McGuffin - Mediterráneo - 29.08.13

El genial Alfred Hitchcock es va empescar el terme McGuffin per definir una excusa argumental que motiva als personatges i al flux d'una història, tot i que en realitat no té cap rellevància. 

Des del punt de vista de l'audiència, el McGuffin no és l'element important de la història narrada, simplement tracta de captar l'atenció de l'espectador ràpidament per a donar pas, tot seguit, a la trama real.

Això és el que passa ara amb el Corredor Mediterrani, és el McGuffin del PP per este nou curs polític. Per què al final el que ha passat és que l'ajuntament de Tarragona (amb el suport del PP) ha presentat al·legacions al traçat que ha presentat el Ministeri. Exactament el mateix que ha fet l'Ajuntament de Castelló cada colp que Ministeris o Conselleries han proposat un infraestructura amb un traçat que no ens convenia.

Per tant, el Corredor Mediterrani (per un PP que mai no hi ha cregut i sempre ha apostat pel Central) no és més que un McGuffin que permeta als seus actors secundaris, muntar gresca i  confrontació.

Abans va ser “Agua para todos” ara això. Trauen a passejar el McGuffin per distreure'ns i ocultar que estan sense projecte i en retirada. Fi de cicle. No picarem.

FURTAR TOVALLOLES - Levante-EMV - 24.08.13

 

Des de l'apartament dels meus sogres, quan baixes passejant a la platja, has de caminar un carrer curtet, ple de torres d'apartaments, i dels seus balcons pengen multicolors tovalloles cansades del dia d'abans. En un balcó em va cridar l'atenció que hi havia dues tovalloles, les dues d'hotels. Presumiblement robades a eixos hotels. Vaig fer una foto i la vaig penjar a les xarxes amb un comentari humorístic sobre com havien d'estar de tranquils eixos hotels, perquè enguany la família X, furtaria les tovalloles a l'apartament que havien llogat. Contestà alguna gent seguint la broma i dient que furtar tovalloles, o sabó, o fins i tot un barnús de l'hotel és una vella tradició.  

Furtar coses és una tradició?  Sí. I de fet, si estires el tema algú acabarà sorprés preguntant-te si mai no has furtat res tu. Un tovallola a l'hotel, una bossa de pipes al quiosc de baix de casa quan eres menut, un llapis a l'escola. I a més estirar, trobarem altres delictes que també són tradició. Pagar-li a algú per a que t'ajude a netejar la casa, sense donar-la d'alta a la seguretat social, demanar o acceptar factures sense IVA, intentar fer trampes a la declaració de renda... I un llarg etcètera.

En altres cultures això no passa. Hi ha una tolerància mínima a este tipus de corrupteles. Hi ha països del nord d'Europa, on cap professional gosaria preguntar si volem la factura en negre, perquè el més probable és que la cosa acabés en denúncia. La moral privada, el grau de tolerància amb estes coses, té una relació directa amb la moral pública, amb allò que consentim o no als càrrecs públics.

A Alemanya, per exemple, el Ministre de Defensa, el més valorat del gabinet, va haver de dimitir per la pressió social quan es va saber que havia plagiat la seua tesi uns anys abans d'entrar en política. per idèntica raó va dimitir el President d'Hongria. En canvi, el Primer Ministre romanés, acusat també de plagiar la seua tesi, va preguntar: "De què hauria de dimitir? De doctor?" Això va així.

Ací, la tolerància és alta, altíssima. I convé no oblidar que la gent que ens dediquem a la política no hem estat traslladats a la terra des d'una galàxia exterior, sinó que formem part de la mateixa societat a la que pretenem representar amb major o menor èxit. I per tant en som reflex.Estic dient que la culpa de que hi haja polítics corruptes és de la societat? Doncs en part sí. Si més no d'aquella part de la societat que vota a polítics corruptes, a partits que cometen il·legalitats en el seu finançament...Sí. Però no siguem tampoc babaus, la principal culpa és dels corruptes. I de corrupcions n'hi ha de molta mena i de molts nivells. Els qui es financen il·legalment; els qui s'enriqueixen personalment quedant-se part d'eixe finançament; els qui accepten regals i suborns a canvi de contractacions; els qui preparen concursos per tal que els guanyen les empreses que els financen; les empreses que financen; els qui accepten callats sobrecostos en obra pública impossibles de justificar; els qui col·loquen als seus amics ben situats en les borses de treball; els qui condicionen subvencions i ajudes al vot; els qui paguen revistes amb diners públics per fer-se propaganda; i un llarguíssim i tristíssim etcètera.

I quan la sensació de corrupció és tan generalitzada, és quan apareix aquella terrible teoria segons la qual "tots son iguals", "si els teus no ho fan és perquè no governen", "tu faries el mateix", o el més greu encara "jo faria el mateix". Este és el discurs que ha emés la societat durant les dècades de vaques grasses. "Total, només són uns vestits, o unes bosses de mà, justifiaven molts.

Jordi Nieva Fenoll, en "Proceso penal y delitos de corrupción" assegura que en el segle XIX, els ciutadans assumien com una cosa normal la corrupció dels governants, i només en moments de terrible pobresa, intentaven lluitar contra allò que trobaven injust. No estic del tot segur que haja canviat tant la cosa. Segurament per això, ara que la situació és fotuda per a tantes famílies, hi ha una menor tolerància a la corrupció. M'agradaria que esta nova moral pública hagués vingut per quedar-se. Que siga un canvi estructural en el pensament de la societat, i no merament puntual.

Estadísticament algú dels que em llegeix haurà furtat una tovallola a un hotel. No voldria que es sentís ofés per l'exemple posat, però la tolerància als grans delictes, només és possible si prèviament s'han tolerat les faltes menors. Qui robar un ou, roba un bou.

"ENCARA ERA PITJOR" - Mediterráneo - 2.08.13

La setmana passada vaig afirmar que associar Castelló a un esdeveniment esportiu com un partit internacional de bàsquet, era una bona cosa. Però que s'havia de fer quan es podia, i que ara no es podia.  Una Generalitat morosa no hauria de poder trobar 300.000€ en un racó per una cosa així, mentre els proveïdors tarden en cobrar, o els ajuntaments no cobrem. 

Ara aniré més lluny, perquè gràcies al treball periodístic sabem que un partit similar, ha costat 12.000 € a Santiago i 40.000 a Múrcia. I la diferència és que aquelles dues ciutats han buscat patrocinadors privats, entre aquells que seran beneficiats per la potenciació de la marca turística de la ciutat. Ací no ho han fet. Ací van contractar directament per 250.000€ i quan l'organització va dir que necessitaven aire condicionat al pavelló, la Generalitat els hi va dir que el llogaren. 50.000€ més.

Algú diu que a Fabra li van colar el segon gol en la seua pretesa creuada per l'austeritat, la primera va ser el coach. No el coneixen. Ell funciona així. Amb esta alegria. A Castelló encara recordem com es va deixar convéncer per Moliner de gastar-se 100.000€ en llogar animals dissecats per un museu que mai no ha existit. Per cert, aquell nefast acord el va tancar Moliner a Moscou en un altre partit de la selecció de bàsquet. Trista coincidència.

Un altre colp els diaris parlen de Castelló com exemple de mala gestió i balafiament de cabdals públics. Un nou desastre publicitari de la factoria PP. No en saben. Urgeix canviar de gestors.

"CHARLTON HESTON" - Levante-EMV - 17.08.13

Tornem de vacances amb la família, i entren a Castelló per l’A-7 i em trobe l’escultura derrotada i derrocada de Ripollés. Les mans plegades sobre elles mateixes, els coloms desplomats. Tristos de potes en terra. Els colors barrejats... No puc evitar recordar els dos minuts finals de la pel·lícula “El planeta dels simis” amb Carlton Heston baixant del cavall, i clavant els genolls a terra per exclamar: “He tornat, estic a ma casa un altre colp, tot este temps no me n’he adonat que hi estava! Per fi ho he aconseguit”. I alçant la vista continuar “Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”, clavant els ulls en una estàtua de la Llibertat, derrotada, enfonsada. Com la de Ripo.

Vinc de París. Allà, com molts sabran, en una illa artificial dins del Sena, hi ha una reproducció a escala de Miss Liberty, que va ser un regal de França als EUA en el primer centenari de la seua independència. No és però el monument més reconegut i visitat de París. Eixe lloc preeminent el gaudeix la Torre Eiffel, que és el monument més visitat del planeta.

Al segon pis de la torre hi ha dues urnes de cristall amb dues esquemàtiques representacions de la torre a escala. Menudes. Una d’elles dibuixa només la silueta amb quatre baretes metàl·liques. Darrere té una mena de photocall, amb la pròpia silueta dibuixada, tot i que uns pocs mil·límetres més alta. A sobre, un potent focus calorífica, que els visitants poden connectar a voluntat i voran com en escalfar-se la torre, creix fins arribar a l’alçada de la dibuixada. La llegenda explica que la vertadera torre, per efecte de la dilatació del metall a conseqüència de l’exposició solar, creix 8 centímetres.

N’hi ha un altra d’urna més suggerent. En esta, la miniatura bidimensional, està exposada a un ventilador que també pot posar en marxa el visitant, i quan la força eòlica està en el seu esplendor, la torre s’inclina. La llegenda diu que l’agulla del cim, pot oscil·lar fins a 18 cm, quan el vent bufa a 180 km/h. S’imaginen?

Però 18 cm dels de veritat! No d’eixos que ens mesurem quan som adolescents! És molt! Una obra que, recordem-ho, va ser pensada per demuntar-la després de l’exposició, i que tot i això, més d’un segle després pot aguantar vents superiors a 180 km/h perquè pot absorbir un moviment d’oscil·lació d’un pam. En canvi, els tres pams i tres pardals de l’entrada de la ciutat no n’han aguantat ni la meitat.

És evident que Juan Ripollés no té la formació tècnica d’Alexandre Gustave Eiffel. Tampoc no té la seua genialitat. Ni la seua capacitat d’innovació (al cap i a la fi, copia a Niki de Saint Phalle des de fa 30 anys). Però què hi farem! El problema no és tan l’artista, com el padrinatge polític. Si més no, per a mi, que sóc polític i no crític d’art. A mi el que em preocupa és com es va decidir instal·lar aquella obra. I ací és on rau el problema, perquè ni José Luís Gimeno, pare de la idea; ni Alberto Fabra que passava per allí; ni Alfonso Bataller que se la va trobar plantada i ara la té gitada; per separat ni junts; no tenen la valua política i el coratge d‘Édouard Lockroy, que va ser el Ministre que va apadrinar la idea de la torre, absolutament contra corrent.

Perquè fem memòria. Gimeno va dir fa anys que volia una escultura d’homenatge a les víctimes del terrorisme, que acabà sent a les víctimes de la violència, i que volia que la fes Ripollés. Al seu despatx va aparèixer un dia una maqueta, que Pérez Macián va trencar fent-la caure d’un colp de cap (això ho explica ell amb molta gràcia). Anys després una empesa local, com “millora” de la seua oferta de rehabilitació de l’Avda. de València va ofertar, oh casualitat!, una escultura de Ripollés en homenatge a les víctimes de la violència. Primera irregularitat.

El cas és que Ripollés es va anar animant i la va fer molt més gran del que se li havia encomanat. Tant que no cabia a la ubicació prevista, i es va haver d’instal·lar a la famosa rotonda. Mai vam aconseguir saber quant va costar la gracieta de la instal·lació, de la inauguració, i de la urbanització de la rotonda. En tot cas, sabem que s’ha incomplert la llei de contractes que obliga a que les millores estiguen dins de l’àmbit de l’obra. Il·legalitat flagrant, doncs. Coses de Gimeno i Alberto Fabra.

I ara a sobre, cau. Un dia bufa fort el vent, i cau. A Castelló eixe dia no va caure res més, però l’escultura sí. I ací és on ve el desconcert. Ripollés que diu que dialoga amb l’obra i esta li demana que no la toque (com els accidentats de trànsit que demanen que no els toque ningú que no siga un professional) i tot aquell numeret. L’ajuntament que diu que s’ha d’alçar i mesos i mesos després, encara no es sap si paga l’autor, l’asseguradora de l’enginyer al que l’artista va tirar les culpes, o qui. Però entres a Castelló, i et trobes una amalgama de metalls recargolats, i et ve de gust aturar el cotxe, clavar els genolls a terra i dir: “He tornat, estic a ma casa un altre colp... Maniàtics! Ho heu destruït! Jo vos maleïsc a tots!”