"ZAPATERO I EL POT DE MELMELADA" - COPE Castelló - 15.02.10

Quan jo era menut, no era gaire disciplinat en els estudis. Sempre esperava que alguna mena de miracle en forma de ves a saber què, acabés fent la feina per mi. No va passar mai. Cap àngel de la guarda, cap follet il·lustrat, cap germana major, va fer mai per mi els deures. I mai cap professor va tenir en consideració el meu optimisme a l’hora d’avaluar-me. Vaig aprendre la lliçó. Hui sóc disciplinat, i m’organtize el temps per fer les coses que he de fer, i les faig.
Quan jo era menut, negava l’evidència. Si entrava la mare a la cuina, i jo estava enfilat a una cadira, amb l’armari obert, dos dits dins del pot de la melmelada, era capaç de dir que jo no havia segut. Amb un aplom digne de millor causa, negava la realitat. Mai no va funcionar. La mare no es va deixar enganyar i amb el temps vaig aprendre que s’han d’assumir les conseqüències dels propis actes. Se’n diu sentit de la responsabilitat em van ensenyar a casa.
Vaig tindre la sort de tenir bons professors, i que la mare m’ensenyés una miqueta de disciplina i responsabilitat.
I ara em pregunte, quan el menut Zapatero posava els dits a la melmelada ningú li va dir res? Quan no feia els deures i davant el requeriment del professor contestava que tot anava bé, no li van posar mai un zero? Què li passa a este home? En quin món viu?
Durant temps, no és només que haja negat l’evidència de la crisi, sinó que l’ha alimentat regalant a tort i dret diners de la caixa comuna. Durant temps, ha negat l’evidència i conseqüentment no ha treballat en la recerca de solucions. Durant temps, ha estat esperant que els problemes es resolgueren per art de màgia. Que el germà gran, els Estat Units supose, li feren els deures per ell. I al final, l’únic que ha aconseguit és fer baixar la mitja de la nota de la classe. De la Unió Europea. I francament, vore’l dient que encara hi ha alumnes pitjors, com el cas de Grècia, és de vergonya.
No vaig a fer una oda a la senectut, només caldria! Just ara que tenim les generacions de joves més ben preparades de la història, però un govern necessita solidesa intel·lectual i professional. I este no la té. Hi ha massa ministres sense experiència laboral fora de la política. Massa gent “de partit”, massa quotes.
Estem en mans d’incompetents en matèria econòmica. I la bona voluntat social que a este govern li reconec, es queda en no res, quan la caixa es buida. De manera, que francament, no sé que més podem esperar d’un govern esgotat, incapaç, sense força, i jo diria, que senes ganes.
El problema és que quan mires el principal partit de l’oposició, t’agafa un vertigen, un esglai, que tens ganes de tornar a la infància, encara que et renyen per no fer els deures quan toca, o per menjar-te la melmelada amb els dits.