Diu CSenM que el preocupa que acabem tenint una “fiscalitat conservadora”. Fa bé de preocupar-se, perquè en molts aspectes ja la tenim, és el resultat de què fa sis mesos no s’aprovés la reforma progressista que va proposar el govern. En aquell moment des del govern vam assumir la responsabilitat de no haver-nos donat temps suficient per a negociar, i vam dir que no tornaria a passar. Ens haguera agradat seure abans a treballar les ordenances, però ho farem la setmana que ve. I ho farem partint de la ponència que el govern va preparar en el seu moment, amb la intenció de millorar-la i aconseguir un acord que la puga fer més progressista i més justa encara.
Però potser caldria explicar que eixa temor que manifesta l’agrupació d’electores, sembla fonamentar-se en l’anunci del govern, del que seuríem amb tots els grups municipals. Això, per algú que creu profundament en el sistema democràtic, i en els mètodes participatius, sembla tot simplement obvi. Seure amb tothom. Parlar amb tothom. Escoltar a tothom. Si no funciona ja restarem a qui no aporte res en la cerca d’una fiscalitat progressiva. Però restar abans de començar no em sembla raonable.
Miren, segurament CSenM no ho sap perquè aleshores no existia, però Compromís, des de l’oposició, va lluitar molt per aconseguir que hi hagués una opció per a poder presentar propostes a les ordenances fiscals, de la mateixa forma que hi ha un calendari reglat, que estableix nítidament com i de quina forma l’oposició pot presentar esmenes als pressupostos. No ho vam aconseguir mai. El PP no va voler. Era un debat recurrent. Recorde que el PSOE sempre es queixava d’eixa impossibilitat. En el cas de Compromís, que tenim una forma diferent d’afrontar alguns problemes, el que feien era presentar-nos al despatx dels tècnics, amb propostes concretes i per escrit en l’època en la qual sabíem que estaven treballant les ponències del govern. En alguns casos vam aconseguir, fins i tot, que se’ns acceptés alguna xicoteta reforma. Ara no sabria dir si era per condescendència, per convicció, o per eixe costum tant del PP d’intentar usar el treball d’un partit de l’oposició en contra del d’un altre partit. Però tant se li val.
El cas és que el mètode no era en absolut eficient. No era participatiu. No era lògic. I Compromís el que no està disposat a fer des del govern, és allò que criticava des de l’oposició. És d’això del que parlem quan anunciem la voluntat del govern de convocar a totes les formacions polítiques a participar de la reforma fiscal. Ara mateix, jo podria fer un raonament simple i criticar a CSenM pel comunicat on diu que si seiem amb PP i C’s som de la pell del dimoni. Però jo crec que el que realment els hi preocupa és que el govern, i especialment el PSOE que és en qui han enfocat la crítica, puga estar buscant acords asimètrics. Si fallen uns, anem a vore si els uns altres… Ho dic perquè estos dies he tornat a sentir allò que afirma C’s de què en plena negociació del Pacte del Grau, el PSOE havia anat a parlar amb ells. I tot això passa mentre a Madrid passa el que passa.
No estic autoritzat a parlar en nom del socialisme, però si en nom de Compromís, i fins i tot del govern, i ja ho vaig dir. La fiscalitat que este govern vol portar al plenari és la que emana del Pacte del Grau, i els socis són els tres que eren, i ningú més, i ningú menys. Això què vol dir? Doncs que obrirem la possibilitat a tots els grups per a presentar propostes, i les estudiarem amb rigor i detall, i seran incorporades o no a les ordenances fiscals en funció de si ajuden a complir els objectius del Pacte del Grau. I en això hi hauríem d’estar d’acord tots els signants.
Ara bé, és evident que amb qui negociarem és amb CSenM, i que l’objectiu del govern és tirar endavant amb el vot de les tres formacions, més qui vulga sumar-se, la reforma que l’any passat no va ser possible, perquè el temps la va fer no tan ambiciosa com voldríem que hagués estat. Però enguany toca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada