ESPANYA CONTRA ESPANYA - Levante-EMV - 13.10.12

Si alguns hagueren de definir Espanya amb un quadre triarien aquell de Goya on dos homenots, es desllomen a bastonades. Jo no. Jo triaria un quadre de Paul Gauguin fet el desembre de 1897 durant la seva segona estada a Tahití i que es conserva al Museu de Belles Arts de Boston. Es diu: D'on venim? Què som? On anem? (en francès D'où venons nous? Que sommes nous? Où allons nous?)

Esta és la qüestió trinitaria de l'existencialisme. I com diuen que una imatge val més que mil paraules, sobretot si són de Kierkegaard, Marcel, Jaspers, Heidegger o Sartre, he triat el quadre per iŀlustrar l'article. Un article on mantindré que eixes són també les tres preguntes que es fa Espanya. 

Per mi el problema d'Espanya és que no entén Espanaya. No sap què és, ni què vol ser. Tot just si arriba entendre d'on ve i des de quan és, i ni en això hi ha unanimitat. 

D'entrada Espanya és filla de mil circumstàncies. Ho recordava fa poc Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la Constitució i expresident del Congrés: “Desde que el Conde Duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes ... se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor”. Podria haver passat. Com podria ser que la Marcha Verde no s'hagués imposat a un exercit espanyol que fugia com conill esverat, abandonant les armes i la "integridad nacional" al desert. Si hagués anat de forma diferent, ara la Comunitat Autònoma Saharaui demanaria uns milers al Fondo de Liquidez Autonómico, com els valencians, murcians, catalans...

I això em du a la dualitat identitaria. Hi ha qui es sent més A que B, igual B que A, només B, només A...totes les combinacions possibles. El problema, tal com jo ho veig, és que Espanya o és el sumatori de tot, o no és res. O si més no, no és el que alguns voldrien. Si a "el tot" li lleven una part, ja no és el tot. És forçosament un altra cosa.  I per a ser tot, s'han donar dues circumstàncies, primera que tots els membres vulguen seguir formant part, segona, que tothom reconegut a tothom com igual. I sembla que cada colp més, alguns volen canviar de casa; i és una evidència que a tots no s'és tracta per igual. 

A Canaries no s'hi fan bous, i a Girona no se'n van fer fins a després del decret de Nova Planta, i duraren quatre dies. Es pot ser "nacional" sense "fiesta nacional"? Per quina raó el folclòre andalús és el paradigma de l'espanyoleitat i no ho és la munheira o el ball pla? Per quins set sous m'he de sentir identificat amb un vestit de faralaes, o en cada acte festiu a Castelló he de tragar el zapateao i la bata de cola, i en canvi és impossible que a Madrid es programe el 2 de Mayo una Moixeranga d'Algemesi? Doncs simplement perquè ningú la considera "prou espanyola".  El folclòre i la cultura són federalment asimètriques. El flamenc o el murcià canto de Las Minas, és "espanyol" i tenen lloc a la TV pública, el cant d'estil valencià o la tradició "bertsolari" basca no. El Rocío apareix a Tele 5 com una tradició espanyola (sense més cognoms), els aizkolari són una "tradición del País Vasco", o el "virolai" per molt cristià i sacre que siga, no és prou "espanyol", és "una canción tradicional catalana", no eixirà mai a la tele.  Això és així. Espanya és excloent i unificadora. El conflicte lingüístic és probablement el que millor ho evidencia. Aquell "habla en español, coño" o el decimonònic, "habla la lengua del imperio" no està tan lluny del discurs de molta gent ara mateix. 

Tinc nacionalitat espanyola, ho diu la meua documentació, i a casa parlem valencià des de fa generacions. Pels cognoms, jo diria que des d'abans de la creació de l'Espanya actual que no va molt més enllà dels Decrets de Nova Planta. Però m'obliguen a aprendre una llengua que no és la meua llengua materna. En canvi, qualsevol espanyol nascut a Múrcia, Salamanca, Tenerife, etc, no té cap obligació d'aprendre una segona llengua. Quan diuen que és la llengua comuna, obliden que per alguns és imposada "por justo derecho de conquista". Però fins i tot això estic disposat a oblidar. Uns espanyols tenen l'obligació de aprendre el castellà perquè el castellà és considerat espanyol. El valencià, gallec o basc, no. Qui empeny a qui?

El Ministre Wert acaba de dir que volen espanyolitzar als xiquets catalans (i a la resta que tenen llengua pròpia, que la reforma legal és d'aplicació a tot l'Estat). Com s'espanyolitza un espanyol? Hi ha nivells d'espanyoleitat? No voldrà dir "castellanitzar", identificant aleshores la seua idea d'Espanya amb la de Gran Castilla? No serà que Espanya no sap què és?