Hui no faré un article, hui si m’és permés, faré tres reflexions curtes, per a persones que no ho són. I les faré de dins cap a fora, concèntriques amb melic a la política, però anant ampliant el seu abast (o destinatari) com si foren matrioixques . No sé si m’entenen. Tres reflexions sobre política, dirigides a tres àmbits diferents. Del més proper a mi, al més distant, malgrat que tots tres estan connectats, es toquen.
Primera reflexió. La muixeranga és una bellíssima metàfora del sacrifici col·lectiu per assolir un objectiu compartit. De l'esforç de molts perquè arriben uns pocs. M'agrada la tradició que representa, la generositat. I em fascina perquè és efímera (igual en això no hi han pensat). Un grandíssim esforç estètic. I té un ensenyament magnífic, els de dalt han de fer el que diuen els de baix. Només així funciona. Sinó, els de dalt cauen… Això sí, sobre els de baix, i el fracàs és col·lectiu.
M’agrada, dic, la metàfora. Però ara mateix tenim un país per construir. I cal picar pedra, fer pastera, fer una casa nova. Forta. Estable. Duradora. Acollidora. Amb habitacions per tothom. Amb finestres obertes que miren a un nou horitzó. No sé li val a tirar-ho tot. Reciclem, recuperem les fustes nobles per a fer bigues poderoses, reutilitzem aquells elements que ens han estat tan útils. Usem també materials nous, de darrera generació. Però no menyspreem el treball fet. No deixaré d'aplaudir l'esforç de la muixeranga, ni d'emocionar-me amb la seua música ritual. Però vull un lloc on estar a recer. Vull una casa, una llar. Sòlida. Bastida sobre un projecte il·lusionant, no sobre la ràbia mal continguda. N'estic tip d'anar de lloguer, i que els veïns em diguen quina emissora he de posar, a quina hora he d'anar al llit...o el que és pitjor, amb qui.
Segona reflexió. Qui no confia no és de confiar. S’ha dit sempre i així és. És del tot impossible treballar si vius en estat de permanent sospita. Si creus que tothom pretén fer-te el llit, enganyar-te, trair-te… Jo no sóc un passerell, i tampoc no signe xecs en blanc. Però és impossible treballar amb eficiència i eficàcia si dediques més temps a mirar constantment a un costat i altre que a mirar endavant. S’ha de saber delegar, cas contrari, és impossible que es puga formar un equip. I hi ha feines que són d’equip. És així. I ho sabem. Però aniré un pam i mig més lluny. Si s’és incapaç de delegar, de confiar en l’altra gent, com a poc, s’ha d’intentar suplir amb una enorme dedicació. Amb una inqüestionable capacitat de treball, i amb una intel·ligència funcional fora de discussió. I no sé si és el cas, diria que no gaire. Més encara, tot això que reclame en este paràgraf, en realitat, hauria d’estar al servei de l’equip, en lloc de les sospites. 
Tercera reflexió. La política és una cosa molt seriosa. Molt. I com no podem, ni hauria de caler, anar signant en paperots cada acord, hem de confiar en la paraula donada entre iguals. Hem de saber si les persones que seuen a negociar tenen capacitat o no per a prendre eixos acords, perquè cas contrari, no només perden el temps elles, sinó que li’l fan perdre a tothom, que és francament, molt pitjor. No sé li val a acordar una cosa qualsevol, i tornar dos dies més tard dient que un colp consultats els teus representats, t’has de desdir. Perquè això vol dir que has deixat de representar-los, i si no els representes (“no, no, no nos representan”) el que toca és plegar i que passe algú que represente als representats. I encara més. L’arrogància és un defecte molt fastigós, l’arrogància en política és a més a més, molt perillós. Fer grandiloqüents declaracions o propostes basades en la teua ignorància, o la teua comprensió parcial d’allò sobre el que pontifiques, no només posa en evidència la teua incapacitat, sinó que posa en perill la seguretat jurídica dels administrats. Sort que no governeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada