Que hui haguem de tornar a votar, per decidir el mateix que fa sis mesos, és una anormalitat democràtica. Tampoc no és cap drama, votar, triar, elegir, opinar negre sobre blanc, mai no és cap drama. Però diguem que no és habitual haver de tornar a votar, només sis mesos després. I això h
a surat sobre la campanya. Ha estat una campanya molt diferent, menys intensa, més centrada en què passarà el dilluns, que en fer propostes programàtiques. I no han estat només els partits, també la ciutadania l'ha viscut de forma diferent.
Divendres a una terrassa vaig sentir a un xic jove explicar que ell no s'havia equivocat en desembre, que ell havia votat bé, així que ara tornaria votar el mateix. Que si algú s'havia enganyat eren els representants que es varen mostrar incapaços d'arribar a un acord de govern, però que ell sabia perfectament el que volia i que no havia canviat d'opinió. Em va semblar un raonament contundent i carregat de lògica.
És cert que a l'Estat Espanyol, des de la restauració democràtica dels 70, no hi ha tradició de coalicions de govern. Ací sempre hi ha hagut una majoria absoluta, o com a poc una sòlida majoria suficient amb alguna ajudeta d'un soci puntual. Era el temps del bipartidisme imperfecte. Això s'ha acabat. Ara cal pensar en una representació de la societat molt més plural. I això obliga a noves formes de govern. O hi ha coalicions, o acords de legislatura, o un govern en minoria que troba majories asimètriques en funció d'allò que es vota. Una pràctica parlamentària nova a casa nostra, tot i que comença a experimentar-se a no pocs ajuntaments. I ja dic, és nou ací, però els nostre veïns ho fan. Itàlia i la seua sòlida ductilitat, la seua etèria fortalesa democràtica, en són un bon exemple. Però també Bèlgica, on per cert, varen estar molt més temps que ací sense un govern central i no hi hagué cap dalt avall. O Alemanya, i no parle només de la gran coalició.
Ací la història és saber si els grups parlamentaris majoritaris, que eixiran esta nit de les urnes, entendran el missatge de este xicot del qual parlava. Vorem si són capaços d'arribar a un acord de governabilitat, o ens condemnaran a tornar a les urnes, com un Sísif qualsevol, un dia sí i l'altre també. I francament em preocupa, perquè a compte del Brexit he sentit a Rajoy, Sánchez i Rivera dir pràcticament el mateix: "que les grans decisions no es poden deixar en mans del poble, que per això estan els polítics". Recorda poderosament aquell vell aforisme segons el qual quan el parlament ha deixat de representar al poble, cal dissoldre al poble.
En fi, deixem-ho que hui no toca fer proselitisme. Això sí, em deixaran, però que acabe amb un desig personal, espere que hui guanyen els meus, que juguen a Gavà! Espere que el Castelló supere l'empat de Castàlia. Una victòria que ens ajude a seguir avançant. L'afició s'ho mereix. PPO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada