"DUES TASSES" Levante-EMV 25.03.16

Va ser a Twitter fa pocs dies. Un regidor del PP, des del seu compte oficial, va pujar una fotografia d’un dels vàter públics que l’ajuntament té instal·lats a les nostres platges. La foto fotia un fàstic important. Cagallons de la mida d’un braç de gitanos, i ponades entre paper brut, que recordaven una mona de Pasqua que li hagués caigut a Ramos des d’un autocar. I un comentari del regidor recomanant a la gent que si venia a Castelló de vacances pasqüeres, ho fes havent evacuat a casa.

La foto em desagradà profundament, ho reconec. No tant per la discutible elegància de la imatge, sinó perquè significava que qui havia de fer el manteniment no havia estat prou pulcre. El cert, però, és que només hora i mitja després de llegir el tweet, el vàter ja era net i polit. I vaig poder contestar al regidor enviant la fotografia del mateix lloc, després del pas de Mr. Propper.

Això sí, l'endemà a les xarxes vaig recriminar eixa forma de fer per part del PP, i els vaig recordar que si bé la crítica era justa, ho podien fer en una comissió, i no en les xarxes empastifant de merda (“merde” que diu la reialesa) el nom de la ciutat.

Per vàries raons, la primera perquè eixa manca de manteniment eficient no és nova d’ara. Personalment i durant anys vaig advertir al PP de brutícia en eixos vàters, o als del Pinar, per exemple. Mai però, vaig pujar una foto d’un llobarro de pam i mig traient en nas per la tassa! I d’altra banda, perquè este govern ha invertit en la construcció de vàters fixes i per a tot l’any, i amb manteniment contractat; més del que va gastar el PP en paper de cul en els darrers 10 anys.

La reacció popular va ser entre sorprenent i hilarant. L'endemà es preguntaven retòricament si el Vice volia prohibir la crítica! Quina cosa més obtusa! Però si jo el que feia era agrair la crítica, però demanar que es fes on toca i com toca, no usant la falta de civisme d’algun cul, per fer política. Però ells, en un doble salt mortal van afegir que el que feia mal al turisme i a la ciutat eren les crítiques que havíem fet a l’aeroport a temps parcial que tenim a Vilanova i que algun dia s’acabarà de pagar. Ja els vaig contestar en públic que mai no deixarà de sorprendrem la prodigiosa ment humana, que en el seu cas va associar una merda amb l’aeroport.

Però per si no n’has tingut prou, dues tasses (de vàter, clar). Ara apareix la flamant Secretaria General del PP fent una nota de premsa dient que el govern municipal perjudicava greument el turisme, i el desincentivava, perquè el quiosc de la Pau està tancat per falta d’un vàter.

Sincerament em costa de creure que a Múrcia, Reykjavík, Porto, Lió o Nova Gal·les del Sur, les agencies de viatges desaconsellen als potencials turistes visitar Castelló, perquè si els hi agafa un “apretó” prop del Teatre Principal, hauran de córrer. Em sorprén també, perquè quan aci va arribar aquell creuer (que deien havia de ser el primer de desenes que mai no han vingut), els oferien a peu de vaixell, un suc de taronja, sense advertir-los que si anaven al centre era probable que la seua bufeta explotés com un masclet, perquè a La Pau no hi havia vàter.

No sé si ho recorden, però a la plaça de la Pau hi havia vàters públics. És cert que es van fer en una època que la sensibilitat respecte a l’accessibilitat era gairebé nul·la. Però hi havia uns vàters que tancà, i soterrà el PP. Estan davall de la plaça, ocults. Com els refugis de la guerra. I la història és que hui en dia, no es pot donar llicència d’activitat a un bar (o un quiosc) sense vàters, i el de La Pau no en té. Este govern (no l’anterior, ni l’anterior de l’anterior) ha pressupostat la construcció d’un vàter públic que permetrà, per fi, licitar de nou el quiosc. Eixa és la cosa. Eixa és la raó per què el quiosc (al que en 24 anys el PP mai dotà de vàter) ara mateix està tancat encara.

Ara bé…dir que no ve turisme a Castelló perquè no pot pixar a la plaça de La Pau, és, possiblement pixar fora de test, Begoña.

Però en fi, alguns converteixen la merda en política, i viceversa.

"EL RISC DEL PODER" Mediterráneo 20-03.16

Ernest Hemingway va deixar escrit que “el poder afecta d’una manera certa i definida a tothom qui l’exerceix”. I venia a dir que hi ha una classe de persones que en ocupar un càrrec de responsabilitat, en exercir un poder, comencen a sentir una profunda necessitat de ser afalagats; i alguns arriben a creure’s elegits per comandar una missió transcendental que els fa sentir-se per sobre del bé i el mal. Estava temptat de dir, que és com si es tractés d’una malaltia, però és que ho és formalment. Fins i tot té un nom, la síndrome d’Hubris.

Es tracta d’una de les patologies que més deteste associades al poder. Bàsicament perquè d’una banda implica que qui ho pateix ha desconnectat amb la realitat, i per tant l’inhabilita per exercir cap càrrec públic, cap responsabilitat, perquè qui no és capaç d’escoltar i entendre la realitat, ni pot ni ha de governar.

Estos deïficats comparteixen algunes característiques que els fan fàcils d’identificar.

Tenen matisos psicopàtics. Manipulen l’entorn proper en benefici propi, intoxiquen la informació, minimitzen els seus errors i magnifiquen els aliens. I s’aclimaten tant a eixe microclima, que un cop el tasten, ja no saben viure fora d’ell.

Es creuen en possessió de la veritat absoluta. I això és el fruit d’un procés auto-referencial del pensament, que un cop estructurat, condicionen patològicament tot processament d’informació. En sentir-se única font primària de la veritat, contaminen amb el seu filtre tota informació, deformant-la, I emmotllant-la al seu pensament viciat. Cosa que els va allunyant més i més de la realitat.

I tot esta mòrbida abstracció, clar, abona un evident menyspreu pels altres. Escolten poc, obvien les opinions divergents, minimitzen el valor de tota aportació, entenen que la resta de l’entorn social només té algun sentit, si està al seu servei.

Viuen en un estat permanent de frustració, que és filla de la irreflexió. Amb massa freqüència enfronten noves situacions amb un nivell d’informació (fins i tot de formació) inadequat, i sense l’esforç analític suficient; lògic d’altra banda, ja hem explicat que menystenen les opinions alienes que no siguen laudatòries. I en este context, la probabilitat de fracàs és alta, i quan això succeeix, augmenta el nivell d’agressivitat en el seu quefer diari, i tendeixen a llançar les culpes del seu fracàs a l’entorn més proper.

Però si els sembla que tota esta simptomatologia és de complexa identificació, hi ha alguns símptomes més evidents. Els afligits per la síndrome tenen tendència a confondre la institució amb la seua persona, i a parlar d’ells mateixos en tercera persona.

Quan vaig entrar en política vaig encomanar a tres persones que no es coneixen entre elles, que em vigilaren. Que m’ajudaren a evitar que això em passés. Parle amb elles amb freqüència, em fan crítiques que m’ajuden, o em tranquil·litzen si res no els preocupa. Crec que resultaria molt útil, que tothom fes el mateix. Que es crees el seu sistema d’alarmes abans que no siga tard. Perquè si no és així, una persona intoxicada pel seu ego, pot acabar fent fracassar un il·lusionant projecte col·lectiu.

"ENTRADA EN BLANC" - Levante-EMV - 19.03.16

Penso en la meua amiga ngrid, que cada dia perd mig dia asseguda a un tren de rodalia. I em ve de gust llegir-li l’estrambòtic inici de “Entrada en blanc” de Manuel de Pedrolo. 

"

-No badeu! 

Però el mal ja està fet i en Paul es troba amb el cap entre les mans, que instintivament ha allargat, sense la més petita esperança d’atrapar-lo. L’entra al compartiment, esparverat, i l’home del seu davant l’hi agafa mentre diu:

 -No té importància. Gràcies… 

Aleshores s’adona que en realitat els mots, els ha pronunciat el mateix cap, cosa que encara l’esbalaeix més. No resulta menys sorprenent l’actitud dels passatgers restants, perquè cap d’ells no sembla particularment interessat pel que ha esdevingut. L’home torna a col·locar-se el cap sobre les espatlles i els seus ulls el miren amb naturalitat. Ell comença: 

-Bé… Però tot d’una comprén que de fet no hi ha res a dir. Allò que acaba de passar és massa desmesurat per liquidar-ho amb una exclamació o amb un comentari banal. I atés que els altres accepten els fets amb equanimitat, tampoc no vol posar-se en evidència.” 

Crec que “Entrada en blanc” és una de les primeres novel·les curtes que vaig llegir. Íngrid no havia nascut, i encara tardaria dècada i mitja en fer-ho. Però per alguna raó que té a vore amb el terrabastall sorollós del ferro de les rodes del tren lliscant moroses sobre les vies, l’associe. Ja he dit que Íngrid fa vida al tren. Al de rodalia. Treballa a València i viu a Castelló, i cada dia va i ve, ve i va. Sempre fidel, d’estació en estació, i a qualsevol estació. De l’any vull dir. En general a ella això dels trens li agrada. Matina, però aprofita el viatge per a llegir, o escriure o pensar a escriure i llegir. De vegades a les xarxes. I com usuària fidel es queixa amb dret quan les coses no van com calen. I darrerament no hi van gens. 

No toca ara fer un spoiler (allò que abans es coneixia com: desvelar el final), però la novel·la de Pedrolo passa tota en un trajecte d’un tren. Un trajecte infinit on els viatgers no tenen del tot clar, si són vius o morts. Només saben que la seua vida (o la manca d’ella) està en mans del maquinista, de la companyia. El seu destí va associat a un bitllet de tren. El protagonista, ja ho han vist, perd el cap fruit d’un fortuït accident amb una finestra amb vocació de guillotina. Però a ningú del vagó no el sorprén. Ni a la novel·la, ni a la vida, a ningú no el sorprén que anant en estos trens, acabes per perdre el cap. 

El 10 de novembre del 2013, l’aleshores Consellera Bonig va dir “El tercer carril es la solución del Corredor”. Íngrid, i amb ella molta gent vam dir que no. Que això era una bestiesa majúscula. Que era una estafa incommensurable. Que els del PP havien perdut el cap, com el bon home de la novel·la. Que lluny de ser una solució, era multiplicar per n els problemes ferroviaris de Castelló i les seues comarques. Entre Castelló i el nord, no hi ha res. És una “entrada en blanc”. Entre Castelló i el sud hi havia un servei millorable. Ara hi ha una merda de la mida d’un cabàs. I entre el nord i el sud hi havia l’estafa històrica amb la qual PP i PSOE han tractat a este país, i en concret a les nostres comarques, deixant-nos sense corredor. I el tercer carril, que és l’homeopatia ferroviària, no només no dóna resposta a la necessitat del Corredor Mediterrani, sinó que bloqueja les vies de rodalia. I el que és pitjor, les hipoteca. Perquè si mai passes un alta velocitat per la via, hauríem d’aturar a les estacions tots els trens de rodalia. Tan gran és el desgavell, tan immensa l’espifiada, tan brutal la caguerada, que la pròpia Bonig ha dit esta setmana “No debimos cambiar el proyecto del corredor para mantener el ancho ibérico”. Íngrid ho havia dit. Bonig l’havia ignorat. Ara Carrasco presenta una declaració institucional a l’Ajuntament demanant solucions. Hi ha una solució, però no els agradarà. El PP, tot, amb Ana Pastor, amb Isabel Bonig i amb Carrasco i els de Palacaugüina, haurien de pujar a una rodalia a quarts de 6 del matí, i baixar a Roca-Cúiper. Que això sí que és una entrada en blanc

"S'HAVIA DE DIR" Levante-EMV 12.03.15

Després de les eleccions generals, i davant la impossibilitat de formar govern per part de cap dels partits polítics, s’ha produït un sainet fet de renúncies i d’aliances que no sumen. No m’entretindré en l’anàlisi de qui intenta pactar amb qui o per quina raó. Però vull subratllar que esta disfunció aritmètica del Congrés ha escenificat un acord, frustrat això sí, que ha tornat a posar sobre la taula la vella discussió sobre si Espanya té o no té massa nivells administratius. 

Ciudadanos va fer incloure al protocol presidenciable, la desaparició de les diputacions provincials. Com el PSOE en presideix algunes, sobretot per allà baix, a Sánchez li tornaren a plantar cara els seus, i acabà dient que llevava les diputacions però creava una assemblea de municipis… El mateix de sempre. El PSOE cagadubtes. El que vol avançar però tan lentament que consolida allò que diu voler canviar. 

Les diputacions sobren. Sí. Com sobren les províncies. I els serveis que presenten les diputacions, que són molt importants a efectes de compensació territorial, han de ser prestat per una altra administració. Els fons, el cos de funcionaris i les competències, han de ser transferides a l’administració autonòmica. Així s’ha fet a les autonomies uniprovincials, i cap poble s’ha quedat sense llum, ni aigua corrent, ni banquets per esperar l’autobús. Tot simplement, buidaríem el pressupost públic del sou dels diputats i diputades provincials, elegits pels partits polítics i no per sufragi universal; i tot el seu staff. Ho defensava abans de ser diputat provincial, ho vaig defensar sent diputat provincial, i ho continue defensant ara que he deixat de ser-ho. 

I per a aquells que diuen que sense diputacions el centralisme de València ens deixaria sense inversions… La pregunta és obvia, és que amb diputació ens ha anat gaire bé? I com la resposta és que no, una proposta més creativa i lògica: el que cal és legislar des de les Corts uns mínims d’inversions obligatòries territorialitzades, tenint present la mida del municipi, si és d’interior o de costa, si està lluny o prop d’hospitals o altres dotacions, si les seues comunicacions són bones… En fi. Legislar amb justícia, que és el que han de fer les Corts. 

Des del Consell algun tímid pas s’està donant en este sentit, que ha generat la airada reacció de la Diputació de Castelló, per exemple. Reducte del poder popular i plataforma de llançament de lideratges futurs d’un partit que sap que ha de moure la banqueta…i no només la dels acusats. 

Per a mi, i per al valencianisme, este és un debat tancat fa anys. Cert que les províncies i les diputacions van néixer per acostar els centres de decisió política que estava en exclusiva a Madrid, però des de la Constitució de 1978 i el naixement del model autonòmic, tot això ja no té raó de ser. L’enorme complexitat de l’administració espanyola, amb tants nivells, amb confusions competencials, amb capes i capes de poder polític resulta caríssima, i ineficient. Ara bé, sempre m’ha sorprés que en este debat de racionalització mai ningú no pose sobre la taula la desaparició de la inoperant Federació Valenciana (i l’Espanyola) de Municipis i Províncies. Per a mi (el meu partit no sé què en pensa i és una llàstima) és un organisme absolutament ociós. Inútil. Bàsicament fa d’intermediari d’altres administracions, i un intermediari és sempre per definició, car. És algú que aporte poc o molt, augmenta el cost dels serveis que presta, que en el cas de la FVMP són menys que pocs. Això sí, té un Consell amb 54 alcaldes i alcaldesses, dels que 28 són la comissió executiva. Una presidència i tres vicepresidències. Un Secretari General i una Vicesecretaria. I tot l’enorme staff d’assessors molt ben remunerats. I tot això representa una nòmina que supera els 2 milions d’euros anuals, per gestionar programes per valor de poc més de 255.000 euros. Un escàndol. I els partits callem perquè tota eixa nòmina és de gent dels partits callats. I algú ho havia de dir, i he sigut jo. Au, ara a esperar que em criden.