Malgrat la que cau, no tinc cap vergonya de dir que faig política, i que en este moment de la meua vida la política és la meua principal font d’ingressos. Tinc el convenciment que la política és una dedicació honesta. Així la visc. A més a més, ja porte alguns anys en càrrecs de representació i continue pensant, com abans de ser regidor, que la política és un servei públic. I ara afirme amb ple coneixement de causa que la política només corromp a aquells als que corrompria qualsevol altra activitat.
També sóc del pensar que la política no és més vocacional que la medicina, el magisteri, o l’ebenisteria. I ningú no discuteix que qui es dedica a eixes activitats ha de cobrar pel serveis que presta. En canvi, en la política sí que es qüestiona. Té la seua lògica. És la conseqüència dels evidents abusos que s’han fet i es fan. Sous massa elevats en molts casos, que no concorden amb la realitat del mercat. Sobresous per comissions que no es reuneixen, o que són mers complements de difícil justificació. I pagaments en espècies. Durant molt de temps dinars a costa de la caixa pública, ús abusiu de vehicles oficials, elevades factures de telèfons... Òbviament no tothom, però sí la suficient gent com per contaminar tot el col·lectiu. Això és així i s’ha d’assumir.
Algunes formacions polítiques portem tota la vida pública demanant control i contenció en eixes despeses. Altres, s’hi apunten només ara, perquè tot simplement no hi ha altra opció. No hi ha diners per pagar. Però el cert és que arribem molt tard. Amb tanta mala imatge que un cert grau de demagògia s’ha fet forta en el debat. Haurem de pencar molt, bé i amb transparència, per recuperar el prestigi.
A l’Ajuntament, per exemple, hi ha qui demana que els sous desapareguen, obviant que en eixe cas només podran fer política els que no necessiten treballar, o els funcionaris. Convé no oblidar que, amb honroses excepcions, les empreses no faciliten la conciliació de la vida laboral amb la representació pública. Ho sé bé. Ho he patit.
D’altra banda, hi ha una queixa prou generalitzada (i tal com jo ho veig, justificada) pel fet que molts càrrecs públics no tinguen una professió fora de la política, però curiosament, PP, PSOE i EU, defensen a les Corts que els diputats i diputades han de tenir dedicació exclusiva, i que no poden compatibilitzar la seua tasca de representació amb la seua professió. En què quedem? Una cosa és cobrar pel treball, l'altra convertir la política en una professió i, això, crec que no és bo per al sistema.
Estes contradiccions obren la porta a maximalismes com el de la Sra. Cospedal que pretén reduir la Càmera castellana a la meitat el nombre d’escons (fa no més d’un any proposava ampliar-ne el nombre), i que els diputats no cobren. És a dir, Cambra dels Lords. Només poden fer política els rics. Això sí, no ha dit res de que el Govern que presideix deixe també de cobrar i vaja a fer política en hores lliures.
I dins d’eixa deriva, el PP, forçat per l’oposició i la pressió social, planteja reduir sous. I amb excepcions (la Diputació per exemple) aprofiten per baixar-los percentualment, com si fos el mateix un 10% de qui en cobra 5.500 que de qui no arriba als 900. Una manera més d’impedir a l’oposició poder dedicar temps a la seua obligació.
El debat dels sous públics és inajornable, i ha d’estar regulat per llei, i ser abastament publicitat. No els podem decidir els propis implicats, i han d’estar en correlació amb els pressupostos de l’organisme, amb la dedicació necessària, i també, amb les capacitats de les persones. Hem de trobar un equilibri. Amb la política ningú no s’ha de poder fer ric. Però no ha de ser imprescindible ser ric, per poder fer política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada