Este va ser el primer comentari, entenc que amb vocació irònica, que algú va escriure en un digital, sobre la notícia de la condemna de 8 mesos de presó, més pena d'inhabilitació i multa, a Francisco Martínez, que fins a la denúncia de Compromís havia estat alcalde de Vall d'Alba i Vicepresident de la Diputació, durant 20 anys.
Amb independència de què la pena siga tant severa com caldria, o de què encara quede per jutjar la causa major, la del presumpte enriquiment il·legal en els seus anys d'alcalde; el que ja tenim definit per sentència judicial, és que era un delinqüent. Algú que usava la política per al seu enriquiment personal, en detriment del bé comú, i per tant causant greu dany a l'interés públic. Res sorprenent si recordem que va ser la mà dreta de Carlos Fabra, condemnat per no pagar els impostos d'uns ingressos irregulars dels quals no va saber explicar-ne la procedència. El número 1 a la presó. El 2 condemnat a presó.
I malgrat això, malgrat que ha quedat provat la condició de delinqüent encara hi ha qui considera que és una mena de persecució a tots els càrrecs públics, militants i votants del PP. I això passa la setmana en què alguns empresaris reconeixen haver finançat les campanyes del PP, o el mateix dia que ha de dimitir un Ministre per formar part d'un entramat societari amb fons a offshare, i evitar així pagar impostos al país que li paga el sou i diu servir. I tot dos dies després que Rita Barberà haja d'anar a declarar, o el mateix matí que declara també Francisco Camps. Mentre l'Alcalde de Granada és detingut per la Guàrdia Civil, o descobrim que l'ex President Aznar també estafava al fisc.
Però aquell senyor, insistisc, manté amb una ironia mal travada, que tot és una persecució ideològica perquè alguna gent odia al PP. Tot això només té una explicació plausible, el bon senyor pateix l'anomenada síndrome d'Estocolm. És a dir, un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seua pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia. I francament, a mi no se m'acut cap altra possibilitat. Este senyor, i els milions de votants que encara té el PP han de patir alguna mena de síndrome semblant, que els identifica amb els seus segrestadors.
Perquè el PP és un partit intrínsecament corrupte, i les sentències ho van mostrant una rere l'altra, com una tristíssima i persistent gota malaia. I els seus càrrecs públics ho són gràcies a les trampes. El que s'ha robat en nom del partit, i a títol personal per part de gent del partit és gairebé inquantificable. I tot ha eixit de les nostres pròpies butxaques. Seguir ajudant-los a fer-ho, només s'explica des d'una psicopatologia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada