JOAQUIN COSTA - Mediterráneo - 31.07.14

Un dimarts, poc després de la destitució de Martínez com Vicepresident de la diputació, veníem tots dos de celebrar una comissió a l'edifici de Noves Dependències, i ens dirigíem a la diputació. Cadascú conduïa el seu propi cotxe. Cosa poca habitual. En el meu cas perquè normalment vaig en patinet, en el seu perquè feia anys que no baixava del cotxe oficial.

En un moment determinat, Martínez va posar els quatre intermitents i va parar a un lloc prohibit. El vaig avançar, i mentre esperava al semàfor vaig vore que baixava i trucava a un timbre, vaig mirar amunt, i vaig vore que hi havia un cartell de l'empresa del seu soci, el Sr. Babiloni. Això era al carrer Joaquin Costa.

Eixe carrer desemboca en el Mercat de Sant Antoni. Allí, diuen, dimecres passat, una neboda de Babiloni demanava signatures per a l'indult de Carlos Fabra. Recapitulem. Un familiar del soci comercial del Sr. Martínez demana signatures per a l'indult del Sr. Fabra soci polític del Sr. Martínez. El Sr. Martínez és el julivert de totes les salses.

Que això passe a Joaquin Costa té alguna cosa de poètic. Costa va ser un regeneracionista i el màxim exponent de la intel·lectualitat vuitcentista. És a dir, del segle XIX, on estan instal·lades les pràctiques de la resta de personatges citats a este article. 

No seré jo qui negue la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, però de vegades un es pregunta si tots els espècimens han evolucionat en la mateixa direcció. 

"BANDES ORGANITZADES" www.castelloninformación.es 30.07.14

Esta mateixa setmana, i dins de la nostra proposta de regeneració democràtica, vaig defensar al Ple de la Diputació una moció amb nou punts que anaven des de la reducció del nombre necessari de signatures per posar en marxa una ILP, a la desaparició de la figura de l'aforat, passant per canvis en la llei electoral que permeteren llistes obertes a totes les eleccions, o la desaparició de les Diputacions transferint competències i personal a la Generalitat. El punt més cridaner en la nostra proposta era una modificació de la llei de partits. En l'imaginari col·lectiu eixa llei esta vinculada al terrorisme, però en realitat el text és més ampli. Estableix la dissolució de partits polítics que en el seu predicament atempten contra la democràcia. Parla per exemple de racisme i xenofòbia.  Nosaltres mantenim que poques coses atempten tant contra la democràcia com condicionar els resultats electorals amb trampes. Per això proposem la dissolució dels partits condemnats per corrupció i/o delicte electoral.

Lance Armstrong va córrer els tours dopat i, quan es va saber, va ser desposseït dels 7 títols i se li va prohibir competir a perpetuïtat. És el mateix, si un partit ha guanyat les eleccions en part gracies al finançament il·legal, se l'ha d'expulsar del sistema a perpetuïtat.

Miguel Barrachina, que habitualment és un hàbil parlamentari, no va gosar dir que no li semblava bé, i va intentar girar l'argument preguntant-me a mi si això volia dir que consideràvem que CiU i el PSOE (únics partits condemnats fins ara per finançament il·legal) no s'havien de presentar a les eleccions. És evident que les lleis no són retroactives, per tant, la pregunta de Barrachina era una fugida endavant. No em vaig amagar. Vaig afirmar que òbviament si un colp aprovada la llei se'ls condemnava, s'havien de dissoldre.

Però vaig afegir alguna cosa més, perquè de vegades l'atzar juga a favor. Mentre manteníem el debat, el Jutge Ruz va decidir dur a judici a 45 imputats en la primera època del Gürtel. Entre ells tres extresorers del PP, més un número considerable de càrrecs electes, tots popular. Però la novetat és que el Jutge Ruz, insta al Partit Popular a nomenar advocat i procurador per a que els represente, al considerar que és el PP com institució, el beneficiari dels delictes econòmics. És a dir, el tracta com un imputat, i si no l'imputa formalment és perquè la llei no ho permet per ser un partit. 

Vaig llegir el document de Ruz, i Barrachina va dir allò de que abjura dels que entren en política per fer negocis, mentre alcaldes de pobles menuts s'hi deixen mitja vida a canvi de no guanyar ni un euro. Me'l crec. Sí. Segur que li molesta moltíssim Blasco, o Fabra, i no cal dir Pujol. Però ací el problema és que el lucre no era tot a títol particular, sinó que era una trama, manté el jutge i la fiscalia, per a que es lucrés el PP. Per tant, per a que es beneficiés el xoriço de Blasco, el defraudador Fabra, però també Miguel Barrachina, Javier Moliner, el desimputat Bataller i eixos honrats alcaldes de poble. Tots. El partit en el seu conjunt. I davant d'això, Barrachina no va dir res. Res de res. 

Jo, clar, vaig aprofitar per a dir-li que si ara ells s'havien apuntat al carro de la regeneració democràtica (que alguns reclamem fa anys) era per la situació de descrèdit del sistema, al que havia contribuït més que notablement la conducta penal del PP.

El cas Gürtel està  asseient a la banqueta dels acusats a mitja plantilla del PP. En esta peça, la de Madrid, 45 imputats que van camí del judici oral. Però és que la setmana passada, en un altra peça, valenciana esta, 27 més, entre ells ex Consellers i ex Vicepresidents del Consell. 

L'altre dia llegia un article que parlava de com el PP havia trencat la llei de proporcionalitat. Per calcul de probabilitats, una administració pot tenir un Blasco o dos. Però quan els governs dels populars Matas (ja en presó) i Camps, els tenen per dotzenes, vol dir que els triaven expressament, per a que formaren part d'una banda organitzada per actuar al marge de la llei. I eixe, és el partit en el que militen Moliner i Barrachina. I ho foten un colp de puny sobre la taula, o continuen sent beneficiaris dels delictes. I per tant còmplices. Ells trien.

"DESIMPUTAR I PROCESSAR" - Levante-EMV- 26.07.14

La desimputació (un verb tan infreqüent que no figura a cap diccionari) d'Alfonso Bataller mereix una reflexió en profunditat, perquè té un bon grapat de repercussions.

La primera de caràcter moral, personal i familiar. Alfonso Bataller neteja la seua imatge. Imatge que estava qüestionada, no ho oblidem, perquè la fiscalia va decidir imputar-lo en la peça separada 5 del cas Gürtel que estudia el finançament il·legal del PP. Que les explicacions que ell va donar hagen sigut suficients per desimputar-lo és sense cap mena de dubte una bona notícia per a ell, tant a nivell personal (segur que ha estat incòmode tot este temps), com a nivell familiar (les famílies dels polítics pateixen la nostra exposició pública), com a nivell polític (un entrebanc menys per a intentar ser candidat del seu partit a les eleccions). Això darrer explica la felicitat de Vicent Sales, que no té en la seua fulla de ruta, una derrota electoral.

Convindria, però no oblidar, que el que va passar dijous, va ser que de les 33 persones imputades, 27 van ser processades, i 6 desimputades. Entre les 27, dos ex Consellers de Sanitat a les ordres dels quals va fer la carrera pública Bataller. Òbviament no és una bona noticia per al PP. Tot el contrari. 

La suma dels dos paràgrafs anteriors em duu a la següent reflexió. Les felicitacions, besos i abraços de l'equip de govern en privat, tenien tot el sentit dels companys contents. Els aplaudiments a Bataller en arribar a la roda de premsa resultaven una obscenitat, perquè semblava que el procés global contra el PP no anés amb ells. I que celebraren que un d'ells no serà processat. La resta, però, sí. Deixant clar que el PP és un partit farcit de gent sospitosa de delinqüent, sobre un coulis d'imputats, i coronat per algunes condemnes. La de Carlos Fabra, per exemple, pare putatiu de tota esta tropa, que ha de fer 4 anys de presó per defraudar al fisc i no poder explicar d'on va traure més de 3.000.000 euros.

El dia deixà imatges peculiars. Bataller li va fer una cobra en viu i en directe a Mulet. I Gallén que estava tot el matí amb més morros que un trompetista de jazz després de menjar-se un quilo de pipes Monfort, li va regalar una abraçada mentre mussitava “deja que los que hemos sufrido esto contigo te abracemos”. Només Pérez Macián, el tercer acompanyant a la tribuna, estava amb cara de satisfacció sincera. I jo que me'l conec, diria que més pensant en  que a ell li correspondria donar canya a l'oposició que en altra cosa.

Per cert, i no deu ser casual, que els Mulet i Gallén que se'ls veia amb un somriure postís, foren els mateixos que no fa un mes es van deixar fotografiant dinant a La Coma amb Carlos Fabra. Bé, però tot això no és més que una miqueta de safareig. El més important, trobe, és la reflexió sobre tot el que hem dit o deixat de dir mentre Bataller ha estat imputat.

Nosaltres vam demanar la seua dimissió. No ens penedim. La vam demanar en compliment de la doctrina d'Alberto Fabra, i sobre tot, en coherència amb la nostra. Perquè tant Ali Brancal com jo, l'any 2012, abans que imputaren a Bataller, ens vam comprometre públicament a dimitir si se'ns imputava per alguna raó relacionada amb la nostra activitat pública. Per tant, no ens hem de disculpar per demanar a Bataller el que nosaltres ens hem autoimposat.

Seria just que Bataller hagués deixat l'alcaldia i ara quede lliure de sospites? D'entrada la pregunta és si és just que Bataller ocupe l'alcaldia quan anava de número 5, però la resposta és no. En lo personal no seria just. Però políticament és necessari. La carrera de Bataller, i no cal dir la meua, valen molt menys que el deteriorament que significa per a la política en majúscules el fet de tindre un alcalde sospitós de col·laborar en el finançament il·legal del seu partit. I si hem arribat a este punt, en el que alguns creiem que és millor una injustícia personal, que el dany que es fa a la política, és precisament per culpa del partit de Bataller. 

El PP té un desena d'alts càrrecs en presó o camí d'ella, i més de 100 imputats en causes de corrupció, tràfic d'influències i un seguit de delictes fastigosos, comesos a l'empara del poder. Tal és la cosa, que el dia que envien al jutjat a mig partit, fan una festa perquè un se'n lliura.

"EL FADRÍ, VITOL!" Mediterráneo - 24.07.14

De vegades em faig por a mi mateix. Dijous passat, en el meu article, criticava al PP per actuar al marge de la llei amb el Ribalta, i voler excusar-se dient que “era bonito” el que havien fet. Com si això servís per anul·lar una sentència ferma que diu que és il·legal el pas del TRAM per dins del Passeig. I per posar un exemple ridícul i exagerat, vaig escriure: “és com si pintaren de lila el Fadrí, que també és BIC, i ho defensaren tot dient: es tan cuqui!”.

I ahir va l'Alcalde i anuncia la determinació d’il·luminar el Fadrí “con luces de colores e imagenes”!  

La pregunta és: de veritat cal? El Fadrí, un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, autèntic símbol de la vila, té en la seua simplesa arquitectònica el seu major atractiu. 

El projecte no ha estat sotmés a la consideració de la comissió de Cultura. Ni s'ha demanat l'opinió al Consell Municipal de Cultura, organisme assessor de l'Ajuntament en qüestions culturals. I jo diria que convertir un BIC i tot el conjunt arquitectònic de la Plaça Major en un Magdalena Vitol permanent, mereix una consulta. A Vicent Sales no li ho deu semblar, perquè no ha dit ni pruna.

La Fundació Iberdrola invertirà 90.000€, que ixen dels nostres rebuts de la llum. Si jo fos alcalde, preferiria que ens descomptaren els diners de la factura elèctrica municipal, alliberant així 90.000€ que podríem invertir en alguna cosa més útil i necessària. Però el nostre govern municipal són una colla d'il·luminats. Amb LEDs, però il·luminats.

"REGENERACIÓ Vs DEGENERACIÓ" - www.castelloninformacion.es - 23.07.14

Des de l’època dels darrers governs de Felipe González, on esclatava un escàndol diari, mai havíem tornat a patir una sensació de corrupció tant generalitzada com patim ara. Amb el PP de Rajoy i Bárcenas, en directe i diferit, i molt especialment amb el PP valencià de Camps i Fabra i els més de 100 imputats a les seues files.  Tant és així que Fabra acaba de dir que ell es fa responsable del que fa, no del que el seu partit ha fet. Mira tu què fàcil!

La corrupció, la reacció dels dos grans partits a la crisi econòmica, les promeses quan estan a l’oposició i les dures realitats quan governen, entre altres moltes coses, han aconseguit un preocupant grau de desafecció política. El PP n’és responsable directe i protagonista, però tot i això es vol presentar com “regenerador” del sistema.

Cospedal a la seua comunitat autònoma, Rajoy parlant de la llei electoral, Fabra reeditant propostes velles, Moliner inventant urnes...tos junts i per separat, es presenten com a adalils de la regeneració democràtica. Però les seues propostes són profundament involucionistes i van en la direcció contrària al que la gent reclama. Ells volen blindar el bipartidisme, quan la gent demana, i vota, més pluralitat que mai abans. Incapaços de trobar aliats per culpa de les seues polítiques, volen prohibir per llei les coalicions postelectorals, que no és més que un acord estable entre sectors socials, i per tant, quasi bé la mateixa definició del sistema democràtic.

Sé que contestar a les propostes del PP pot semblar entrar al seu joc, no sóc un passerell. Però tampoc faig política des del fetge. Es cert que calen mesures de regeneració i pluralitat. Per això hem dut una moció a l’ajuntament i a la diputació amb la nostra proposta.  

Primer. Modificar la coneguda com a Llei de Partits, per tal que aquells que hagen estat condemnats per finançament il·legal o delicte electoral, s’hagen de dissoldre com ho han de fer els qui atempten d’altres formes contra el sistema democràtic.

Segon. Desaparició total de la figura de l’aforament. No és justa. I a altres països del nostre entorn no eixiteix.

Tercer. Supressió de les Diputacions, transferint personal i competències a l’autonomia. En un estat autonòmic la funció de les diputacions d’acostar l’administració central a la ciutadania ja no té sentit. Representaria un enorme estalvi, 89 diputats menys en el cas valencià, més els seus equips i despeses.

Quart. El PP parla de reduir el nombre de diputats autonòmics de 99 a 79 (cal recordar que ho van augmentar ells fa pocs anys, convençuts que els afavoria). L’estalvi és molt menor que el de tancar les Diputacions, però parlem-ne. Ho acceptaríem sempre i quant hi haja circumscripció única i sistema d’elecció proporcional.

Cinqué. Estem d’acord amb la proposta del PP. Nosaltres també reduiriem de 50.000 a 25.000 els numero de signatures necessàries per exercir la Iniciativa Legislativa Popular. Però és que a més a més nosaltres assumim públicament el compromís de tramitar-les i votar-les. El PP les veta. 

Sisé. Fem del Senat allò que diu la Constituci, una vertadera càmera territorial. No com ara, una inútil càmera de segona lectura. Cara i fossilitzada. 

Seté. Moliner parla en la seua proposta de tercera urna per triar als diputats provincials, de llistes obertes. Ho veiem i ho doblem. Llistes obertes per a totes les eleccions. Disminuirà la partitocràcia i el servilisme dels polítics amb por de que no els posen en llista. I vostés podràn triar a qui vulguen…i sobretot, no triar a qui no vulguen.

Huité. Mantenim la nostra proposta història de reduir el percentatge mínim per obtindre representació a les Corts Valenianes, del 5% al 3%. Més pluralitat és més democràcia.

Nové. Proposem la modificació dels reglaments municipals i del de les Corts per tal de permetre la participació ciutadana efectiva.

Que els hi sembla? Proposem un canvi en profunditat del sistema, de les normes. Pensat en clau de millorar la qualitat democràtica,  d’aproximació a la ciutadania. No com la del PP que està pensada en clau partidista, buscant la seua perpetuació al poder.

"MOLINER I MARTINEZ, C.B." Levante-EMV- 19.0714

Per a que no ningú no puga dir que hi ha una mala interpretació, citaré la font directa d’on tot seguit extrauré unes frases. Es tracta del video penjat a YouTube, en el compte de institucional de la Diputació de Castelló, on el President Moliner, qüestionat pel que pensa fer amb Francisco Martínez diu textualment: “Reitero claramente que ni en mi equipo de trabajo de la Diputación, ni en mi partido, tiene cabida ninguna persona sobre la que pese una imputación vinculada a casos de corrupción con sospechas o acusaciones de enriquecimiento personal.”

Després Moliner ha distingit entre una imputació per causa administrativa de la gestió en una institució que una imputació “relacionada con corrupción, en la que pueda haber un enriquecimiento personal”. Puc entendre eixa distinció que fa el President, però no puc acceptar de cap de les maneres un matís nou que ha afegit a la seua doctrina, que és el que fa referència a l’enriquiment personal.

És a dir, que en la pràctica, Moliner es mostra d’una fermesa relativa (després ho vorem) quan a un dels seus se l’enxampa amb la mà a la caixa, per a fer-se ric. Ara bé, Moliner no es mostra gens ferm quan les imputacions per corrupció formen part d’una trama que versemblantment perseguia el finançament il·legal del seu partit. I ho dic, clar, per Alfonso Bataller. 

Bataller està imputat en el cas Gürtel perquè sent alt càrrec de la Conselleria de Sanitat hauria fraccionat contractes per poder adjudicar-los sense concurs a les empreses vinculades a la xarxa del cas Gürtel. Segons la instrucció del cas, Gürtel seria entre altres coses un sistema il·legal de finançament del Partit Popular, que li hauria permés cometre presumptament delictes electorals. És moltes altres coses, però quedem-se ara ací. 

Alfonso Bataller fa any i mig que està imputat en el cas de corrupció més greu, massiu, quantiós i important que mai no s’ha produït al País Valencià. Imputat en un cas de corrupció! I Moliner, President provincial del PP no li demana la dimissió. Clar, segons la nova doctrina, per a ell només és greu si els diners distrets van a la butxaca particular, si serveixen per a pagar les campanyes electorals del partit, i que el fan a ell President de la Diputació, li sembla bé. Trobe francament que és una actitud molt cínica, que qüestiona formalment la voluntat regeneradora de Moliner.

D’altra banda, Moliner no ha contestat a la meua pregunta directa formulada en el plenari provincial, si finalment imputen a Martínez per la nostra denúncia, i un colp reclamada l’acta, Martínez no l’entrega, serà expulsat del grup provincial? Seria lògic. Cas contrari seria una broma de mal gust. “Paco, dóna’m l’acta bandido”, “no vull Javi”, “ah, en eixe cas res”. No sembla possible. Per tant hem d’inferir que si això es produeix, Moliner i la seua espasa flamígera, expulsarà a Francisco Martinez del grup popular de la diputació, una mena de paradís terrenal pel que ara es passeja sense cap funció concreta.

Però…el deixarà seguir sent alcalde de Vall d’Alba? L’expulsarà del partit si es nega a dimitir? El grup municipal del PP a la Vall d’Alba es presentarà una automoció de censura? Li serà fidel l’equip del PP a Vall d’Alba a Martínez i marxaran amb ell? Tots? La meitat? A Moliner perdre ara un diputat no li representa cap entrebanc, continua tenint una folgada (i Folgado) majoria absoluta. Però està disposat a perdre Vall d’Alba? 

Per la seua banda (i quan dic “banda” sé del que parle), Francisco Martínez ha dit que això no va amb ell. Que ell sempre ha actuat d'acord amb la llei. Ho vorem. Ho vorem gràcies a la denúncia de Silverio Tena (Compromís) que no només lidera l'oposició de Borriol, sinó també la de Vall d'Alba. 

"ES TAN CUQUI !! -Mediterráneo - 17.07.14

Hi ha mentides, grans mentides, estadístiques i el PP de Castelló. L’espectacle poc gratificant de sentir al PP local dient que la sentència del Ribalta no afecta al pas del TRAM és de vergonya aliena. La sentència diu amb claredat que la plataforma del TRAM és il·legal, i si el TRAM no pot creuar Ribalta sense la plataforma, és una evidència que el TRAM no pot creuar Ribalta. I punt. I ho sabien.

No només menteixen, també fan el ridícul. La Consellera (com abans el PP local) diu que: “es bonito”. Com si un concepte estètic (i subjectiu) estigués per sobre del compliment de la llei. És exactament com si algú pintés de lila el Fadrí (que també és BIC) i el PP digués. “bueno, vale, de acuerdo, es ilegal, pero está tan cuqui!”.

I després això que diuen que ara la gent pot passejar. Clar. Ara que no hi passa el TRAM! Cas contrari tots  moririen esclafats pel troleibús dels nassos.  

El PP va deixar deteriorar-se Ribalta duran dues dècades, i només va fer millores en el passadís central per intentar clavar-hi el TRAM. Eixa és la seua doble responsabilitat.

I ara? Doncs a complir la llei. El TRAM per fora. I l’obra…l ’obra l’haurien de pagar ells de la butxaca, però es queda. No serà Compromís qui castigue a la ciutadania malgastant diners per desfer el que mai s’havia d’haver fet. Que quede com reforma del Parc, com memòria viva de la incompetència d’una banda organitzada per actuar al marge de la llei, que es fa dir govern municipal.

"SOMETHING IS ROTTEN" - www.castelloninformacion.es - 15.07.14

En plena celebració de l’Any Shakespeare, que commemora el 450 aniversari del seu naixement, resulta recurrent citar al bard. I clar, quan parles de depuradores, possiblement la cita més adient és aquella: “Something is rotten in the state of Denmark" que pronuncia l’oficial Marcellus al Acte I de la magnífica Hamlet. En general s’ha traduït per: “alguna cosa fa olor a podrit a Dinamarca”.

Depuradores dic, i és que la trista tradició ens demostra que la major part de les corrupteles polítiques venen associades (tot i que no únicament) a la licitació, construcció i gestió de residus. Bé siga el fem, bé siguen els residus que van a parar a les depuradores. No cal insistir gaire en el lamentable episodi de la depuradora de Pinedo, on els diners públics han desaparegut per centenars de milers d’euros, en mans dels gestors posats allí pel PP. El tema està als jutjats. Una part dels diners als prostíbuls que eixos gestors visitaven. Tot molt gratificant. La dreta ben pensant. Lladres i puteros.

Ací també hi ha alguns episodis per resoldre. Com la depuradora de Moncofa, però sense cap mena de dubte, la que olor a podrit fa és la de Borriol.

Des de que el Grup Municipal de Compromís al poble, va alçar la llebre de que es pretenien pagar uns altíssims preus pels terrenys, sense justificació en el mercat, no ha calgut més que estirar el fil per vore que darrera hi havia, presumptament de moment, una trama organitzada per detraure diners públics d’ajuntament i diputació, per a enriquir determinades persones. Preus per sobre de mercat, negociacions irregulars, intent d’expropiació de més terrenys dels que calien... i estirant del cabdell, dos noms principals: Adelino Santamaria en aquell moment Alcalde de Borriol i Diputat provincial encarregat del cicle de l’aigua, i Francisco Martínez, en aquell moment Vicepresident primer de la Diputació, responsable de les obres públiques (com la depuradora) i Alcalde de Vall d’Alba.

Compromís ho va destapar, i les conseqüències polítiques van ser clares. Es va precipitar la dimissió d’Adelino Santamaria de tots els seus càrrecs, i es va destituir (per bé que amb un intent frustrat també per Compromís, de mantenir-li el sou) a Martínez de tots els càrrecs de la Diputació. Ara és diputat incompetent. O si més no, sense competències.

I les conseqüències jurídiques van en camí. Després de la denúncia que jo mateix vaig substantivitzar, el Fiscal Instructor insta al Fiscal en Cap a, i cite textualment; a la “...formalización de QUERELLA contra D. Francisco Martínez Capdevila, D. Adelino Santamaría Blasco, Doña Andrea Martínez Tena, D. Francisco Martínez Tena. D.Raúl Babiloni Llidó, D. Luís Garcia del Campillo” i també contra un funcionari.

És a dir, dos polítics del PP, els fills de Martínez (havia posat les seus empreses a nom dels fills), el soci de Martínez, i un empleat del soci que podria haver actuat com testaferro.

Diu el Fiscal que són “delitos punibles de oficio” i els concreta en: prevaricació, tràfic d’influències, frau il·legal i negociacions prohibides. Quasi res. Alguna cosa fa olor a podrit en esta Diputació.

Perquè ara mateix la situació és que l’ajuntament de Borriol (amb nou alcalde que també és diputat provincial) continua volent pagar a preu desorbitat uns solars propietat del soci comercial de Francisco Martíniez. Tots dos acusats pel Fiscal. I la Diputació continua acceptant i pagant.

I quan jo li demane al President Moliner una reacció, diu que ell sobre este tema no té res a dir ni fer. I s’enganya, s’hi juga la credibilitat, el “to be or no to be” creïble. 

"UN MANGLAR" -Levante-EMV- 12.97.14

La polèmica de la setmana la resoldria un bon manglar. Amb els seus centenars de milers  mol·luscos, de crustacis, de peixos... amb tres dotzenes de cocodrils famolencs. Amb la seua peculiar flora formada per rhizophora mangle, avicennia germinans, mangle blanc i conocarpus erectus (amb perdó).

Si el Ribalta, en lloc de ser un un jardí urbà, de configuració romàntica, amb desenes d'espècies botàniques, on fan niu un bon grapats d'aus ben diverses, i amb un estany artificial amb ànecs i cignes; fos un manglar, el TRAM no el travessaria.

Bàsicament perquè es trobaria al seu pas amb un impediment físic, i tot simplement el traçat hagués vorejat el parc, s'hagués desviat davant la impossibilitat física.

Ara bé, com l'impediment no era físic, sinó jurídic (la condició de BIC del Parc Ribalta impedeix el pas del TRAM pel centre), el PP va prendre la decisió política d'ignorar tal condició, reclamant dels tècnics un traçat lineal. Per acabar demostrant involuntàriament, que la línia recta potser és la més curta físicament, però és la més llarga en el temps. Anem per a set anys, i no hi ha traçat definitiu.

Els ho vaig dir al plenari, el PP en este tema ha actuat com “una banda organitzada per actual al marge de la llei”, i vaig afegir “vostés són uns tafurs que juguen amb les cartes marcades, amb informes fets a mesura, i són tan incompetents que tot i això perden als tribunals”. I així ha estat. Ara els tribunals els hi han reiterat que l'obra no és legal. Què vol dir això? Que el TRAM no pot passar per dins. Simple. L'obra era per a que hi passes el TRAM. Si no és lícita l'obra, no hi ha de passar el vehicle.

I ara que caldria fer? La nostra posició és la d'un partit de govern. Seré, positivista, empàtic. Que busca solucions i no venjances absurdes. El TRAM ha de passar per fora del Parc, això és innegociable. Però l'obra hauria de quedar. Ha costat un munt de diners públics, una barbaritat de milers d'euros. Arrancar-la per deixar aquell camí polsós, no sembla una gran idea, menys, si això torna a constar centenars de milers d'euros. Si nosaltres prenguérem eixa decisió, seriem tan mal governants com el PP. Per molt que el PP ho haja fet, nosaltres no podem malgastar diners públics. 

A més a més, quan el PP diu que s'ha guanyat l'espai per a la ciutadania, no menteix. És bonic de vore com hi roden les bicicletes, com la gent s'hi passeja... La trampa del PP està en ocultar que tot això és possible precisament perquè no hi passa el TRAM. Cas contrari, si passés cada cinc minuts com previst, hagués deixat de ser una zona d'esbarjo, per ser una carril bus. Carril que trencaria en dos el parc, condicionant-ne l'ús social.

Per tant, la solució tècnica és la que portem proposant des del minut zero. El TRAM passa per Parc Ribalta números parells, deixant la Farola a la seua dreta i empalmant amb el carrer Saragossa. La millora del parc ha de vindre per l'ampliació del seu perímetre, incorporant la Farola i probablement canviant l'ús de Passeig Ribalta números senars.

Hauria de pagar el PP de la seua butxaca la malifeta? Ja m'agradaria! El que no farà Compromís és fer que tots vostés tornen a pagar amb diners públics les maleses del PP. 

Això sí, jo ja comprenc que alguna gent té una temor de que si es queda la infraestructura física, un alcalde puga decidir en algun moment fer-lo passar per dins. La qüestió té una solució política. Trien vostés un alcalde que es comprometa públicament a no fer-ho. Jo m'hi compromet ara i ací per escrit, i davant de tots vostés. 

"TRAMPOSOS I CÍNICS"- Mediterráno - 10.07.14

José Luís Gimeno va guanyar les eleccions municipals encapçalant la llista del PP, i el PP el va obligar a dimitir a canvi de fer-lo “alcalde honorífic” de la inexistent Ciutat de les Llengües. Van obligar a renunciar als que anaven per davant en la llista i finalment van fer alcalde a Alberto Fabra.

Uns anys més tard, Alberto Fabra va guanyar les eleccions encapçalant la llista municipal del PP, però va dimitir als pocs dies per ocupar el lloc de Francisco Camps. Camps era president de la Generalitat per ser el cap de llista de la llista més votada. Però el PP el va forçar a dimitir pel desgast que suposava la seua implicació judicial. Rajoy, Trillo, Cotino...tots ells el van pressionar.

A Fabra, que era alcalde per haver encapçalat la llista més votada, el va substituir Alfonso Bataller, sense experiència, i que anava amagat a la llista. Durant la campanya no el van deixar parlar. Ara que l’hem sentit sabem perquè.

En paral·lel, el PP valencià esta sent investigat per la justícia per un seguit d’il·lícits, entre el que destacaria el finançament il·legal, i el delicte electoral. Això vol dir que haurien guanyat fent trampes. En este procés està imputat Alfonso Bataller.

Ara diu Rajoy que ha de ser alcalde el cap de llista de la llista més votada. Ara? De veres?

S’imaginen a Mario Conde posant ordre a la banca? Un PP que no ha respectat mai la voluntat del electors, i que podria haver guanyat fent trampes, no té legitimitat per proposar canvis en la llei electoral. Cap.

"URNA FUNERÀRIA" - www.castelloninformacion.es - 08.06.14

Com ve sent tradicional en la factoria Moliner, al final de cada ple de la Diputació, anuncia alguna cosa ben grandiloqüent, per rebentar i anul·lar mediàticament el debat. En el cas del “Debat sobre l’estat de la Província”, l’anunci havia de ser molt potent, per tapar el fiasco d’una sessió previsible.

I la factoria Moliner va pensar que era l’hora de sumar-se a eixa línia de pretesa regeneració democràtica que ha posat en marxa Rajoy.

Rajoy parla de que siga alcalde el cap de llista de la llista més votada. Així tal qual, això implicaria prohibir de facto una cosa tan democràtica com les coalicions. Al cap i a la fi, la política hauria de ser l’art d’arribar a acords, i una coalició és un acord estable. També impediria un mètode democràtic de correcció, com són les mocions de censura. Que per cert, formen part de tots els sistemes democràtics del nostre entorn. 

Això generaria major inestabilitat que l’actual, al obligar a alcaldes a governar en minoria, impedint una oposició majoritària que puga aplicar el seu programa o fins i tot aprovar els pressupostos.

Tret, clar, que Rajoy vaja més lluny i pretenga atorgar a la llista més votada un plus en forma de majoria absoluta. La qual cosa no sembla que vaja en absolut en la línia de regeneració que la societat ens reclama. 

Però Moliner que és llest com la fam que fa passar als xiquets que ha negat menjadors escolars d’estiu, va vestir la seua proposta amb una pàtina de pretesa democratització del sistema de tria de diputats provincials. I ho fa usant dos conceptes com “llistes obertes” i “urna”, conscient que les primeres tenen bona premsa (però ells no gosen proposar-les per totes les eleccions) i que la paraula “urna” dóna legitimitat democràtica a qualsevol procés (tot i que ells ho negaran si parlem del procés català).

Actualment els diputats provincials els trien els regidors electes en cada partit judicial, d’entre ells, i per sistema proporcional. De forma que en funció del que ha votat la gent, es reparteixen els escons, i posteriorment els regidors de cada partit trien qui ha d’ocupar-los. 

Això és en la pràctica democràcia indirecta, i des del nostre punt de vista, legitima menys que la directa, ja que dóna un excessiu poder als partits. Quan hem fet esta crítica el PP ho ha negat reiteradament. Ara han vist la llum. O han vist les enquestes. 

Sóc plenament conscient que contestant a Moliner, cosa que d’altra banda el PP ens ha “exigit” (un concepte no molt democràtic, tot siga dit), entre en el seu joc. Però no em fa ni por ni mandra. Moliner diu que el mateix dia que es trien els regidors municipals i els diputats autonòmics, hi haja una tercera urna on triar els diputats provincials.

Moliner no ha concretat la proposta, i no sabem si això vol dir que caldria triar 27 polítics més (quasi 100 al País Valencià), amb els seus sous i assessors i tal i qual. Si és això, la nostra resposta és que no hi estem d’acord. No és necessari, no cal en absolut augmentar la nòmina política.

L’altra possibilitat és mantenir l’obligació legal actual, de que els diputats siguen regidors.  En eixe cas, resulta tècnicament i jurídica, de difícil resolució. Estaríem triant diputats sense saber si tenen la condició sine quanon de ser regidors, ja que es trien en un mateix acte electoral. I si el que pretén Moliner és que la gent trie a qui vol que els represente, però que després puga córrer la llista si els triats no són regidors, la nostra resposta torna a ser que no. Que de cap manera.

Però farem contraoferta. Acceptem una tercera urna, sempre i quant siga una urna funerària. No els triem de cap manera. Tanquem les diputacions com han fet les autonomies uniprovincials, sense minva dels serveis als municipis. Fabra vol que es trien 20 diputats autonòmics menys, per vore si així salven el govern. No home no, si volem estalviar, transferim competències, recursos econòmics i funcionaris des de les diputacions al Consell, i estalviarem quasi 100 diputats provincials al país (27 a Castelló). I guanyarem en eficiència. Les diputacions són intermediàries caríssimes, per culpa del cost polític.

"LA PARADOXA DE CURRY" - Levante-EMV- 05.07.14

La paradoxa de Curry té lloc en teoria ingènua de conjunts o en lògiques ingènues. Intuïtivament, la paradoxa de Curry és: "si no m'enganye, Y és veritat", on Y pot ser qualsevol declaració lògica ("el negre és blanc","el món acabarà en dilluns”, “que l’alcalde siga el candidat del partit més votat és més democràtic”); si s'anomena esta declaració X, aleshores hem d'afirmar "Si X és veritat, llavors Y és veritat".

La declaració  X "Si esta declaració és veritat, l’elecció de l’alcaldable de la llista més votada és més democràtic,"  serà abreujada com "si X és veritat, aleshores Y". Per tant, en assumir X, Y és veritat. La declaració anterior es pot reformular "si X és veritat, llavors Y". Perquè esta declaració veritable és equivalent a X, X és veritat. Per tant, Y és veritat, i el més democràtic és que l’alcalde siga el… Marededéunostresinyor quin embolic m’estic fotent!

He volgut exemplificar amb una paradoxa matemàtica per a fer-me el xulo i ha estic més perdut que un minotaure bufat en un laberint dissenyat per Escher.

La cosa és així: des que Don Manuel Fraga (que en pau descansem) defensava fermament “la política de alianzas y coalicones” (ABC 8/2/86), a  Rajoy formulant “un alcalde no puede salir de una coalición de cinco que han perdido las elecciones” (ABC 1/7/14), han passat algunes coses. Per exemple l’assalt de Zaplana a l’alcaldia de Benidorm per mitjà d’una moció de censura per a la que es va servir de la trànsfuga Maruja Sáncez, “la Bienpagá” fent fora de l’alcaldia a qui havia guanyat les eleccions. O la gran Rita Barberà que es feu amb l’alcaldia del Cap i Casal, gràcies a sumar als seus 9 vots, els 8 de l’UV de González Lizondo (que en pau descansem també)  per desbancar a la socialista Ródenas, que havia guanyat les eleccions amb 13.  

"No puede ser que las coaliciones entre partidos impidan que sean alcaldes quienes han sido elegidos por los ciudadanos” (Levante 1/7/14), va dir també Rajoy, i un no pot evitar pensar que a José Luís Gimeno el van triar els ciutadans com alcalde, però el seu propi partit el va obligar a plegar (a canvi de fer-lo alcalde honorari -i onerós- de la Ciutat de les Llengües), fent alcalde al "Ciudadano Alberto" Fabra que anava un poc més avall en la llista. Els valencians i les valencianes vam triar a Camps com President, per ser qui encapçalava la llista més votada, però entre les seues mentides, les seues trampes, el TSJ i Trillo en nom de Rajoy, el van fer plegar, i van nomenar Administrador Concursal de Generalitat Valenciana S.L a Alberto Fabra. 

Fabra havia estat triat com alcalde de Castelló, ara sí, per ser cap de llista de la llista més votada, però al final ens van deixar com alcalde un tal Alfonso Bataller que no havíem vist mai. Ni en campanya.

Així que totes estes són les coses que han passat entre el moment en que la dreta espanyola minoritària defensava les coalicions com instrument de construcció de majories polítiques, i ara, que vol canviar la llei per tal d'impedir que la suma de dos o més puga imposar-se democràticament a un sol.

Resumint. El PP li ha vist les orelles al llop. Té por. Pànic. Paüra. Perquè el PP és com els ciclistes, si deixa de pedalar, cau. Si deixa de guanyar es desintegra. Perquè al voltant del poder han bastit un entramat d'interessos i negocis, no sempre lícits, que mantenen desenes de famílies a canvi de vots. I els números no li ixen. De cap de les maneres.

Les seus polítiques posades al servei del paràmetres macroeconòmics, signifiquen pèrdues de drets socials, i de capacitat econòmica per a la majoria de les famílies. I això que fa poca gràcia, s'ajunta amb un clima de corrupció generalitzada al partit, que fa que cada dia més persones abandonen la papereta electoral del gavinot. I front a això, en lloc de replantejar les polítiques, en lloc de preguntar-se per quina raó són incapaços de trobar un sol soci en un altre partit, decideixen canviar la llei electoral, per a “cabeza de ratón”, salvar butaques, sous i poder. Un poder que ens castiga. 

La proposta del PP no només és indecent per formular-se just ara, amb les enquestes sobre la taula i a 10 mesos de les municipals. Ho és sobretot, perquè és profundament antidemocràtica tal com es presenta. I persegueix, via modificació legislativa, intentar conservar el poder, malgrat que les majories socials puguen dir un altra cosa. 

El curry pica, això fa vomitar.

"UNA TRANSICIÓ LOCAL" Mediterráneo - 03.06.14

Divendres passat vaig informar al meu partit de la meua voluntat de concórrer al procés de primàries, per encapçalar la llista municipal de Castelló el proper any. És veritat que porte ja alguns anys a l'Ajuntament, però també és veritat que possiblement és ara més que mai quan tindré l'oportunitat de tornar al meu partit, i a tota la ciutat, la inversió que han fet en mi, formant-me en el dia a dia en la política local. En qualsevol cas, un procés de primàries obertes decidirà si sóc o no la millor opció, i si ho sóc, la meua legitimitat serà absoluta.

Però el que importa no és el qui, sinó el què. Què pretenem fer a l'Ajuntament de la nostra ciutat si, comptant amb el seu suport, formàrem part d'un nou govern a la nostra ciutat. I pretenem liderar una transició amable. Una transició des del règim popular a una democràcia ciutadana. Després de ja quasi 24 anys de PP en el govern, les seues formes han adquirit tots els tics d'un vertader règim, més que no d'un govern democràtic. I què és una democràcia ciutadana? Doncs aquella en la que el protagonisme correspon a les persones, i no als partits. A la ciutadania i no als polítics. Els polítics som molt importants, però només si tenim les orelles al carrer i els peus en terra. 

S'han fet moltes coses que estan bé tots estos anys, i eixes perduraran i les conservarem. Altres canviaran. Canviaran si vostés ens ajuden. Canvies tranquils, però en profunditat. Transició. No revolució. No estem per a punyetes. 

"PINÇA I PALANCA" -www.Castelloninformación.es-

L’altre dia vaig mantenir una llarga i agradable conversa amb una amiga, destacada socialista ella. I que fora agradable no vol dir en absolut que estiguérem d’acord, que no ho estàvem, vol dir que tots dos som persones amb vocació d’argumentar educadament.

Ella em va parlar de la famosa “pinça” que es posà de moda en el llenguatge polític, quan el PSOE mantenia que el PP d’Aznar i l’IU d’Anguita s’havien posat d’acord per aniquilar-los políticament. Foren els anys en els que el llenguatge polític incorporà el vocable “sorpasso” importat d’Itàlia pel propi Anguita. Era la manera de definir la voluntat dels comunistes de sobrepassar electoralment als socialistes. El PSOE va viure això com una immensa traïció, perquè el PSOE sempre ha pensat que la resta de formacions de l’àmbit progressista tenen amb ells una mena d’obligació de pacte.

Més que possible és probable que el PP d’Aznar jugués a alimentar a IU amb la pretensió de debilitar al PSOE, conscients que la frontera electoral amb el socialisme era ampla i amb IU inexistent. Contra més “radical” siga l’adversari, més fàcil cohesionar el vot propi. Ho estem veient ara amb l’estratègia popular respecte a Podemos. Ha enviat a tota la premsa amiga a alimentar el fenomen Pablo Iglésias, confiant que si un dia és alternativa real, el PP mobilitzarà eixos milions de vots que s’han quedat a casa. “Una cosa és el PSOE i l’altra estos peluts” sents dia sí dia també a les televisions del règim.

La meua amiga manté que Compromís ha presentat en les institucions una moció sobre el dret a decidir de la ciutadania també respecte a si preferim monarquia o república, per posar en evidència al seu partit.

Val, d’acord, jo mateix vaig presentar mocions en eixe sentit a l’Ajuntament i a la Diputació, i no amague que era del tot conscient que no eren els fòrums adequats. I reconec que ho vaig fer bàsicament per vore que feia el PSOE, perquè el que faria el PP estava clar. Això sí, en el meu descàrrec diré que no era només una qüestió partidista, perquè el meu partit va presentar on toca, al Congreso, exactament el mateix text.

I sí que és veritat que va generar com a poc incongruències en un PSOE que es declara republicà i vota compulsivament a favor de la monarquia cada colp que li pregunten. Però això és un problema del PSOE, nosaltres, en el millor dels casos, només ajudem a fer-lo visible. O dit d’un altra forma, si votaren a favor de que la ciutadania trie al seu cap d’estat (que és el que defineix un partit que es diu republicà) no hi hauria problemes.

Però encara més. Si la teoria de la pinça fora certa, si hi haguera un acord tàctic amb la dreta per posar-los en evidència, no seria comparable a la teoria de la palanca, que és com jo li dic als acords globals del PP i el PSOE, per salvar un model d’estat cada colp més qüestionat, i un model de representació idíl·licament bipartidista.

La palanca, perquè és precisament això el que fan PP i PSOE, una palanca brutal per fer fora els partits minoritaris.

Ho fan amb una llei electoral que els beneficia, ho fan plantejant alcaldies per al candidat més votat, ho fan repartint-se el poder judicial, el Tribunal de Comptes, donant suport a la monarquia, canviant el 135 de la CE, mantenint un sistema vell i anquilosat que dificulta enormement els avanços democràtics i la pluralitat.

Tot això seria motiu suficient per fer-li la pinça a un socialisme acomodatici, que crec que no representa ni a la majoria dels seus càrrecs locals, la majoria dels quals, encara creuen que estan en política per canviar les coses. No per canviar ells.