Graham Keeley, corresponsal de The Times a Madrid, explica a la seua crònica que desconeixia les dades de pobresa i fam entre xiquets espanyols que s’han estat divulgant, però que li pareixen “al·lucinants”. Assegura haver vist en persona els problemes d’algunes famílies, una cosa que fa “dos o tres anys no hagués imaginat”. Afegeix “Espanya sembla ara un país del submon amb este nivell d’atur. Segurament és una cosa que no durarà per sempre, però ara està passant, és una realitat”.
Segons les dades que referencia, un 27’2% dels xiquets espanyols viuen per davall de la línia que defineix la pobresa, i segons assegura i basant-se en les dades oferides per Unicef “també és un gran problema la fam dels xiquets. Aquells que només mengen quan van a l’escola”.
Explica una anècdota, que personalment m’esborrona. És la història de l’entrepà màgic. Això diu que era un xiquet que portava un entrepà màgic, sense res dins, entre les llesques, i que preguntat per un company a l’hora del pati, contestava que sa mare el feia així perquè no tenia res que posar-hi dins. I que era màgic, perquè podia tindre el gust que ell imaginés.
No crec que Keeley exagere. Sóc pare d’una alumna de preescolar, i parle amb famílies a l’hora de recollir la xiqueta. Sé de gent que tenen greus problemes per dur el xiquet o la xiqueta a la festa de final de curs, perquè s’han de posar 10 o 15 euros. Estic casat amb un mestra de preescolar, m’explica històries com estes dia sí dia també.
L’Ajuntament de Vila-real, serà el primer de les nostres comarques en posar en marxa un sistema de socors pal·liatiu per esta situació, per la via de fer que durant el període d’estiu, els menjadors escolars siguen operatius. No és casual que Compromís forme part d’eixe govern. Nosaltres treballem així. On governem prenem decisions, on encara no governem, fem propostes. Les mateixes.
Per això he registrat en nom del meu grup, una moció a la Diputació. Una moció en la mateixa direcció, però amb una redacció el suficientment oberta com per a permetre al govern popular puga aprovar-la, modificant-la si cal. Quan estas en minoria pots fer dues coses, perdre les mocions o ser intel·ligentment inclusiu per aconseguir sumar a la majoria, tot permetent que venguen la idea com a propia. El que importa és convertir-la en realitat.
Abans que arribés a la comissió on s’havia de dictaminar, en vaig parlar amb el Vicepresident econòmic, al cap i a la fi, la moció necessita d’una partida econòmica que ara mateix no es contempla als pressupostos.
El Vicepresident, que ha estat Diputat allà a Madrid, a la casa aquella dels lleons, em va fer una reflexió interessant. Segons ell, allà estant, va tindre ocasió d’estudiar molts informes d’estos d'índex de pobresa que es publiquen. Segons diu analitzen la diferència entre els qui més cobren i els que menys en cada país, i dibuixen una mitja. Qui està per davall la mitja “és pobre”. Això fa que en molts països subdesenvolupats hi haja estadísticament menys pobresa que als EUA o països europeus, ja que no hi ha tantes diferències entre uns i altres. Tots són pobres per dir-ho així. És possible que tinga raó. Els números són tan soferts...
Fa dos mesos i mig, jo tornava a casa d’una reunió de l’Executiva Local del BLOC. Eren més de les 10 de la nit. Vaig vore una imatge que per quotidiana, no deixa de ferir-me, una bicicleta i un home d’uns 40 anys furgant amb un pal a un contenidor. Però hi havia alguna cosa que el feia diferent, i no només que anés ben afaitat, net, i amb una vestimenta no tan diferent de la meua. No. El que de veritat el feia singular, dolorosament singular, insuportablement sigular és que en la feina de regirar contenidors l’acompanyava el seu fill d’uns 10 anys. El que passà aquella nit entre el pare, el fill i jo mateix, queda en la discreció obligada, però vaig aturar el cotxe i vam parlar. Dos anys abans era una família tan normalitzada com ho és la meua.
Jo sí que he vist a un menor “normalitzat” i escolaritzat, furgar als contenidors de Castelló buscant alguna cosa per a menjar. Espere ser capaç de fer-li entendre al Vicepresident i a tot el PP, que això, envia a l’oblit totes les estadístiques i els mètodes d’analitzar-la. La fam, viu també a Castelló, té 10 anys, i es diu Iván.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada