En alguna ocasió ja he escrit que el valencianisme polític havia de fer un esforç per canviar el paradigma mental. Un paradigma que vindria a dir que la nostra viabilitat electoral depenia de l’estat de fortalesa del socialisme. És a dir, que quan a nosaltres les coses ens anaven millor era gràcies al “vot prestat” d’un PSOE en mals moments. És a dir, hi hauria una part de l’electorat socialista que quan el PSOE no pot guanyar, ens votaria a nosaltres, però quan la cosa està ajustada, o nosaltres ho tenim difícil per assolir resultats, torna a ells. Això explicaria parcialment que els nostres resultats municipals fóren sempre molt superiors als autonòmics, i no cal dir en cas d’unes generals.
El nou paradigma ve a dir que en realitat la cosa va al revés. Si existís un “vot prestat” seria el vot valencianista que davant la por de que el seu vot no servisca per aconseguir diputats, acaba votant al PSOE. I per tant, en el moment en que el valencianisme progressista trobés una fórmula electoral d’èxit, el vot tornaria a nosaltres. Eixa fórmula va aparèixer amb potència en les eleccions a Corts del 2011, i en les Generals d’uns mesos més tard.
Això coincideix a més a més, amb un pèssim moment electoral per al socialisme, que segons els indicadors dels estudis d’opinió, encara no ha tocat fons, i continua baixant en les previsions de vot.
L'èxit electoral i la tendència al creixement que tots els indicadors metoposcòpics marquen, deixa als nostres adversaris polítics perplexos. A la dreta, perquè no hi comptava. No esperava ni la seua davallada en les enquestes, i menys que aquell grupet al que pensaven tenien més o menys confinat al municipalisme, pogués convertir-se en tant poc de temps en el segona formació que millor defensa els interessos valencians, en la percepció del cos electoral. Ells continuen sent els primers, però desinflant-se a ulls vista, i nosaltres, alçant el vol. I el vot.
I el PSOE i EU havien acceptat sense alegria que als ajuntaments ocupàvem un lloc preeminent en les tasques opositores (o fórem substancials als governs municipals); i ara accepten incòmodes que eixa potència s’haja traslladat ja a dues de les tres diputacions valencianes. Viuen amb incomprensió el “sorpasso en efectivitat” dels grup parlamentari de Compromís a les Corts. I això en el cas del PSOE, en el cas d’EU és encara pitjor perquè el “sorpasso” és també en vots, i representació institucional.
I ara l’efecte Baldoví. El nostre diputat a Madrid, una presència que fa any i mig semblava un somni impossible. El treball de Joan Baldoví al Congreso, és d’una potència comunicativa brutal, i sense dubte, és una de les revelacions a la cambra, i òbviament, la revelació valenciana. Per sobre dels altres diputats valencians que estan passant sense pena ni glòria. Excepte en el cas de Toni Cantó, que és tot una pena.
Tot això configura per a nosaltres un escenari d’optimisme, que ha de tenir com virtut fer-nos treballar més i millor. Bàsicament això. Sobretot això. D’un costat èxits organitzatius i estratègics, i d’un altre costat una situació social propicia, ens ha dissenyat un escenari en el que estem molt ben situats per oferir a la gent esperança. Esperança en una política ètica. Esperança de regeneració democràtica. Esperança de sostenibilitat nacional, econòmica, social i mediambiental. Que la samarreta no ens faça traïdors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada