ofenga a ningú, i que tinga gràcia, i la publicarem com a innocentada”. I tots dient ocurrències. Un proposa que la Ciudad de las Lenguas, es trasllade al Centre de Turisme del Grau, i que amb els cursos de castellà t’ensenyen a fer truites de creïlla. I amb la revalida esferificacions de pastisset de moniato. Però la idea ja és vella.
Un altre proposa publicar que l’aeroport sense avions pague més diners per el servei de falconeria, que l’aeroport de l’Altet que és dels més concorreguts amb vols turístics. També ja s’ha fet. 
Dir que la Conselleria planeja cobrar 14 quotes als majors ingressats en residències públiques de la tercera edat, tampoc no sembla massa creïble, si tenim present que els anys tenen dotze mesos, per molt que els grans tinguen 14 pagues. És tan immoral que com broma no funcionaria. Només a un Conseller se li pot ocórrer una barbaritat així.
A algú se li acut que podrien dir que l’Hospital Provincial, que és punter en medicina nuclear, i que el seu servei de radiologia és un dels tres més rendibles del país, es privatitzarà per a fer rics als mateixos, o uns d’iguals, que ens cobren 16’5 milions d'euros de més cada any, per les ressonàncies magnètiques. Però a la redacció creuen que això no s’ho creuria ningú.
“Ja ho tinc” diu un redactor d’esports, i proposa que publiquen que el PP, investigat per corrupció, i amb un empat tècnic entre diputats imputats i assessors indocumentats, proposa un pacte ètic. La resta de la redacció riu. “Els d’esports sempre amb les seues coses” deuen pensar.
La de comarques proposa publicar que mentre que la retransmissió de la visita del Papa a València, li costà a la televisió pública valenciana 14 milions, les cadenes autonòmiques que van retransmetre visites del pontífex al seus territoris, no van pagar ni una dècima part. “Això no s’ho creuria ni Cotino” diu el cap de redacció.
“I si diem que Fabra ha tancat la RTVV en defensa de les senyes d’identitat?” Tots riuen l’ocurrència, però tampoc no sembla gaire creïble.
I esta és la història del país. Que ja no pots ni fer innocentades, perquè tot allò que semblen bromes de dubtós gust, són realitats construïdes pel PP valencià. Alcaldes, diputats, consellers, President. Ens han deixat sense dia dels innocents, segurament, perquè ells no ho són.

25 de desembre, 2013

"HOSPITAL PROVINCIAL" - Mediterráneo- 27.12.13

"Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer" esta frase atribuïda a JFK, és per a mi la columna vertebral de la meua actuació política. I la recerca de la resposta correcta, siga dretes o d’esquerres, no és manca d’ideologia. Tot el contrari. La meua ideologia és el benestar ciutadà. I això pesa més que els dogmes.
No és que defense la sanitat pública per qüestions ideològiques, sinó perquè és la més eficient, i la socialment més justa. És per això que ens oposem amb contundència a l'ocultista i perversa voluntat del PP, de privatitzar el servei de radiologia i medicina nuclear de l’Hospital Provincial. El PP ens diu que en mans d’una empresa privada estalviaria un 30% (i encara quedaria marge per a que l’empresa compute beneficis). D’entrada, si fos així, si hi hagués tot este marge, la Direcció de l’Hospital hauria de presentar immediatament la seua dimissió. I demanar disculpes per la seua maldestra gestió. 
Però és que menteixen! El Síndic de Comptes afirma al seu informe que si la sanitat valenciana tornés a gestionar les ressonàncies magnètiques ara privatitzades, estalviaríem 16’5 milions anuals. Entenen ara perquè el PP vol privatitzar? Per fer rics als amics, i més pobra a la societat. I això sí que és ideologia. Indecent, però és la seua. 

Hem demanat un Consell d'Administració, i hem demanat explicacions. De moment la resposta és el silenci. No afluixarem, no hi ha treva nadalenca per als malvats.

21 de desembre, 2013

"SENSE DIÀLEG NO FEM RES" - Levante-EMV- 21.12.13

Diu la definició acadèmica que un debat és un diàleg entre dues o més persones que intenten exposar el seu punt de vista sobre un tema comú i convèncer l'altre de la veracitat o bondat de la pròpia opinió. Té un caràcter més formal que la simple conversa  i de vegades pot comptar amb la presència d'un moderador que cedeix el torn de paraula i fixa les normes per a l'intercanvi de parers.
Com els debats pretenen fer reflexionar els assistents, són freqüents en el món de l’educació, especialment en la universitària. També associem el concepte de debat a la política. Els mitjans de comunicació n'organitzen. Amb moderadors. Amb formats més o menys rígids. Si el debat ho fora en la definició acadèmica, la seua funcionalitat seria la d’intentar convéncer al contrincant. No és així. Sovint no passen de ser monòlegs per convéncer els propis, adobats amb retrets al que diuen els altres. Però diàleg... allò que se’n diu diàleg...
I no cal esperar a època electoral. En la democràcia representativa, hi ha una litúrgia que són els plenaris. És a dir, la reunió de tots els càrrecs electes, moderats per la presidència, i on en principi caldria esperar que les diferents intervencions s’encaminessin a aconseguir acords en benefici de la col·lectivitat. Però per a això cal voluntat. I no sempre n’hi ha. 
Alguns, imbuïts ves a saber per què, d’un divisme i una puresa que fa feredat, consideren que els únics acords decents són aquells que els inclouen a ells. Altres, o els mateixos, de vegades pensen que en política no s’ha d’arribar a acords, sinó que cal escenificar desacords el més virulents possibles. Són, ja ho dic, aquells que es creuen en possessió de la vera veritat.
Dijous al plenari municipal ho vam viure. Un grup presentà una proposta i la defensà amb els arguments que va considerar oportú. Nosaltres no hi estàvem gaire d’acord, i en representació del meu grup, vaig argumentar detalladament. Allò que ja teníem fet i que per tant no calia repetir; allò que no tenia suport legal; allò que al nostre judici més que facilitar, complicava les coses; i vaig oferir una proposta alternativa. Proposta que permetia aconseguir l’esperit de la moció, estalviant-se tots els problemes que nosaltres li trobàvem. No estic dient que nosaltres tinguérem raó, estic dient que vam argumentar amb força detall la nostra posició, oferint alternatives.
L’orador que em va seguir no va fer referència a res, absolutament a res del que jo havia argumentat. No va desmentir cap dada. No va contestar cap argument. No va contraargumentar. Tot simplement va dir: “jo crec que vostés han decidit que no hi haurà acord per ves a saber què, i s’inventen excuses”. Tot plegat bastant inútil. No ell, la posició que ell representava. Perquè en realitat exercia allò del que es queixava. Havia arribat al plenari amb una idea, i incapaç de dialogar obviava tots els arguments a la contra. De fet, improvisava maldestrament perquè en el fons sabia que li havíem desmuntat la seua dèbil base argumental. 
Una actitud com ara esta resulta francament decebedora. Decebedora perquè deixa en evidència a l’orador, ja que és obvi que ni sap escoltar, ni sap debatre, ni té vocació de diàleg. I decebedor, perquè demostra que hi ha gent, o grups, que no estan en política per a, a través del diàleg, trobar solucions útils per a la societat. Sinó per a col·leccionar nos i derrotes, confiant que així podran anar per les barres dels bars argumentant que els altres no els fem cas. Com a aquell pollet amb casc de closca d’ou. Pobres. 
Els qui entenem la política com la constant recerca d'acords útils, hem d'estar molt carregats de paciència, perquè els que són incapaços de negociar i crear acords, critiquen i ataquen, a aquells que si que ho volem. Seguirem picant pedra.