"I'M STILL HERE" -Levante-EMV- 16.03.19

Si els que saben un mínim d'anglés esperen trobar sota este títol una reivindicació personal, s'equivoquen del tot. Per contra, si vosté és un cinèfil, haurà recordat aquell controvertit fals documental, dirigit per Casey Affleck i escrit a quatre mans per ell mateix i per Joaquin Phoenix, que n'era l’intèrpret. La història és la següent. Després de "Two Lovers", Phoenix anuncià al món que abandonava la interpretació i es dedicava al Hip-Hop. Va canviar d'aspecte físic. Barbut, escabellat, fent fila d'un "clochard" vocacional, i sempre amb ulleres de sol. Durant el període que relata el documental, va fer poques aparicions públiques, on hi mostrava un comportament de més en més estrany i poc sociable. El seu cunyat Casey l'acompanyava sempre i filmava el que passava. Va fer declaracions esbojarrades, es va deixar filmar mantenint sexe oral, consumint drogues... Tot bastant incomprensible per a la gent que el coneixia i que li reconeixia un gran talent com a actor. La farsa durà més d'un any, fins que s'estrenà el documental; i va ser llavors quan van confessar que tot havia estat guionitzat. Incloent una mítica entrevista al programa, més mític encara, de David Letterman.

Phoenix ho explicà així: "Affleck i jo volíem fer un film que explorara la llibertat, la relació entre els mitjans de comunicació, els seus consumidors i les mateixes celebritats". En definitiva, un actor a qui les coses li van bé a la seua professió, en un moment determinat, i quan la fama l'acompanya, decideix deixar l'ofici i comença a comportar-se de forma estrafolària. Diu que li vol donar un nou rumb a la seua vida, canviar de feina, obviar els seus èxits passats, i obrir-se camí en el nou espai professional amb el qual somnia. I per a fer-ho, procura estar sempre acompanyat de càmeres perquè queden enregistrades les seues eixides de to, les seues estrambòtiques opinions, les seues estranyes idees, les seues originals posicions públiques, les seues singulars teories.

I jo he pensat en Toni Cantó. Actor amb una trajectòria, no de tanta qualitat com Joaquin Phoenix, és cert, però respectable, amb una tempestuosa vida emocional, i una sorprenent filia per les tortugues que li ha ocasionat una denúncia per tenir-ne més de 40 a casa. En el seu salt a la política, no va començar amb el Hip-Hop, ho va fer amb ridícul rap. I com Phoenix, Cantó començà a fer declaracions sorprenents: "Hay que poner límites a la inmersión lingüística de la misma manera que no se puede decir que se permita a los pederastas campar a sus anchas”, “Los animales no tienen derecho a la libertad ni a la vida, ni los toros, ni las vacas, ni los corderos”, “La mayor parte de las denuncias por violencia de género son falsas”, “¿Sabían que la UE paga 3.200 € por cada denuncia de malos tratos? Desde 2004 nos han entrado así 2.080.000.000 € ¿Qué gobierno renuncia a eso?”, “Casi el 5% de los mayores de 18 años han pasado por el procedimiento judicial por violencia de género. La mitad han pasado por dependencias judiciales. Sin pruebas”. Allò que no és una mentida, és una indecent comparació. De tot el que ha dit Cantó l'única cosa que no sent tampoc certa, és una llàstima que no ho siga és: "Mi trabajo consistirá a partir de ahora en no decir ni mu", que va pronunciar després d'una de les múltiples polèmiques en les quals ha participat.

El Cantó polític és tan absolutament incomprensible, tan paranoic, tan esbojarrat, tan ofenedor, tan mentider, tan provocador, tan fals, tan cínic, tan maldestre, tan mancat d'ètica, que l'única explicació raonable és que estiga interpretant un paper prèviament guionitzat amb la lícita vocació de generar un debat sobre l'estupidesa al món polític. Seria fantàstic, seria un gir sorprenent i meravellós. Si tot això de Cantó és un documental, aplaudiré la gosadia i la farsa. Perquè com de veritat s'haja fet polític i crega el que diu, no serà un documental sinó una pel·lícula. De por.

"NO ÉS MÉS QUE POR" -Levante-EMV- 09.03.19

La por és una emoció que serveix per a avisar d'un possible perill. Una pertorbació angoixant a causa d'un risc o dany real o imaginari. És un esquema adaptatiu, i constitueix un mecanisme de supervivència i defensa, que sorgeix per permetre'ns respondre amb prestesa i eficàcia, davant situacions adverses o que ens ho puguen semblar.

L'any 1977 va vindre a cantar al Teatre del Raval, Raimon («...de vegades la pau, no és més que por...»). Jo havia quedat amb una novieta d'Almenara al cantó de Governador amb Campoamor. Mentre esperava se'm va acostar un reconegut feixista de la ciutat, fill d'un magistrat, i que ja havia protagonitzat altres actes violentes. I em va exigir que arrancara de la paret un cartell que anunciava els actes de Montejurra d'aquell any. Li vaig dir que no. I m'amenaçà, m'ensenyà una navalla i després un bony al calcetí, que segons va dir era una pistola. No ho sé. Vaig passar molta por. Però com van aparéixer un parell de joves més majors que jo, amb pinta de progres i van preguntar que estava passant, aquell marxà cridant «Viva Cristo Rey».

Uns mesos abans, o uns mesos després, no ho recorde, a Vila-real hi havia manifestacions i talls de la N-340 que passava per dins del poble i havia costat ja la vida a algun veí. La policia nacional, els grisos, van enviar a Castelló antiavalots d'Osca i Lleida. Al pati de la caserna, vestits amb els seus uniformes de gladiadors, s'entrenaven a cops de porra contra els escuts. Jo vivia al costat, al huité, i se'm va ocórrer fer fotos. Em van descobrir darrere la cortina. Tres policies van pujar a buscar-me a casa on estava sol. Jo tenia 15 o 16 anys. Em van dur a la caserna i em van interrogar durant més de dues hores, intentant fer-me dir per a quina revista clandestina treballava! 16 anys! El sergent em va pegar diverses vegades perquè no aconseguia fer-me dir allò que ell volia, i que jo no podia dir, perquè era mentida. Em vaig intentar protegir d'un dels colps, el meu rellotge va eixir volant amb la corretja trencada. Em van traslladar després a la part de darrere del govern civil, en un Jeep, dos grisos anaven davant, darrere anàvem en uns banquets estrets i en el sentit de la marxa, un policia amb metralleta i jo amb un cagalló al cul. Em va interrogar el jutge en 4 ocasions. Entrar i eixir, i tornar a entrar i tornar a eixir. Les mateixes preguntes per vore si em contradeia. No em van deixar avisar a la família. Mesos després vaig ser jutjat al Tribunal Tutelar de Menors. A les Palmeretes crec recordar. M'acusaren de fotografiar secret d'estat. Seria per a riure, si no haguera patit tanta por.

Dos fets que justificaven absolutament la meua por. Però també he patit pors en altres situacions molt menys raonables. De menut i fins i tot d'adolescent, tenia por a la foscor, i entrava a casa encenent totes les llums. Més encara, entrava fent veuetes com si parlés amb algú. Fins i tot intentant fer sorolls metàl·lics picant amb les claus a la maneta de les portes i dient: «és fantàstica esta nova escopeta que t'has comprat per a caçar, pare». El meu pare no crec que haguera vist una escopeta en la seua vida, i òbviament no estava a casa. Però jo en la meua absurda inconsciència pensava que això espantaria els lladregots o assassins que imaginava estaven en alguna habitació regirant calaixos o esperant per assassinar-me cruelment. Si hi haguera hagut algun malandrí, s'haguera petat de riure de sentir-me fer el ridícul. No hi havia cap motiu per tindre por. Cap. I eixa por va ser molt més duradora que la que realment estava motivada per l'amenaça física, o la violència policial a l'interrogatori.

I és que ja hem dit que la por la provoca un risc real o imaginara. El que mai no pot ser, és una prova concloent en un judici.

"REMOR DE RUMORS" - Levante-EMV - 02.03.19

És un no parar. Primer deien que el President Puig volia avançar les eleccions valencianes per evitar que coincidiren amb aquell possible Super Diumenge del que es parlava. La idea era que si a banda de les municipals, valencianes i europees, l'altre President, Sánchez, decidia acabar la legislatura i convocar les generals el mateix dia, allò podia ser un cafarnaüm d'urnes i paperetes. Hi havia una possible doble justificació. Primer exercir el dret que valencianes i valencians tenim, de singularitzar el nostre calendari polític, al marge del que puga passar a ponent. I segona, d'ordre ja més particular, per intentar evitar que el debat sobre les polítiques valencianes quedés tapat per la política espanyola i tot el que passa a Catalunya. I això és una bona cosa, perquè parla del convenciment que tenim al Botànic, de què ens beneficiaria molt un debat sobre política valenciana, perquè hem fet moltes bones coses estos quatre anys.

 

Però unes setmanes abans que Urkullu jurés al Tribunal Suprem que havia actuat com mitjancer entre els Governs català i l'espanyol del PP i Rajoy (i de Casado), el President Sánchez va convocar d'urgència eleccions, perquè el PP de Casado (i de Rajoy) el van acusar de "traidor a la pátria", de "felón" i no sé quantes coses més, per estar plantejant-se la possibilitat de crear una taula de partits per parlar de la qüestió catalana, i convidar a taula a un "relator". 

I les va convocar per al 28 d'abril. I aleshores començà un nou run-run, segons el qual el President Puig voldria avançar un mes les valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles. Tot bastant incongruent amb la pretenció de quatre setmanes abans. Però és que s'han d'omplir diaris, i xarxes, i ací tothom som analístes. Vaig arribar a vore a Twitter una fotografia on el President i la Vicepresidenta asseguts als seus escons contigus, sense mirar-se, on un periodista deia: "ya se lo ha dicho". Referint-se a que el rictus seriós d'Oltra seria conseqüència del disgust per un avançament que a Compromís no veiem amb bons ulls. En fi. Parlar per no callar.

Este dijous, es va fer públic que Puig comptava amb el vistiplau de Sánchez per l'avançament electoral, i que en tot cas, dilluns en parlarien personalment, i és que per complir terminis, s'hauria de convocar al Consell d'urgència i convocar les eleccions el dimarts vinent. I en paral·lel, este guió tan líquid, va fer un nou gir argumental. Va començar a córrer el rumor que Casado i el seu PP, anaven a presentar el dia 5 una moció de censura contra Sánchez. La idea seria impedir que es dissolgueren les Corts Generals. I darrer hi hauria una jugada política molt ben travada. Desmuntar l'estratègia del PSOE i Sánchez, i garantir-se un debat cara a cara en el Congrés amb una audiència i magnitud que no li permet cap televisió. A sobre, sense VOX, el seu competidor directe. Amb un Ciudadanos fent el paper d'extra amb frase. I obligant a tots els partits a posicionar-se, sobre si volen mantenir a Sánchez o prefereixen a Casado de President. Encara que se pergués la moció, és tan bona l'estratègia, seria tan intel·ligent, que segur que a Casado no se li ha acudit. Però és tan barroca, retorçuda i surrealista, que no em sorprendria del tot. Assessors que han estudiat sí que en deu tenir algun.

Però clar, quan entres en esta dinàmica d'anar retorçant el guió basant-se en rumors, idees, ocurrències, suposicions, tot val. I jo remate. Imaginem que finalment dimarts el President Puig convoca les eleccions el 28 d'abril, i 20 minuts després, el PP presenta al registre del Congreso la moció de censura, que automàticament suspén la convocatòria d'eleccions generals, si no s'ha produït encara la convocatòria oficial després d'un Consell de Ministres. Tot hauria estat una excel·lent astracanada, per acabar quedant-nos sols fent eleccions valencianes a l'abril, i les espanyoles ajornades al maig, amb la resta. La qual cosa no estaria malament. O sí. O jo què sé!

"ARTUR I REPARTIMENT DEL TREBALL" - La Veu - 26.02.19

Comencem per allò que no és. El debat sobre el repartiment del temps del treball (i molt especialment de l’ocupació, que no és la mateixa cosa) corre el risc d’interpretar-se com un exercici teòric del govern del Botànic, com un recurs pensat per aconseguir un titular. Però no és així. Ho demostra el fet que en juny, quan les enquestes ens eren molt favorables, ja vam organitzar al MuVIM unes jornades amb ponents internacionals, amb el títol 'Esperant els robots', on en la meua ponència ja vaig avançar la voluntat d’obrir este debat. I en novembre, per commemorar el centenari de l'Organització Internacional del Treball (OIT), unes noves jornades, on vam tornar a incidir sobre este plantejament, que, per cert, va defensar molt argumentadament Joaquín Nieto, director de l’oficina espanyola de l’OIT. I ara mateix, estan en licitació tres grans esdeveniments participatius, per a les tres capitals valencianes, que previsiblement se celebraran a primers d’estiu.

Tampoc no és un debat fàcil, ni és un debat nou. En èpoques d’atur elevat sempre reapareix, associat a eixes taxes. El punt de partida de moltes anàlisis és bastant simplista: es calcula com seria la reducció de la jornada mitjana de treball que hauria de realitzar per donar cabuda a totes les persones aturades al mercat laboral. Un càlcul d'aquest tipus ens portaria a suposar que amb una reducció proporcional de la jornada laboral totes les persones aturades tindrien cabuda en el mercat laboral. La realitat és força més complexa. No és el mateix una gran empresa que una menuda o mitjana. No és el mateix un comerç que una indústria. En l’economia real hi ha un cert repartiment desigual de la jornada laboral, ja que una part de la població treballa a temps parcial (sovint en contra de les seues ambicions o necessitats), mentre que una altra ho fa a temps normal i una tercera per sobre de les quaranta hores. Molt per sobre. Aproximadament el 40% de les hores celebrades no són pagades (i per tant no cotitzen ni paguen impostos).

I després està el greu problema de l’economia submergida que en el cas valencià es calcula que equival a un 6% del Producte Interior Brut (PIB). Així que els càlculs seran de tot, excepte senzills. És per això que el que proposem és un debat científic, intel·ligent, participatiu, plural. Volem fer les coses bé.

I vet ací la cosa. Allò que sí que és, és una aposta valenta d’un govern amb un full de ruta clar. El que fem és llegir amb ulls realistes una realitat que en cas contrari acabaria per superar-nos. L'atur constitueix una realitat que tendeix cap a la irreversibilitat. El model econòmic permet que la productivitat augmente mentre disminueixen les hores treballades. Al País Valencià des del 2007 fins al 2017 (últimes dades publicades) el PIB ha crescut en 3.500 milions, amb 240.000 llocs de treball menys. Una evidència local, que confirma allò que està passant en el nostre entorn geogràfic des de fa molt de temps. I caldria no obviar, tampoc, que hi ha moltes experiències reeixides en el repartiment de l’ocupació com a solució per afrontar este problema.

I no es tracta només, que també, de resoldre un problema de caràcter econòmic sinó que volem transformar la realitat. Els debats sobre el repartiment del temps de treball i el repartiment de rendes, sobre la renda valenciana d’inclusió i l’equiparació dels drets polítics als drets socials, entre d'altres, tenen molt d'interés per fer emergir nous valors imprescindibles en un projecte de societat més humana. L'atenció i el suport a múltiples experiències d'economia alternativa, social, ecològica i comunitària, exerceixen també un important paper en aquest sentit. I els treballs de prospecció d’Avalem Territori així ho han confirmat.

No obstant això, tot pot quedar en la marginalitat i complirà únicament un paper d’esperança de pluralisme polític del sistema si no s’aconsegueix transformar el fet que l’economia siga el principi rector de la vida social. En esta força tenen un paper insubstituïble els milers de persones excloses per la lògica econòmica. I ho volem fer com fa les coses el Botànic, participativament, transparentment i assossegadament, però amb determinació.