"NEGOCIACIÓ EN POLÍTICA" - Levante-EMV- 29.09.12

No és el mateix negociar amb Mulet que amb Sales, o amb Pérez  Macián o amb Gallén, pose per cas. Com no ho era negociar amb Gimeno, amb Fabra, o ara amb Bataller. Cadascú (cascuna) té la seua forma, els seus tics, els seus vicis, les seues debilitats, les seues habilitats, les seues dèries, les seues capacitats i les seues limitacions. 

Hi ha diferències, dic, però hi ha una característica grupal que passa per forçar el reglament, per abusar de l'avantatge de ser el darrer en parlar (la qual cosa els permet dir qualsevol bestiesa o inexactitud sense risc de ser desmentits), intentar usar els funcionaris com a suport, acusar l'adversari de malfaener o de poc preparat... Això és el dia a dia en la tècnica negociadora popular. I si eixa és la tècnica, no cal dir que la vocació negociadora és tendent a zero. Esgrimeixen l'aritmètica parlamentària, com qui  esgrimeix un poder militar.

Recorde que quan estudiava tècniques de negociació a la universitat ens van plantejar un exemple pràctic. Calia imaginar un conflicte territorial en un escenari posterior a una guerra de fronteres. Un país hauria ocupat una important franja de terreny fronterer del país veí. En un moment determinat els països van seure a negociar una solució satisfactòria per tothom. Semblava impossible. Els uns forts pel seu poder militar enarboraven la conquesta territorial guanyada per les armes. A sobre, afegien, havia estat la resposta a una agressió prèvia del perdedor de la guerra. Els altres en canvi es feien forts en la qüestió referent a la integritat territorial del seu país. Impensable trobar una resolució satisfactòria per ambdues parts. Ho semblava. Però no ho era. Tot simplement no s'havien formulat les preguntes correctes.

Vaig convèncer al meu equip per fer un plantejament diferent a l'equip adversari. Preguntem-se què volen ells i que volem nosaltres. Realment. Què és el que necessitem. El professor mirava i somreia.

Els adversaris van dir que volien integritat territorial, en canvi el país que nosaltres representàvem, no teníem un interés real en mantenir sota la nostra administració la immensa franja de terreny ocupada. El que veritablement volíem era seguretat. És a dir, evitar que de nou, per eixa frontera, tornaren a entrar al nostre país tancs i tropes dels veïns.

Això ho canviava tot. No volíem el mateix. No volíem el terreny. Uns volien el terreny, els altres garanties. I des d'eixe moment la resolució va ser ràpida i senzilla. El territori es reintegrava a la sobirania nacional del país- A canvi de que eixa zona fronterera quedés desmilitaritzada, allunyant així les bateries i els tancs de la frontera. Garantint que en cas d'un nou conflicte armat, hi hauria temps de reacció, perquè l'agressor necessitaria un cert temps per acostar les seues forces armades a la frontera. Acord tancat a satisfacció de tothom.

Molts de vostés ja hi hauran caigut, no sóc un gran estratega, ni un negociador brillant, simplement he llegit una miqueta d'història. Per això somreia el professor, perquè sense dir-ho ens havia proposat un cas real. Això és el que passà amb la Guerra dels 6 dies, entre Israel i Egipte. Es va produir una agressió armada de diferents nacions àrabs a l'Estat d'Israel, i esta aconseguí doblegar-les a totes en només una setmana. Una de les conseqüències fou l'ocupació del Sinaí egipci per part dels hebreus. El conflicte es va resoldre com he explicat. Desmilitarització de la zona a canvi del retorn de la sobirania. I mal que bé, la pau continua dècades després. 

Eixe dia, els del PP no van anar a classe. Ells segueixen pensant que una negociació és una guerra sense trets. I que només pot guanyar un. Per això la vocació de sotmetre a l'adversari, de no aprovar cap moció, de tombar totes les propostes. No entenen, que en una negociació ben feta, generosa i intel·ligent, poden guanyar totes les parts. El benefici és col·lectiu. En el cas que ens ocupa, el benefici és per a Castelló. I la pau pot ser duradora.