CONFERÈNCIA PRONUNICIADA AL REAL CASINO ANTIC DINS DEL MARC DE "HOY DESAYUNAMOS CON:" EL PÚBLIC EREN BÀSICAMENT TOTS LES EMPRESES QUE TENEN RELACIÓ AMB L'AJUNTAMENT, MÉS LÍDERS SINDICALS, EMPRESARIALS I VEÏNALS, I EL RECTOR I VICERECTOR DE LA UNIVERSITAT JAUME I.
Mario Vargas Llosa: "El desprestigio de la política es un suicidio lento".
La política viu un dels moments de major desprestigi des de la transició.
Hi ha quatre raons bàsiques que apareixen en totes les anàlisis, a l’hora d’explicar este trist fenomen.
- La corrupció
- La manca de transparència
- La subordinació dels poders polítics als poders econòmics
- I la mala gestió pública.
La corrupció és un delicte greu. Econòmic, clar, però sobretot contra la democràcia i el benestar.
En el temps que porte en política només m’he topat clarament amb un cas de corrupció, i vaig fer el que em corresponia com ciutadà i com càrrec públic. Dur-lo al jutjat.
En tota la meua trajectòria pública era la primera vegada que acudia als tribunals, no sóc molt amic de dur al fiscal les discrepàncies polítiques, si els delictes.
Sembla que teníem raó. Parle del cas de la depuradora de Borriol, i quan el nostre grup municipal al poble em va explicar el tema, vam investigar i vam presentar la denúncia.
El resultat és que van ser destituïts dos diputats provincials, un d’ells era el Vicepresident primer de la Diputació. I a tots dos els ha costat també la condició d’alcaldes del seu municipi. El de Borriol va dimitir, el de Vall d’Alba ha anunciat que no repetirà.
Nosaltres hem acabat amb la via política, ara continua la judicial, i el Sr. Martínez està acusat de quatre delictes molt greus. Deixem a la justícia actuar.
La corrupció reclama un tractament judicial, i els polítics no som fiscals. Però des de la política hem de crear un clima que la dificulte .
Com a polític he de dedicar els meus esforços a la prevenció, a construir un sistema de relacions entre el poder polític i econòmic, que evite, en la mesura del possible, que passen estes coses.
Necessitem unes normes de joc clares i públiques. Això ho he parlat amb alguns de vostés.
Per això considere que hem de treballar per millorar la transparència, per canviar la relació entre poders econòmics i poders polítics, i millorar la gestió pública.
És per això que els darrers quatre anys Compromís ha insistit molt per la via de les mocions en regular les relacions dels stakeholders de l’ajuntament, per evitar en la mesura del possible la discrecionalitat del polítics, a l’hora de prendre certes decisions.
La transparència no és penjar al web municipal els contractes amb una empresa, o el pressupost d’una obra concreta. això és una part menor.
La transparència és publicitar i facilitar la participació en la presa de decisions. Des de la gènesi de la idea fins a la seua execució. I això vol dir, tot el procés de concurs i adjudicació.
Vol dir que tothom puga conéixer en temps i forma no el que hem fet i com ho hem fet, sinó allò que volem fer i com ho volem fer. I vol dir que qui vulga participar, particulars, empreses, associacions, han de tenir garanties de seguretat jurídica, i normes clares.
Sobre la mala gestió pública podríem posar molts exemples però en atenció a la composició de l’audiència faré referència a una obvietat. Tenim desenes de treballs fets sense suport contractual, de serveis prestats sense contracte, la qual cosa permet una perillosa discrecionalitat i perjudica tant a l’empresa concessionària, com a la ciutat. I té, vostés ho saben, repercussions econòmiques negatives. Vostés cobren tard, i com han de fer de banc, augmenten els preus.
La manca de seguretat jurídica, posada de manifest en les constants objeccions de la intervenció municipal, és un tema que ens preocupa molt.
Des del dia que l’ajuntament signa un contracte de subministraments, obres, o manteniments, sap exactament el dia que venç el contracte. Dos anys, o quatre anys més tard. No hi ha cap explicació per a què els contractes vagen vencent sense revisió i les empreses hagen de treballar sense contracte. O que altres empreses no puguen optar a un contracte perquè no ix a concurs.
I si hi ha una explicació és inacceptable.
No és possible que any rere anys apareguen centenars de milers d’euros en factures de treballs al marge de contractes públics, que s’intenten fer passar com extraordinaris, quan es repeteixen tots els exercicis.
Això vol dir que s’estan prestant serveis habituals, sense concurs públic ni lliure concurrència. Torna la perillosa discrecionalitat per manca de bona gestió administrativa. Si s’han d’ampliar contractes s’ha de fer seguint el procediment establert al dret administratiu.
Després em referiré a com volem nosaltres la relació entre els poders polítics i econòmics, en com s’han de relacionar les empreses concessionàries amb l’administració, i l’administració amb les empreses.
La responsabilitat de l’actual situació és asimètrica. És obvi que no tots en tenim la mateixa part de culpa, però nosaltres no ens amaguem, i assumim la part que ens puga correspondre. I sobretot, assumim la responsabilitat de canviar la situació, de fer propostes, de presentar les nostres credencials per a governar la ciutat.
Deia Max Weber en “El polític i el científic” que hi ha dos pecats mortals en el camp de la política.
- L’absència de finalitats objectives
- La falta de responsabilitats
Nosaltres proposem un nou contracte social que fa una proposta en les dues direccions.
Objectiu.
El nostre objectiu no és el creixement de Castelló, sinó la millora de la qualitat de vida.
La vocació de créixer ens ha empobrit. Ha canviat la fisonomia de la ciutat, i no sempre per a bé.
L’exemple de Mestrets és el paradigma del fracàs.
Una mala decisió política ha generat pobresa i dolor.
El govern municipal amb el suport de la Generalitat va decidir fer a Castelló un Centre de Convencions i la seu d’una universitat virtual.
Cap de les dues decisions tenia un suport lògic. Un informe tècnic. Un pla de negoci.
Amb el nostre turisme no érem capaços d’omplir l’Auditori, però vam encomanar un Centre de Convencions desmesuradament gran, a un arquitecte caríssim.
I la Generalitat va decidir encomanar a un altre arquitecte caríssim la seu d’una universitat que al final ha sigut encara més virtual del que pensàvem, perquè no tenia demanda social.
El govern municipal va voler carregar en la zona de Mestrets tot l’aprofitament urbanístic. Una il·legalitat manifesta com han sentenciat reiteradament els tribunals.
En la zona de Mestrets hi havia tres tipologies. Gent que hi vivia tot l’any, gent que hi tenia un hort cultivat i solars mig abandonats.
En la zona es va projectar un creixement urbanístic que tampoc obeïa a cap lògica racional, si de cas a una lògica econòmica que ens ha dut a la greu situació actual.
Les empreses constructores van comprar la major part dels terrenys. Uns propietaris van vendre, altres van aguantar, altres van pledejar. El preu del sòl es va disparar per la pressió urbanística i va fer inviables els pisos de protecció oficial.
Ningú no ha guanyat. Tothom ha perdut.
- Les famílies que hi vivien han patit per a no res.
- Les empreses tenen milions soterrats.
- El Centre de Convencions no es farà mai, i hem pagat 2’7 milions d’euros
- La VIU mai no es farà i els diners públics invertits són ara propietat de Planeta i el projecte ja no està a Castelló.
- La ciutat ha viscut un conflicte llarg i innecessari
És el paradigma de la mala gestió política.
Ocurrències irreflexives i innecessàries pensades a major glòria de governants amb vocació de transcendir, taxades a preu d’or, planejades sobre il·legalitats, que acaben encarint el preu del sòl, empobrint les empreses i castigant els veïns.
Un esperpent. La fotografia fixa d’una època, d’una forma de governar.
Nosaltres apostem per millorar la qualitat de vida i si hem de créixer, serà una conseqüència del benestar de Castelló.
Els paràmetres que avaluen les agències per determinar la qualitat de vida son:
-Habitatge. Tenim habitatge nou més que suficient per a la població prevista, però necessitem que el sector funcione, per això apostem per la rehabilitació d’habitatges. També en defensa del model de ciutat compacta.
L’ajuntament va aprovar el mes passat una moció nostra per crear un pla de rehabilitació (inspirat en el proposat per la CEOE) amb una dotació pressupostària suficient.
-Assistència sanitària i educació volem tancar el mapa sanitari i escolar de la ciutat.
Obres de manteniment dels col·legis i arrelament dels centres als barri. Dins d’un pojecte glogal de ciutat educadora. Apertura de centres de salut i ambulatoris amb dotacions adequades per a la composició social de cada zona. no té les mateixes necessitats el Raval Universitari format per famílies joves, que barris poblacionalment envellits.
-Medi ambient. L’excés de classificació urbana de sòl ha fet que s’abandonen milers de metres de conreu al voltant de la ciutat. Hem perdut un vertader cinturó verd, hem desincentivat l’agricultura, i hem disparat els preus del sòl. En el procés de redacció del nou PGOU volem revisar, i així ho hem explicat a tots els fòrums, les tipologies del sòl, i conseqüentment l’IBI.
-Seguretat ciutadana. Han augmentat els robatoris en els comerços del centre. Tenim una plantilla de policia molt extensa, i amb un alt grau de formació. Però no els veiem al carrer, perquè estan cobrint les mancances d’altres policies. I com a conseqüència hem contractat de forma poc transparent 80 AMUS.
-Comerç i serveis. La nostra aposta pel comerç de ciutat és ferma. És el que crea els llocs de treball de més qualitat, i qui reverteix els guanys en la mateixa ciutat. Castelló ha castigat el seu comerç en benefici de les grans superfícies. No poden competir si els accessos són cada dia més difícils, mentre que els centres comercials tenen carreteres directes i aparcaments gratuïts.
La idea original de Centre Ciutat era bona, l’execució, ho dic davant dels seus representants, deficient. Hem de revisar-la.
-Transports i mobilitat. L’ajuntament va encomanar un pla de mobilitat a una empresa especialista, quan ja havia decidit el traçat del tram, no fer un carril bus quan es va fer la remodelació de les rondes Magdalena i del Millars, la xarxa de carrils bici… L’empresa no va poder resoldre res. Diners tirats.
La mobilitat a Castelló no és eficient. Per a nosaltres és un dels objectius bàsics, perquè d’ella depén en gran part el futur del nostre comerç, i amb ell, un model de ciutat.
Vull recordar que vam ser els primers en parlar d’un transport de via reservada a la ciutat (any 2002). I manifeste ací, que tota la desmesurada despesa que s’ha fet per a la línia 1 del TRAM, només tindrà sentit si hi ha línia dos, i connexió interurbana. Cas contrari amb un model molt més senzill hagués estat suficient. Castelló ha d’assumir la seua condició de capital.
-Paisatge urbà. El manteniment de la ciutat és deficient. I la culpa no és sempre de les empreses concessionàries.
És de com el govern local ha gestionat la situació. Quan l’equip de govern diu que ha aconseguit millors preus, oculta que és a canvi de menys hores i menys personal. Nosaltres no volem retallar imports de contractes, però exigirem eficiència. Implementarem sistemes d’avaluació en 360º.
És fàcil d’entendre. Per a qui pensa en eleccions el manteniment és una despesa. Els que pensem en termes de qualitat de vida, el manteniment és una inversió imprescindible i prioritària.
-Mercat laboral. L’ajuntament no té competències directes. Però podem fer algunes accions, jornals de vila per a treballs molt concrets, i sobretot, pagar a temps a les concessionàries. Això ajuda a no destruir ocupació i abarateix els costos dels contractes.
Però l’ocupació la creen les empreses, i des de l’administració s’ha d’ajudar. La principal política municipal d’ocupació és incentivar a les empreses que generen més i millor ocupació, premiant eixa actitud en els barems dels concursos públics.
-Cultura de l’oci i l’esport. Presentarem un projecte cultural de mandat, que incentivarà Amb objectius. Plural i per als diferents públics. Però volem canviar el model actual en el qual qualsevol persona, empresa, associació o grup, va a l’ajuntament qualsevol dia de l’any, amb una idea i l’ajuntament la finança. Tot no és subvencionable. Tot no ha de tindre finançament públic. Sol ser molt més útil deixar que les iniciatives es puguen desenvolupar per sí mateixes sense molestar que no fer-les esclaves de les subvencions.
-Administració i gestió. Hem de reprendre tot el procediment de modernització de l’ajuntament i reprendre la qualificació de ISO i altres certificats de qualitat, que en el seu moment es van plantejar i s’abandonà. És una garantia de bon servei.
-Pressió fiscal. Queda un important marge per a l’estalvi. Per exemple amb una idea simple, canviar el “personal de confiança” per tindre “confiança en el personal”. Gran part de l’staf polític, que és car, i no està justificat curricularment, podria estar ocupat per funcionariat.
Volem democratitzar la imposició general. No es tracta de crear més impostos, taxes o preus públics, es tracta de què tothom pague el que ha de pagar. Hi ha un absolut descontrol amb el tema dels guals o de l’ocupació de via pública, que resoldrem. Bosses de frau que no s ’han perseguit.
Si tothom paga el que ha de pagar... tots pagarem menys.
Crearem un full d’aportacions ciutadanes. En gener tot contribuent censat a la ciutat rebrà un full on se li explicarà tot el que haurà de pagar a l’ajuntament amb les dates de venciment. I se li oferirà periodificar mensualment la globalitat de les seues obligacions fiscals. Això pot ser molt útil i còmode per a empreses i famílies, i ho és també per a l’ajuntament que trencaria en gran part l’estacionalitat dels ingressos, podent evitar molts crèdits pont, estalviant així en càrregues financeres.
En l’altra cara del document rebran un gràfic simple on voran quin percentatge dels seus impostos va a parar a cada concepte. Neteja, llum, aigua, sous del personal, transport públic, obres de manteniment…
La gent té dret a saber i nosaltres no tenim res a amagar.
Senyores i senyors, he presentat alguna proposta concreta en cadascun dels punts enumerats. No cal dir que estem ultimant un programa electoral molt més concret i que podran consultar en el nostre web en poques setmanes.
Tots estos punts als que m’he referit són els que es tenen en compte a l’hora de qualificar la qualitat de vida d’una ciutat.
I millorar la qualitat de vida, vol dir permetre que la gent visca millor. La política municipal, tal com jo l’entenc, consisteix precisament en això.
Hem de redimensionar la política municipal. Som regidors, no ministres. Asfaltem carrers, no construïm catedrals.
Fins ací he intentat establir l’objectiu, la qualitat de vida, ara toca establir la responsabilitat, seguint la dualitat de Max Weber.
L’ajuntament, com una organització més, ha d’avançar en la línia de la responsabilitat social corporativa.
Algunes de les empreses hui ací representades fa temps que treballen en eixa direcció. Assumim el repte d’avançar en eixe camí.
Mitjançant la implantació de mesures de RSC, l’ajuntament s’ha d’implicar de forma activa en el desenvolupament sostenible i de respecte dels drets de les persones, des de tres dimensions: social, econòmica i mediambiental.
Una de les claus és l’aplicació d’un mètode de govern obert i transparent per conciliar els interessos de les diferents parts que conformen el sistema de l'organització. Els stakeholders als que ja m’he referit. Ciutadania, ciutats veïnes, proveïdors, associacions de tota classe i condició, empreses de la ciutat, Universitat Jaume i, patronal, sindicats, funcionaris…
La integració de responsabilitat social aporta un valor afegit a les organitzacions. Té molt a vore amb el que he explicat de l’objectiu. El model del creixement no sostenible i de les grans icones, està pensat al servei dels polítics, a curt termini, per a guanyar eleccions.
Nosaltres fem una aposta atrevida per un canvi de paradigma, que creiem que va més acord amb la realitat. No pretenem la maximització dels propis beneficis a curt termini, pensant en les eleccions.
Creiem fermament que la societat és adulta i té capacitat de discernir. La implicació en la promoció del desenvolupament humà comporta beneficis i avantatges, a més d’incentivar el seu creixement econòmic i millorar la competitivitat a llarg termini.
En aquest sentit, la responsabilitat social corporativa adquireix dues dimensions:
Interna:
-una política de personal pactada amb els sindicats que incentive la mobilitat funcional. Tant física com en horaris. Hem de prestar millor servei a la ciutadania.
-Hem d’avaluar les places funcionarials de l’ajuntament, i aquelles necessàries cobertes per interins, han d’eixir a oposició. Volem els millors.
-Establir una traçabilitat clara de la carrera funcionarial amb avaluació continua en 360º que evite tant com siga possible la intervenció política en les carreres dels funcionaris.
(Actualment hi ha tres funcionaris dirigint tres importants àrees de gestió, que compatibilitzen eixe càrrec amb idèntica responsabilitat a l’executiva local del Partit Popular.
Això genera un evident conflicte d’interessos cas de canvi de govern municipal. Com han consolidat les places, no se’ls pot apartar, com a molt, buidar-los de competències mantenint-los-hi el sou, i nomenar nous responsables, la qual cosa dispara els costos laborals.
No està bé.
Si les carreres dels funcionaris es desenvolupen en funció de capacitats i mèrits, i sense la intervenció del govern municipal de torn, desapareix la capacitat política de forçar informes en un sentit o altre, evitant alguns dels perills que han dut a polítics deshonestos a ser investigats judicialment)
Externa:
-Explorarem les subhastes com fórmula de contractació, buscant la transparència i la millor relació qualitat preu. En este sentit l’experiència de la Universitat Jaume I ens serà molt útil.
-Els concursos públics, amb massa freqüència els determinen l’apartat de “millores”, que és terriblement subjectiu, i que amb massa freqüència la “millora” (especialment en obra pública) acaba sent un cost nou per al municipi, quan no directament el caprici personal del polític que ha de decidir qui guanya el concurs.
Amb publicitat prèvia, baremarem les millores de forma que aquelles que representen un estalvi per a la ciutat, tinguen més puntuació que les que incrementen l’apartat de despeses. Exemple…preferim una ampliació en el període de garantia i manteniment de l’obra, que l’enjardinament d’una zona, que després haurem de mantenir.
-Les accions de responsabilitat social corporativa (laboral, mediambiental i econòmica) seran valorades positivament en els concursos públics. Seran un valor a tenir en compte en les ofertes. Aquelles empreses socialment responsables seran premiades.
-Totes les ajudes i subvencions estaran condicionades al retorn social. L’ajuntament no ho ha de pagar tot. Hi els subvencionats han de ser corresponsables econòmicament del projecte.
-Tant eixes ajudes i subvencions, com tots el programes, de qualsevol àrea de l’ajuntament hauran de ser autoavaluables, i la seua continuïtat anirà en funció de la seua eficàcia i eficiència.
-Crearem un reglament de publicitat institucional i un pla de màrketing. Posarem fi a la subjectivitat. Normes clares per a tothom des del minut zero.
-Es reglamentarà de forma clara les condicions en les que les diferents associacions podran tindre, o no, dret a la cessió d’un local públic, posant fi a l’actual situació de clientelisme.
No seré més exhaustiu i deixarem espai a les seues preguntes.
Senyores i senyors, em podia haver presentat hui davant de vostés fent un discurs emotiu sobre el meu castellonerisme, o explicant com ho han fet de malament uns i altres, o relatant obres concretes en este o aquell barri….
He triat el risc de ser honest. De presentar-me davant de les associacions, els sindicats, però sobretot davant de l’empresariat de Castelló, per explicar que tenim la ferma voluntat de canviar el model de relació entre l’ajuntament i els actors de la ciutat.
L’ajuntament no pot ser un calaix sense fondo que assumeix totes les propostes d’uns i altres. No hi haurà subvencions sense contraprestacions.
L’ajuntament ha de ser just amb les empreses amb les quals treballa, i això vol dir normes clares, contractes transparents, pagaments puntuals, i no demanar favors en forma de “fes-me este treball encara que no estiga al contracte que ja ho arreglarem al pròxim”.
I les empreses han de ser justes amb la ciutat i buscar l’excel·lència en els seus serveis.
Tenim el convenciment que podem eixir de l’actual situació, i eixir reforçats, sempre, que ho fem sobre un nou model de relació. Sempre que siga a partir de un nou contracte social. Si no canviem les normes, d’ací a 10 o 15 anys tornarem a patir una crisi idèntica. Si no hem aprés res, repetirem tots i cadascun del errors.
No ens ho podem permetre.
Ens necessitem mútuament.
L’administració necessita que les empreses guanyen diners per a crear ocupació, generar riquesa i pagar impostos.
L’administració necessita que les associacions continuen fent un treball de cohesió social. Necessitem una societat civil activa, i això no vol dir una societat civil subvencionada i clientelista.
I vostés, els uns i els altres, necessiten una administració pública àgil, amb una gestió transparent i justa, un ajuntament gestionat amb criteris d’eficàcia i eficiència com els que ens reclama el segle en el qual estem.
Esta és la nostra proposta de nou contracte social. I està oberta a les seues aportacions per millorar-la.
Tots els actors de la ciutat hem d’assumir responsabilitats, hem d’esforçar-nos i hem de col·laborar. Es tracta de Castelló.
Es tracta de millorar la qualitat de vida de la gent de Castelló.
Quede a la seua disposició.
Moltes gràcies per la seua atenció.
Pérez Macián es va posar molt nerviós al ple de dijous, quan debatíem una moció de Compromís que demanava regular les Festes i Fires que es produeixen al llarg de l’any a la ciutat de Castelló.
