Empre el títol de la distòpia escrita per Lauren Oliver que narra la història de Magdalena, Lena, una adolescent que viu en un món on l’amor es considera una malaltia perillosa que s’extirpa amb una intervenció mèdica en arribar a la majoria d’edat. Als dubtes propis de l’adolescència s’afegeix la por a la cosa prohibida, una nova coneixença i els canvis que veu en la seua millor amiga, qui qüestiona el sistema establert.
Hi ha qui li troba influències de la fantàstica 1984 de Goerge Orwell, per la vigilància constant dels actes dels ciutadans per part del govern. A mi em recorda poderosament la situació del PP local. El que capitaneja Carrasco i que més aviat sembla una paròdia d’allò que en algun moment va ser el PP.
És com si tot este grup, hagués viscut en una permanent adolescència esbojarrada, i sovint irresponsable, des del govern. I que no va ser fins a complir els 24 que se’n van adonar que els hi venia un gran canvi. I amb eixe canvi, d’adolescent a adult, de govern a oposició, l’extirpació de l’amor. I per tant, la vida en la fosca tristor de qui odia, i viu en permanent rancúnia.
Quan veus al PP esmenar totes les inversions tecnològiques amb propostes imprecises, conscients que són impossibles en estes condicions, i conscients que són coses que ells tampoc no van fer, un no pot evitar tindre la certesa de què es fa, només pel gust de fer-se notar, de molestar. I quan els ho critiques et contesten que a ells els vas fer patir molt. No diuen si amb raó o no. No diuen res, només pensen en una mena de venjança, que com deia Cristina Gabarda de Ciudadanos, en el pitjor dels casos, a qui fa mal és a la ciutadania. Han aconseguit que Gabarda siga l’oposició sensata!
Però encara és més greu quan un cop perdudes totes i cadascuna de les seues esmenes, no gosen votar en contra de la proposta del govern, tot simplement, perquè saben que és justa, lògica, bona i necessària.
Tampoc no passa desapercebut que s’abstingué en la votació d’una ordenança, so pretext que no s’ha aprovat una al•legació d’una associació, intentant dir amb això que no ha estat participativa. No diuen però que eixa al•legació va passar pel Consell de Participació Ciutadana i va ser rebutjada. I sobretot, no entren en el fons de l’al•legació. Tant se’ls en dona si millora o no l’ordenança. Ells, rabiosos perquè les urnes els extirpà violentament l’amor (i la Pasión por Castellón), ara només intenten fer mal. Adolescents enrabiats.
La novel•la va funcionar prou bé, prou bé, com per a què acabés esdevenint una trilogia.
La segona entrega va dur per títol Pandemonium. Esta paraula inventada pel poeta anglés John Milton per definir la capital de l’infern, al seu poema "El paradís perdut", defineix amb precisió el lloc on ara habita el PP local. Perdut el paradís, es creuen en Pandemonium, incapaços d’entendre que l’oposició és una oportunitat per corregir errors i per treballar per Castelló. En eixe abisme, en eixe avern viuen circumspectes i atordits encara.
La tercera entrega de la trilogia es digué Rèquiem. El rèquiem, vostés per molt descreguts que siguen ja ho saben, és la missa de difunts. Demà és diumenge. Els convide a cantar un rèquiem pel Partit Popular, col•legi electoral a col•legi electoral, urna a urna, papereta a papereta, sobre a so... Ui! Perdó!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada