“El capvespre dels déus” és un drama musical en un pròleg i tres actes. És la darrera de les quatre òperes que constitueixen la tetralogia “ L'anell del Nibelung”, de Richard Wagner.
PRÒLEG. Les tres Normes, filles d’Erda, es congreguen al costat de la roca de Brunilda, teixint la corda del destí. Canten sobre el passat, el present…i amb menys alegria, sobre el futur. En el seu miratge veuen a Wotan calant foc al Valhalla i acabant amb els déus.
En la nostra versió les tres filles d’Erda són les Corts, la Diputació i l’Ajuntament de Castelló. I els protagonistes Alberto, Javier i Alfonso, i la mare alletadora, diguem que és el PP.
ACTE I. Gunther, senyor dels Gibichungs, seu al tron. El seu mig-germà li aconsella prendre muller, perquè veu que tot sol no se n’ha de sortir. A la nostra versió és Alberto, qui està sol al Palau de la Generalitat, i el seu mig-germà li aconsella buscar parella de ball, perquè tot sol no pot afrontar amb garanties d’èxit, les eleccions que se li venen a sobre.
Alberto recorda aquells cants i amb l’ai al cor, imagina un final tant trist com el del Valhalla i s’afanya a buscar companya. Tria la Llei de Senyes d’Identitat. Un retorn al passat. A la confrontació entre valencians. Un bandejar de nou la ciència, la cultura. Un tornar a posicionar-se en espais de l’acientificisme més tronat. Un recuperar la imatge més trista i miserable d’una dreta antivalenciana i confrontacionista. Barrejar dolçaines i bous, faltes d’ortografia i misses de dotze, el joc de la pilota i el cant d’estil.
Però fins i tot les seues valquíries Bonig i Català, saben que Alberto té la llança trencada. L’estratègia no funciona. L’oposició no se’l pren seriosament, l’adverteix que la llei no arribarà a entrar en vigor en la pràctica. A Alberto li queden menys de 90 dies a la casa gran dels déus.
ACTE II. Hagen, esperant a la vora del Rin, rep en somnis la visita de son pare, Alberich. Davant la insistència d’este, Hagen jura fer-se amb l’anell.
En la nostra versió tot passa al Palau de la Plaça de les Aules. Javier també rep en somnis al seu pare polític, Carlos, i li promet que serà tan poderós com ell. I que gestionarà l’Hospital com ell ho feia. Passant per damunt de qui calga, quan calga. I després d’haver-ne negat reiteradament la necessitat, promet un accelerador lineal. Un de nou de trinca. I ho fa sense estalviar-se crítiques a qui fins aleshores l’havien reclamat.
Però Javier no té el poder que tenia el seu pare polític. I el Conseller el desmenteix. No una, no dues…tres vegades. El desmenteix i l’humilia. I ara Javier, busca venjança.
ACTE III. En els boscos de la ribera del Rin, les filles del Rin lamenten la pèrdua de l'or. I li demanen a Sigfrid, amb vehemència, que retorne l'anell a l-aigua i així podrà evitar la seua maledicció.
_bw.jpg)
Això li demanen els seus a Alfonso a l’Ajuntament. Una victòria, encara que siga una victòria menor en una batalla absurda, per evitar la maledicció que es veuen de més en més a sobre. La del seu imminent pas a l’oposició.
I així com el víking Alberich porta un casc banyut, Alfonso aposta per les banyes dels bou per poder ferir de mort l’oposició. Però tampoc no funciona. I quan veu que l’oposició està disposada afrontar el morlaco…recula. S’espanta. Com els toreros covards busca la barrera, i retira la moció provocadora. I els seus subalterns s’amaguen i abandonen la plaça. Tristos. Apesarats. Ploricons.
Esta setmana hem assistit, i alguns hem tingut la fortuna de participar/hi, en un drama popular en tres actes. Rebolcons i retirades a les Corts, Diputació i Ajuntament. És la fi d’un temps, d’una forma de fer. El PP ja té un peu al Valhalla, a la mansió dels morts polítics. I ells ho noten. Per això ha sigut la seua setmana més trista. Patètica que diria Rajoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada