"UNA CARTA EN ALEMANY" Levante-EMV 25.03.17

Fa unes setmanes vaig visitar un Centre Especial d'Ocupació, on l'equip directiu em va explicar amb detall el concepte de l'empresa. La seua filosofia humana, el suport de tota mena que ofereixen a la gent que hi treballa, l'aspecte formatiu, i també les xifres econòmiques. Òbviament vam parlar de què sense les ajudes de l'administració pública, les que donem des del SERVEF, eixe projecte, eixa realitat d'inclusió social per persones amb diversitat funcional o sensitiva, no seria possible. Després vaig tindre l'ocasió de parlar amb algunes de les persones que hi treballen, perquè em van convidar a visitar les línies de producció, i finalment, vaig participar en la cerimònia d'entrega de diplomes de la formació ocupacional que havien rebut els estudiants d'un dels nostres centres públics, que fan les pràctiques allí.

Com l'empresa és filial d'una firma alemanya, el seu CEO era alemany, jo, amb un poc d'inconsciència i amb voluntat de quedar bé, em vaig dirigir a ell parlant en alemany. Una llengua que vaig aprendre fa 30 anys i que en fa 25 que no practique. Dijous passat m'arribà una carta de l'empresa, que adjuntava una foto d'aquell acte, i m'agraïa la meua implicació, i les subvencions del SERVEF. La carta era en alemany. Resultat de la meua gosadia uns dies abans.

Amb el que duc escrit fins ara, podria fer fins a quatre articles. El primer, parlant del treball dels Centres Especials d'Ocupació, i la polèmica que algú cínicament està alimentant, sobre la política d'ajudes públiques als contractes d'estes persones. Acabaria ràpidament recordant que el Govern del Botànic ha augmentat en 4 milions la dotació respecte als governs anteriors, o que enguany hem subvencionat 500 contractes més que l'any passat. I que si alguns tarden a cobrar, és perquè el Ministeri va ingressar els diners del 2016 el dia 23 de desembre! Però no vull fer eixe article.

Podria fer-ne un segon parlant de la visita a eixa empresa, que s'emmarca en la programació de visites que faig (fem) a diferents empreses, perquè ens ajuden a analitzar en què podem millorar (i el marge és gran) des del servei públic d'ocupació. Però este article seria llarg i de gran complexitat, i preferiria fer-l'ho quan tinguem la diagnosi molt més avançada. I sobretot quan tinguem solucions per als problemes, i propostes de millora. Fa temps que vaig entendre que la gestió política és això.

Aprofitant això de l'alemany podria fer un article sobre com són d'importants les llengües, no només perquè et permeten accedir a cultures sense traducció, sinó d'una forma més prosaica, per al món laboral. Jo vaig fer tota la meua escolarització en castellà. Tota és tota. Mai no he tingut ni una assignatura de valencià, ni en valencià. Ni en EGB, ni en FP. De fet, no ha sigut fins a la tercera carrera universitària que he tingut oportunitat de matricular-me en la meua llengua... I era mentida. La majoria de les assignatures eren en castellà. He aprés a escriure valencià, perquè no tenia sentit parlar en valencià amb ma mare i deixar-nos notetes a la nevera en castellà. Tinc un alt nivell de francés, un alemany prou rovellat però suficient per a traduir la carta en qüestió, i el meu anglés progressa a base d'esforços. No entenc, no puc entendre de cap manera, la gent que vol negar als seus fills l'aprenentatge de més llengües. I em sembla cínic que ho disfressen parlant de la llibertat d'elecció. Però eixe és un debat llarg i de gran complexitat. D'una banda, emocional, i jo d'emocions procure no discutir-ne. I d'una altra banda pedagògic, i jo de pedagogia no en sé. Sé que aprendre una segona llengua m'ha facilitat la tercera, la quarta...

L'article que vull fer és sobre la carta. Sobre el concepte carta. Un instrument de comunicació que gairebé havia desaparegut substituït pels correus electrònics. Però per culpa de l'abús d'eixos correus, molts es queden per llegir, molts van a parar a la carpeta d'SPAM... Han mort d'èxit, ja són molt poc efectius. I torna la carta, que com ja només rebíem les dels bancs, ara quasi que fan il·lusió i es llegeixen amb ganes. El concepte de l'article que vull fer, seria que l'abús de la "modernitat" reviscola el "vintage"; però m'he quedat sense espai. Potser un altre dia.

"COMPANYS I CAMPANYES" Levante-EMV 18.03.17

Al poc d'arribar Alfonso Bataller a la política municipal, havia d'intervenir als salons de la Caixa Rural, davant un auditori de gent gran, per parlar de com poden arribar de ser pernicioses les drogues. Com jo el coneixia poc (només havíem coincidit una vegada a València sent ell alt càrrec de Sanitat quan va presentar una campanya sobre els tatuatges...) allà que vaig marxar. Vaig seure cap al final amb la intenció de vore que tal orador era, què explicava.

Ell ho recordarà, perquè en vorem entre l'audiència em va saludar des de la taula presidencial. Sense entrar en qüestions estilístiques, el fons d'allò que deia Bataller tenia tot el sentit. L'ús i abús de les drogues és perillós. És evident que la gent gran no són el públic objectiu que consumeix cocaïna o fuma xinos, però les pastilles de colorins també tenen el seu risc. El més contundent de la intervenció va ser quan Bataller va dir que era roín fins i tot tastar-les les drogues perquè ell, tenia companys de professió (recordem que és anestesista) que les havien tastat i ara els hi costava molt desenganxar-se! Això ho digué acompnyant-se d'un gest picant-se amb dos ditets sobre les venes de l'avantbraç. La meua sogra que estava entre el públic, en acabar, em va preguntar astorada si havia sentit el que havia sentit. Jo vaig intentar llevar-li importància dient que es devia referir al cas Maeso, tot i que era veritat que malgrat la correcció dels fons, les formes del discurs havien generat més alarma que altra cosa. La meua sogra ara té por a ser anestesiada.

Aquell viatge a València per conéixer la campanya sobre tatuatges que havia fet la Conselleria, el vaig realitzar en la meua condició de regidor de sanitat. Ja aleshores, l'ajuntament feia campanyes preventives sobre drogodependències. Recorde que en una reunió tècnica, em van explicar una campanya contra l'abús de l'alcohol, que comptaria amb pancartes en alguns llocs de la ciutat. Vaig proposar que una d'eixes contundents pancartes es pengés a l'entrada del recinte del Mesón del Vino. No em van fer gens de cas, i em va quedar més que clara, la hipocresia de moltes d'estes campanyes institucionals.

Recordar que el consum de l'alcohol és perillós en una societat on el consum és un acte social, és un contrasentit. Un ajuntament advertint d'eixos riscos, i celebrant cada acte amb un "vino español" és d'una incongruència que trenca el basto.

Per això, quan els darrers anys del govern del PP, este tipus de campanyes va començar a canviar, vaig trobar que era una bona idea. Vam passar del "coca caca", al "si has decidit fer-ho, minimitza els riscos". Em semblava no només més honest, sinó sobretot, més adequat. Més ajustat a la realitat. I la realitat és que les drogues estan presents a la societat, i la realitat és que en períodes festius el consum augmenta, i la realitat és que és en eixos moments on alguna gent aprofita per a tastar-los per primer cop, i la realitat és que això és la realitat. Una realitat perillosa.

Que el PP recorregués a una ONG experta en la matèria, i deixés en mans dels seus creatius el disseny de les campanyes, també em va semblar lògic i correcte. Per això no vam fer cap crítica. Encara que explicaren com i amb què es talla la cocaïna, encara que aconsellaren anar alternant els forats del nas per evitar hemorràgies, encara que recomanaren no compartir les rules per esnifar. Bàsicament, perquè entenia perfectament que es tractava de, partint d'una realitat obvia, minimitzar mals. Mai se m'hauria acudit que aquella ONG de llarga trajectòria, ni el PP, invitaren a augmentar l'ús de les drogues. Els irresponsables temps dels discursos d'un alcalde de Madrid dient: "el que no esté colocao que se coloque y al loro", han passat sortosament a la història.

Per les mateixes raons per les quals mai se m'hauria acudit pensar que el PP pretengués que el jovent de Castelló acabés més enganxat que eixos companys de professió de l'antic alcalde, no em cap en el cap, que ho pretenga l'actual govern municipal. Per això, i perquè conec l'ONG, i conec a José Luís López, regidor responsable. I sé que el seu pensament polític, i el seu compromís social exigeix tindre una societat sana i conscient, no borratxa i drogada. Com sé que té la suficient sensibilitat en matèria de gènere com per a no pretendre en cap cas culpabilitzar les dones de les agressions sexistes. Xoxe és un tio més que decent.

Ara bé, la campanya en la qual ha intervingut activament la Conselleria, crec no era encertada. Crec que el govern local hauria d'apostar per la suma i no per la competició. I si tenim, que tenim, una regidoria d'Igualtat de Gènere, estes campanyes s'haurien de fer conjuntament i evitaríem disgustos. Pel que jo puga saber de com funciona el govern municipal, entenc que es tracta d'un error de procediment en la cadena de presa de decisions. No d'una voluntat de marcar perfils. Bàsicament, perquè crec que el govern és molt més intel·ligent que tot això, i sap que els errors no forçats, com en tenis, de vegades, són els que et fan perdre un partit.

"LA VALENCIANA" Levante-EMV 11.03.17

Veges tu quina una n'està muntant el PP amb això de la nova televisió pública valenciana. Al pobre Alberto Fabra, algú li va fer creure que si tancava la RTVV, seria un heroi "popular" perquè darrer d'ell hi anirien les altres autonomies de l'austeritat "popular". Fabra va telefonar a Montoro per a dir-li-ho, però Montoro li va dir a la secretària "ahora no que estoy ocupado, luego le llamo", Fabra va insistir, la secretaria també, i Montoro un altre cop "ahora no puedo". I a la tercera, Fabra li va dir a la secretaria "dígale que cierro Canal 9", i la secretaria temorosa li ho va dir al Ministre, que ara sí que s'hi va posar! Així que el President valencià anuncià una cosa tan singular...a una secretaria, abans que a la Directora General de l'ens públic. En fi, el cas és que cap altra autonomia tancà la tele, i Fabra en lloc d'heroi, va ser nomenat Senador territorial.

El PP no vol una televisió pública i en valencià, perquè sap que és un instrument de recuperació lingüístic i identitari. Per això, i perquè com ells van gastar la televisió en benefici propi, tenen por que ara passe el mateix. Jo espere que hi haja mecanismes de control per evitar les tentacions que algú del Botànic puga tenir. Ho espere, i estaré vigilant per criticar-ho si trobe que passa. El cas però, és que el PP busca qualsevol excusa per oposar-se a la nova televisió.

La Presidenta triada després d'un procés transparent, no els hi agrada, perquè havia treballat per a TV3. Que el secretari general de RTVV es passeges amb la xufa a la mà, empaitant treballadores mentre els demanava una "xupladeta", els hi semblava millor. Que el delegat de RTVV a Castelló hagués treballat per ABC els hi semblava bé. Que les tertúlies estigueren trufades de periodistes vinguts de ponent, i de la dreta més casposa, els posava palote.

Ara han muntat un canyaret pel nom triat. El concurs l'ha guanyat l'agència After Share, associada al publicista Risto Mejide, eixe que té cara d'enfadat. El nom és "À." La primera lletra de l'abecedari, amb l'accent obert característic del valencià, i un punt. I es llegeix "a punt", que és una expressió ben valenciana per dir que una cosa ja està llesta, esftà preparada. Bé, una proposta com una altra qualsevol. Alguna gent diu que això no és un nom per un canal de televisió. No recorde que digueren res amb ".2" llegit punt dos, o "C+" dita canal plus. I tampoc amb "#0" i en este cas ni jo sé com li'n diu la gent! En fi, qüestió de gustos.

Però el PP ha anat més lluny. Ha fet una recerca a internet i ha descobert que "a punt" va ser l'eslògan d'una campanya en favor de la independència catalana, de fa uns anys. Ai que has dit! El món s'acaba! Tot els hi quadra. Directora que ve de TV3, una expressió que van usar uns independentistes catalans... La culpa de Compromís!

Com diu el Síndic Fran Ferri: "ara quan ma mare em diga, que la paella ja està a punt, no sabré si anar a dinar per si ma mare s'ha fet catalanista". Per si era poc, els del PP, han descobert que l'agència de col·locació de l'Ajuntament de València, es diu "Apunt" i clar, han començat a fer acudits amb que si els del Botànic col·locaran als seus a la tele. Són enginyosos i sempre la tenen a punt...ui, perdó.
 Ara que ben mirat...en realitat eixe nom li'l va posar Rita Barberà. 

Quan el PP de Castelló va posar en marxa aquella campanya de "Pasión por Castellón", jo vaig fer la recerca de "pasión por" a Google, i em van eixir 17.900.000 resultats. Entre ells, Pasión por Valencia, Pasión por Oviedo, o una d'un anunci de "gente liberal", però no liberals d'Adam Smith, sinó dels de follar fora de casa. Vull dir que si busques coincidències, segur que en trobes. Però com argument, és ben ridícul. Potser és que al PP li agrada més Boing, que és un canal de televisió que fa dibuixos, bàsicament perquè és un anagrama de Bonig. Anagrama dic, no onomatopeia.
En fi, que malgrat el PP i els seus intents de dilació, la seua vocació d'embolicar per ferir-la abans del naixement, la nova televisió valenciana, ja la tenim "a punt".

"LA PROVINCIA IX CARA" Levante-EMV 04.03.17

Supose que si algú de vostés m'ha llegit, o m'ha escoltat alguna vegada referir-me a les diputacions, ja sabrà que sóc un ferm partidari de la seua desaparició. De fet, en la presa de possessió com diputat provincial l'any 2011 ho vaig explicar, i en el meu comiat el 2015 ho vaig confirmar. No és una qüestió ideològica, que també, és una qüestió d'eficàcia i eficiència econòmica i administrativa.

Alerta que no dic que les diputacions no presten serveis necessaris, el que dic és que com intermediàries que són, són un pas evitable. I políticament són poc democràtiques. O dit d'altra forma, el model de democràcia indirecta amb la qual es trien els seus membres, és de molt pitjor qualitat que qualsevol altre sistema en la nostra legislació electoral.

Els arguments els he explicat sovint. Totes les competències que ara tenen les exerceixen sense capacitat de generar recursos propis, és a dir, són una administració mitjancera. I com totes les intermediacions resulta caríssima. Bàsicament per la innecessària estructura política. Els aconselle buscar a les xarxes un vídeo curt i il·lustratiu que ha fet Compromís. Les funcions de les diputacions són absolutament assumibles unes pels municipis, altres per les Conselleries. I amb les competències, els funcionaris que ara les presten. Simple i senzill. Res nou tampoc, que no s'haja experimentat amb èxit a totes les autonomies uniprovincialsque han convertit les diputacions en parlaments.

I ara és quan algú de vostés dirà que eixe és el problema, que el País Valencià té actualment tres províncies, i que si desapareixen, València ens tractarà pitjor que malament, ens ignorarà, ens obviarà. A Alacant han inventat l' «alicantonisme». Ací no som prou gent per a fer tanta força. I estaés precisament la història. Quan dius que el fet que ara estem discriminats demostra que les diputacions i les províncies no són útils, sempre hi ha algú que contesta: «estaríem pitjor si no estigueren». Segur? Estan segurs? Els diré per quina raó no és així, i ho faré amb xifres que no es poden discutir.
Durant molt de temps he sentit dir que la província de Castelló està discriminada per part de la Generalitat, pel que fa a ajudes i inversions. I és possible. De fet, quan em vaig incorporar com Secretari Autonòmic d'Ocupació, em vaig adonar que des del SERVEF, a l'hora de calcular les ajudes als diferents municipis per a poder contractar temporalment persones aturades, s'usava la província com a element diferenciador. I la cosa era simple, si la província de Castelló representa poc més del 10 o 12% del conjunt del país, eixe és el percentatge de les ajudes globals que li corresponen als pobles de la província. I després el repartiment es fa en funció del nombre de persones aturades en cada municipi.

Vila-real i Sagunt tenen un percentatge d'aturats similar, i una població lleugerament superior a favor de la població del Camp de Morvedre. Però com per a la província de Castelló només li corresponia un 10-12%, mentre que a la de València li tocava en funció de la població més del 50%, significava que un aturat de Vila-real tenia moltes menys oportunitats que un de Sagunt. Que l'ajuntament rebia moltes menys ajudes per ser «de Castelló». Ho vaig fer canviar. Ara el càlcul es fa per la globalitat de la població valenciana, i això fa que deixe de perjudicar-se als menuts, per ser menuts. A la província de Castelló, per ser província. I convindria que els «patriotes de les 135 identitats» feren números de tant en tant.