"NADAL SOLITARI, NADAL SOLIDARI" - El Mundo - 26.12.20

Durant tres anys que vaig viure a París no vaig poder tornar a casa per Nadal. Treballava sol al torn de nit a la recepció d'un hotel, i així vaig passar tres nits de Nadal, i tres de Cap d'Any. Sol. Molt sol. I lluny de casa. El més semblant a una celebració que vaig tindre va ser un 31 de desembre que un grup de turistes russos em van gairebé forçar a menjar un embotit de mamut siberià, tan sec, dur i esclerós que obligava a fer glops de vodka per fer-lo passar gola avall. Una vodka tan forta que em va fer entendre les fotos de Putin muntant a cavall 

amb els mugrons a l'aire a la freda estepa russa.

L'únic contacte amb la família era una telefonada d'uns minuts per a compartir bons desitjos. Així que sí, que entenc perfectament com és de dur per a moltes persones no poder celebrar enguany estes festes, amb la família i amics. Clar que ho entenc. Enguany jo les passaré amb la meua parella i la meua filla, però tampoc no podré sopar amb ma mare (a qui no li he vist la boca fa mesos, per les mascaretes), ni amb la resta de la família. Seríem massa gent, i encara que no estigués prohibit, tampoc no volem assumir eixos riscos. La mare és gran, la xiqueta menuda, i encara que la generació escolar de la meua filla ens estan donant una lliçó de consciència i d'actitud previnguda davant la pandèmia, el risc és massa gran. Farem visites curtes. Un dia a la iaia, un altre als cosins... Que hi farem! Ens ha tocat una època estranya!

Comprenc perfectament el desencís d'aquella gent que esperava estes dates per a poder celebrar amb família i amics, que un any que està sent difícil a més no poder ja s'esgota. La comprenc i la compartisc, però no es pot, no es deu. No toca. I no perquè esta administració o aquella, hagen determinat un nombre màxim de persones en les trobades, o limiten poc o molt els nuclis familiars, sinó per trellat. A ningú no ens agrada que ens diguen el que hem de fer, però si fem el que toca, poc importa que ens ho diguen, perquè res no canvia. Els errors o les irresponsabilitats personals, tenen conseqüències col·lectives. I moltes conseqüències poden ser irreversibles, i tindre la cara i la mirada, d'aquells a qui voldríem vore, i potser si no ho fem bé, no podrem vore mai més.

"ARQUITECTURA I MONARQUIA" - El Mundo - 19.12.20

Supose que dec ser una mena de boomer asimptomàtic. Perquè per edat és evident que em toca, però diuen que per actitud no ho semblo. Ho dic perquè convisc amb bastant dignitat amb el món 2.0. Tampoc no és que siga un pròpiament un nerd, però sóc un curiós de les xarxes. No sóc seguidor de cap "influencer" d'eixos, perquè en general em semblen una colla de borinots pretensiosos, i un suport comercial de marques i productes. Però hi ha algun canal de youtube, que em sembla interessant. El de Ter, per exemple. Una jove arquitecta que explica tècniques constructives, curiositats d'edificis singulars, o his
tòria i evolució de l'arquitectura.

Hi ha un vídeo que recorde especialment on explica les dificultats que tenien els enginyers del segle XII per construir eixes catedrals que els prebosts de la religió volien amb grans espais oberts... Podien fer murs amb cinc metres de separació, però fer un sostre de pedra no resultava senzill. És aleshores que apareix l'arc de volta, o arc de mig punt. El problema era que per aguantar la força horitzontal que exerceix l'arc, calien murs d'una grossària insensata, que convertien els edificis religiosos en poc més que un túnel, fosc i poc vistós. Així que l'arquitectura religiosa va haver d'anar evolucionant per satisfer als pretensiosos bisbes.

Volta de canó, de quart de canó, d'aresta, de creueria, ogivals, la cúpula, volta de quadrant d'esfera, volta bufada... Sempre buscant poder fer els murs més prims, mantenint la fortalesa que aguantés els sostrés, i que alhora permetés obrir grans finestrals i vitralls lluminosos. I això s'aconseguia gràcies a noves estructures arquitectòniques com els arcbotants, contraforts i pinacles que ajudaven a repartir el pes amb vectors horitzontals i verticals a l'hora.

Tot això m'ha vingut al cap sentint al ministre Campos dir que: "la monarquia és l'arc de volta del model d'Estat i si es treu una peça, es pot esfondrar tot". La corona com a dovella central! El que ve a dir el ministre és que el règim del 78 és com una església romànica. Fosca, estreta, claustrofòbica, i amb una estructura dèbil, que no permet obrir finestres i ventilar.

És curiós perquè ja de l'arquitectura gòtica és permés alçar els sostres, separar els murs, obrir finestres, o colorits vitralls i rosasses que regalen matisos. I d'una enorme solidesa, sense por als enderrocs, gràcies al repartiment de càrregues. I hui, amb els nous materials, no cal dir-ho! La societat civil i les institucions democràtiques com a contraforts del sistema. No ho volen.

"PRODUCTIVITAT I PRESENCIALITAT"- Levante-EMV- 13.12.20

Arthur C. Clarke afrma: «Siga com siga, la tecnologia no sembla que ens faça treballar menys ara. De fet, sembla que treballem més hores, encara que no siga necessàriament a l'ofcinaa. És cert que hui treballem menys que abans de la Primera Revolució Industrial, però si fem una lectura més ambiciosa, també és cert que avui treballem desmesuradament més que a l'Edat Mitjana.

Aleshores, l'oci i el temps lliure era major del que creiem. Al voltant de l'any 1300, el calendari encara estava ple de festes i celebracions. La historiadora i economista de Harvard, Juliet Schor, ha calculat que els festius representaven almenys un terç de l'any. A Espanya, aconseguien uns sorprenents cinc mesos, i a França, gairebé sis. La majoria dels camperols no treballaven més del necessari per a viure. El ritme de la vida era lent. Els nostres avantpassats potser no eren rics, però tenien temps lliure en abundància. Però, com que hem convertit el temps en diners, el creixement econòmic va portar aparellat major consum, el que també va requerir majors ingressos i, per extensió, més feina. Ho explica molt bé Bregman Rutger en el seu llibre "Utopia per realistes".

Fins i tot allà on els ingressos reals han romàs estables i la desigualtat s'ha disparat, la bogeria consumista ha continuat, però a crèdit. I aquest és precisament el principal argument que s'ha esgrimit contra la reducció de la setmana laboral: "no ens ho podem permetre", argumenten. és un ideal meravellós, però és senzillament massa car. Si tots treballàrem

s'ensorraria".

El cert, però, és que treballar massa hores no es tradueix necessàriament en "Més temps lliure

 menys, el nostre nivell de vida cauria i l'estat del benestar arribar a més productivitat. I això no és nou. Ja ho va descobrir Henry Ford a principis del segle XX, demostrant que els treballadors de la seva fàbrica eren més productius quan treballaven una setmana de, només, quaranta hores. I no va ser l'únic.

L'1 de desembre de 1930, el magnat dels cereals W.K. Kellogg va decidir implementar una jornada de sis hores a la seva fàbrica de Battle Creek, Mitxigan. Va ser un èxit rotund: Kellogg va poder contractar 300 empleats més i va reduir la taxa d'accidents en un 41%. A més a més, els seus empleats es van tornar notablement més productius.

L'any 1974 el primer ministre britànic Edward Heath, per fer front a la inflació, la despesa pública i l'estira-i-arronsa amb els sindicats, va imposar la setmana de tres dies. Les famílies es van quedar sense calefacció, i a  les empreses no els permetria utilitzar més de tres dies d'electricitat fins que les reserves d'energia s'hagueren recuperat. Els magnats de l'acer van pronosticar que la producció industrial cauria un 50%. El Govern temia una catàstrofe. Quan el març de 1974 es va reinstaurar la jornada de cinc dies, les autoritats van calcular l'extensió total de les pèrdues de producció, van tenir problemes per donar crèdit als seus ulls. La suma total era del 6%. Només un 6%!

Treballar massa, doncs, pot ser contraproduent. I lluitar per treballar menys hores, no és un objectiu propi de mandrosos. Hauria de ser el propòsit fonamental de qualsevol país avançat per tal que els seus ciutadans jugaren, estigueren amb els flls, participaren en la comunitat, s’il·lustren i un llarg etcètera.

 Hi ha importants indicis que, en una economia moderna del coneixement, fins i tot quaranta hores setmanals són massa. Per això, potser, els països més pròspers són els que tenen setmanes laborals menys llargues. Anem cap a això? Ens dirigim a una nova gestió del temps? A un nou equilibri entre el treball i el lleure? Un nou equilibre entre l'oci i el negoci? Potser convé recordar que etimològicament negoci ve de nec oci, és a dir, del no-oci.

 

"EL TEMOR ROIG" - El Mundo - 12-12-20

Si pel títol algú s'aboca a estes línies pensant que criticaré la desqualificació del sector públic que va fer el Sr. Roig a compte de la marató de València, que és possible en bona part gràcies al suport del sector públic, s'enganya. I ara diran: "diu que no ho farà i ja ho ha fet". Bé, és allò del posicionament de marca. Allò de colar publicitat com a notícies positives, i després dir que no pagues publicitat. Amb els seus supermercats ho fan, i jo també en sé.

Però de veres que volia parlar d'una altra cosa, del Red Scare, que és el nom amb què es coneixen dues èpoques especialment anticomunistes al segle XX i als EUA. La característica principal d'estos temps és la por generalitzada d'una possible infiltració comunista o esquerrosa al si del seu govern, afectada d'una criminalització extrema de l'opinió política progressista.

La primera època del Temor Roig va començar amb la Revolució Russa de 1917 i es va estendre fins a 1920. La segona, el maccarthisme, va tenir lloc a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial i durant s anys 50, el context de la guerra freda. Esta por va alimentar la "caça del roig", la creació de llistes negres, l'empresonament i la deportació de persones sospitoses de
simpatitzar amb l'esquerra.

Ací la primera durà 40 anys, primer amb la guerra i després amb la dictadura franquista. La segona la vivim ara de la mà de les dretes, que estan convençudes que el poder els hi és dat per la gràcia de déu, com es deia del seu cabdill. Per això les llistes negres de Casado i companyia, volent decidir, per sobre del resultat de les eleccions democràtiques, qui pot estar o no als governs, o intentant condicionar qui ha d'estar o no en les negociacions sobre la composició del poder judicial.

És ben gros que un partit com el PP condemnat ja com a beneficiari de la corrupció, i que segueix amb diversos fronts judicials oberts pel seu comportament contrari a la legislació i a la Constitució, es permeta el luxe de voler donar lliçons de qui està legitimat i qui no, per a votar uns pressupostos o formar part de comissions parlamentàries.

Potser algú que haja fet un màster de veritat, li hauria de dir a Casado que Eisenhower acabà esborrant el nom de MacCarthy d'entre els convidats a les festes de la Casa Blanca, relegant-lo a la foscor. Mai no entrà al Despatx Oval.