Mantinc que fer de portaveu en política és difícil, perquè et veus forçat a opinar sobre disciplines on no tens una formació específica. Es supleix, clar, amb assessorament, i moltes hores d’estudi. No sóc urbanista, ni economista, ni... però alguna formació tinc. Concretament dues carreres que tenen a vore amb la Direcció de Personal, i ara estic cursant la tercera. De fet m’he passat el darrer cap de setmana preparant un examen de Direcció Estratègica de Recursos Humans. No sóc un especialista, però en este tema, la meua, és alguna cosa més que una opinió política.
Ho dic, perquè mentre estudiava com es recluten les plantilles, com s’han de formar, incentivar; com s’han d’analitzar i determinar les especificacions dels llocs de treball; com se n’ha d’avaluar el rendiment, no podia deixar de pensar en l’Ajuntament. I no en els funcionaris (tema apassionant, d’altra banda) sinó en els polítics.
En política hi ha massa gent sense un sòlida experiència prèvia en el mercat laboral. Hi ha fins i tot qui no en té cap. Per alguns, dirigir un àrea municipal és el seu primer treball. D’altres han fet pràcticament tota la seua vida professional en la política. Sense haver demostrat res abans, tenen desenes o fins i tot centenars de funcionaris a les seues ordres. Tenen "cotxe d’empresa", PDA, secretaries... Prenen decisions de milers i milers d’€. Això els assimila a un alt directiu de qualsevol empresa.
Quina és doncs la diferència? D’una banda la salarial. Personalment sóc partidari que els politics cobren el mateix que cobraven abans d’incorporar-se a la política. Així, tothom qui vulga podria dedicar una part del se
u temps a la res pública. Qui al mercat val 4 ha de cobrar 4, i qui només val 1, no pot trobar en la política una carrera professional que no és capaç de trobar al mercat.
D’altra banda, la responsabilitat.
Una part més que substancial de l’equip humà que dirigeix la ciutat, en un altra organització no hagués passat el tall. I en qualsevol cas, cap organització mantindria en el Consell d’Administració un equip que en els darrers anys ha costat a la ciutat centenars de milers d’€ en demandes perdudes als tribunals, per males decisions polítiques.
Castelló és una ciutat fantàstica, plena d’oportunitats, que ha sobreviscut als avatars de la seua pròpia història, i als seus propis dirigents. Hem sobreviscut als ibers, (tot i que el Pujol de Gasset no ha sobreviscut al urbanisme), hem sobreviscut a l’imperi romà (que descansa a Villamargo). La ciutat va acollir fills de les tres religions del llibre (tot i que este govern municipal manés retirar una simple placa ceràmica recordant on estava la mesquita medieval). De l’edat mitjana queden a la ciutat alguns pocs carrers amb noms de gremis. Vam eixir molt mal parats per la pèrdua dels Furs i l’arribada de la centralització borbònica. Hem superat el Trienni Liberal, i les guerres Carlistes. També la ciutat va sobreviure a Isabel II (que en els retrats recorda poderosament a Fiona Shrek). Un valencianista proclamà la república al balcó de l’ajuntament, i els feixistes ens van declarar una guerra, de la que, amb cadàvers, ferides i nafres, Castelló va anar refent-se. Vam sobreviure al jou de quasi 40 anys de franquisme del que, com de l’edat mitjana, queden uns quants noms de carrers. Convivim i conviurem amb la democràcia, i gràcies a ella, hem vist canviar regidors i regidores, i anem ja pel quart alcalde d’esta recobrada democràcia.
Castelló, ha sobreviscut a la crisi de l’arròs i del cànem, a la de la taronja. Va sobreviure a la crisi energètica dels 70. Sobreviurà a està crisi econòmica i social profunda, i fins i tot, a la crisi de del taulell i la rajola.
Però tinc severs dubtes de que el urbanisme local i l’ordenació urbana puguen sobreviure molt més de temps al tàndem Alberto Fabra-Javier Moliner.
En el plenari extraordinari al que ens va abocar la suspensió del PGOU per part del TSJ, Moliner, en un lapsus freudià, va afirmar que en els 9 anys que "ells" dirigeixen el urbanisme local, s’ha desenvolupat prop del 50% del PGOU ara anul·lat. "Ells"? Qui són "ells" que fa 9 anys que dirigeixen el urbanisme? Òbviament no el PP, que en fa molts més. "Ells" són Alberto Fabra i Javier Moliner. Regidor i assessor primer, Alcalde i regidor més tard, que efectivament dirigeixen (ningú no sap cap a on) la planificació urbana de la nostra ciutat, i sembla que consideren, que amb ells ha començat una nova era.
Fabra i Moliner, són a l’ordenació urbana com Flippi i el Dr. Bacterio a la ciència, un autèntic desastre. Tot el que toquen deixa de funcionar. Son com dos científics excèntrics, que emulant al pobre Werner Heisenberg, han establert el seu propi Principi d’Incertesa.
La incertesa en la que han sumit propietaris, inversors, promotors, constructors, urbanitzadors, etc, amb el seguit de sentències que critiquen durament un urbanisme agressor, irregular i il·legal, que espanta els inversors, i obliga als ciutadans a acudir a la justícia per defensar-se de les malifetes del tàndem dels 9 anys.
Castelló els sobreviurà, clar, però si continuen massa
temps, feina tindrem per redreçar la ciutat.
Com si d’un somni es tractés, em fregava els ulls i em tapava el nas i feia força per desembossar les orelles. No podia ser, ni el que veia ni el que sentia. Després de quasi 90 sessions plenàries de l’Ajuntment de Castelló, assitia a un ple sense crits, sense desqualificacions, sense sobre plens i sense sobres buits, sense escoltar remugar ningú.
Els portaveus pujaven a la trona i defensaven argumentadament i educada, la necessitat de conscienciar la gent de la importància de les tres erres: reduir, reciclar, reutilitzar. (Castelló continua ple d’abocadors il·legals, i no a tot arreu és senzill trobar contenidors selectius). Tothom aplaudia i feia que si amb el cap. Acte seguit pujava el representant de l’altre partit i incidia en la necessitat de fer més pipi-cans (no se n’ha fet cap des que no tinc competències en l’àrea), millorar la neteja viaria i educar els propietaris perquè repleguen les deposicions canines. I també, que es doten millor i es milloren els espais de jocs infantils arreu la ciutat. (Molts no compleixen les directives europees de seguretat). Més aplaudiments a dreta i esquerra. En això va prendre la paraula el portaveu del tercer grup, i va reclamar més llibres a les biblioteques (este més l’ajuntament ha perdut més de 37.000€ en subvencions per la compra de llibres). Aplaudiments generalitzats. Les tres propostes s’aprovaren per unanimitat. I a sobre, tant la presidència del plenari, com tots i cada una dels portaveus, usaren el valencià en les seues intervencions.
No era un somni, no. Era el ple que van celebrar els alumnes del CEIP Isabel Ferrer. He de felicitar al professorat, l’alumnat i l’AMPA per educar en valors, i per la lliçó de correcció democràtica que ens van donar.
Només hi ha haver un trist “però”, i no és culpa d’ells. Al final de l’acte, va prendre breument la paraula l’alcalde de veritat i va ser incapaç de dir una sola paraula en valencià. Així que els alumnes van marxar a casa amb la sensació que el valencià està bé per jugar, però quan les coses són de veres, quan són importants, s’han de dir en castellà. Un missatge contradictori amb l’educació que els hi donem. Una llàstima.
No seré jo, europeista convençut i militant, i candidat al Parlament Europeu, qui qüestione el poder econòmic de la Unió Europea. El seu pes com a mercat i la seua capacitat de crear ajudes per sectors econòmics en crisi.
No seré jo, castellonenc convençut i militant, i regidor del seu Ajuntament, qui qüestione la necessitat de reviscolar l’economia local, ni qui intente entrebancar cap esforç en eixa línia.
Tampoc no seré jo, qui discutisca la importància de parlar amb un grapat d’europarlamentaris, una ex comissaria europea i el Secretari General del Comité de les Regions, qui ha oferit un espai al Hall per exposar el mostrari.
Però si que seré jo qui, des d’una reflexió que crec s’ha fet molta gent més, em pregunte en veu alta, perquè l’alcalde de Castelló ha anat a Brussel·les en defensa de l’economia, sense intentar coordinar el viatge amb els alcaldes de les tres ciutats més importants en producció ceràmica, Vila-real, Onda i L’Alcora. No és que em semble malament que Alberto Fabra s’esforce en aconseguir obrir mercats, ans al contrari, el que em sap greu és no coordinar els esforços de tot el clúster de la ceràmica, i que haja tornat a fer el mateix de sempre.
El mateix de sempre, sí, el que va fer amb aquelles cimeres on reclamava infraestructures per Castelló, sense comptar amb l’oposició de Castelló. O convidant només ciutats mediterrànies governades pel PP.
I també seré jo qui es pregunte, en veu més alta encara, si l’Alcalde de Castelló, diputat a les Corts Valencianes i Coordinador General del PP valencià, no hauria d’esforçar-se primer en aconseguir que el govern amb majoria absoluta del seu partit, ajudés al sector, cosa que no fa. És més el PP va votar en contra de les ajudes a la ceràmica que va proposar en el seu moment el BLOC. Abans d’anar a Brussel·les, s’hauria de guanya el sou de diputat valencià per Castelló.
I també seré jo qui li replique a Javier Moliner. El dia després del viatge d’Alberto Fabra, Vicent Sales i Ana Rosa Sanfeliu a Brussel·les, un periodista de Radio Castelló li va preguntar pel cost del viatge. Moliner va contestar que la pregunta "trata de empañar" el viatge. No Sr. Moliner, els diners públics han de ser públics també en la comptabilitat. Jo puc estar d’acord amb que és anecdòtic, però si un ciutadà, o un mitjà de comunicació per i
nformar a milers de ciutadans, pregunta quants diners costa una cosa pagada amb diners públics, se li ha de contestar. S’ha de ser transparent. És vosté amb el seu ocultisme innecessari, qui "trata de empañar" la missió comercial de l’Alcalde. Missió, per cert, a la que des de la discrepància en les formes, desitge tots els èxits pel bé del sector i la gent que el sector ocupa.
És una cosa que de sempre m’havia cridat poderosament l’atenció, però ara que sóc pare i passejo la meua filla en carro per la ciutat, he pogut confirmar algunes manies un tant sàdiques respecte als nadons, que té una part gens menyspreable de la societat. Em referisc a eixa dèria de despertar-los quan dormen plàcidament, de pessigar-los amb més o menys força, d’amenaçar amb menjar-se’ls, de grapejar-los, de cridar coses absurdes com ara: “maaaaareeeeeee, quin carquinyoli!!!”
La majoria de les vegades, a la meua filla això li fa por. I pel que parle amb altres conductors de carro, eixa por no és privativa Gal·la. I tampoc és ella l’única que es desperta amb una mala llet considerable, quan algú l’estira del peu, li crida a cau d’orella o li tira l’alè a sobre, posant la seua cara, desconeguda per ella, a quatre dits del seu nasset. Si ens ho feren als grans, reaccionaríem pitjor.
Jo li dic a la meua filla que memoritze les cares d’esta gent, i li explique que gràcies a l’estat de benestar (ai!), l’esperança de vida és molt llarga, i d’ací un bon grapat d’anys, eixa mateixa gent, anirà en cadira de rodes espentada per un assistent (que si el PSOE es decideix d’una vegada a finançar, i el PP a deixar d’obstruir-ne l’aplicació, es pagarà amb la Llei de la Dependència).
“Queda’t amb les seues cares –li dic- i d’ací 30 anys els hi pessigues tu les galtes, els hi crides a cau de sonotone, o els hi embafes les ulleres respirant-los-hi a tres dits com et fan ells ara”.
I es que amb els més menuts, tothom s’hi atreveix. Tothom n’
abusa conscients de la dificultat que tenen per defensar-se, per queixar-se. Els veuen tan solets a la cadira, que els “matxuxots” no tenen cap objecció en molestar-los i en imposar el que ells volen.
Com en política. PP i PSOE es creuen en dret de demanar explicacions al BLOC de perquè vota en este o aquell sentit, mentre ells s’atorguen la potestat de decidir que és allò que està bé i allò que està malament. Obliden però, que per llei de vida, els menuts creixen, es fan més forts. En canvi els grans, van perdent elasticitat, habilitats motrius, capacitat de reacció. Els menuts es fan grans, els grans vells.
Sentir al PP dir ara que van a fer un concurs d’idees per treure endavant la Ciutat de les Llengües resulta ofensiu. Francament ofensiu.
Algú em pot dir que ha estat fent Gimeno i el seu staff tots estos anys? Algú em pot dir per a què els hi hem pagat sous milionaris? El PP funciona així. Olivas, va passar de la Generalitat a Bancaixa, sense que li donara temps a imprimir targetes de Molt Honorable. A Gimeno, el van enviar a la improbable Ciutat de les Llengües perquè molestava a l’Ajuntament. I ell va fer saber al partit que no estava content, triant un assessor que incomodés tothom.
Han passat els anys, i s’han succeït els Consellers, ningú no ha fet res. De fet, en un rampell de sinceritat una consellera va dir que això no tenia cap trellat, i va traure el projecte de l’àmbit de la seua Conselleria.
Ara anuncien un concurs, i en les bases, pràcticament desapareix la famosa Ciutat i apareixen miraculosament unes dotacions esportives d’alt nivell. I jo que me n’alegre! Ja ens diran on ha d’anar el BLOC a recollir el premi per haver guanyat el concurs d’idees. Perquè resulta que en plena campanya electoral nosaltres vam proposar crear en l’actual aeròdrom un centre d’alt rendiment esportiu, vinculat a la facultat de ciències de la salut que ha de tenir la UJI, amb dotacions esportives d’excel·lència que posen a Castelló en condició de ser seu dels més importants esdeveniments esportius. Amb un nombre limitat de places hoteleres (lògicament amb la volumetria mínima que la zona reclama, i sense més altura que la permesa en la marjaleria) que convertisca el complex en lloc ideal per a concentracions de clubs i equips de diferents disciplines, en un lloc privilegiat i respectant el medi.
Tothom estem d’acord amb que el turisme local necessita un cognom, un valor afegit. I quin millor que l’esport? Associar Castelló al nom de l’esport, és la millor marca que li podem donar al nostre turisme. Ens internacionalitza i ho fa amb un impacte saludable i positiu. Nosaltres fa anys que ho diem, i ara, ho ha confirmat Vicent Sales, regidor del ram, quan amb xifres a les mans, ha demostrat que són les competicions esportives que ha celebrat la ciutat qui ha aportat major nombre de turisme, i més diners a la ciutat. El turisme esportiu és un turisme de qualitat, d’estada mitja curta (la qual cosa permet rotació) i alt poder adquisitiu. Trenca, a més a més, l’estacionalitat. Sales ho hauria d’explicar a Gascó, i la regidora de turisme, ser valenta, i donar per morta l’absurda aventura del turisme idiomàtic, que va heretar,
i encetar un nou camí, carregat de futur per Castelló.
Saben què? El BLOC renuncia al premi, que es penge les medalles qui vulga, el regidor d’esports, la regidora de turisme, l’Alcalde o Josety, però que se les posen dalt del pòdium dels campions, al bell mig de gran complex esportiu que hem de construir a l’espai de l’actual aeròdrom.
Confesse que no ho he pogut confirmar a les actes municipals, però la història és tan fascinant que no puc resistir-me a gastar-la. Es veu que fa un bon grapat d’any, el consistori va decidir comprar uns cignes per embellir l’anomenada "basseta dels patos" del Parc Ribalta. Al cap de no gaire, els animals van morir un darrera l’altre. En poc temps es va passar de la bellesa afegida, a l’aflicció popular. Els experts van dir que els animal havien mort de solitud. Tots eren mascles, i tot i tenir ploma, aparentment heteros. El polític que va prendre la decisió, no hi va pensar en eixos detalls, pensen poc en els sentiments la majoria dels polítics.
Varen passar alguns anys. Un dia, en sessió plenària, el govern municipal va anunciar la decisió de donar un al·licient romàntic a la basseta, esta vegada, havien decidit de comprar una gòndola. Com a Venècia, per tal que els enamorat i turistes, pogueren passejar dolçament entre ànecs i molles de pa. A tothom li semblà bé, però un regidor, recordant que els signes havien mort de pena, va fer ús de la paraula per dir: "està molt bé, senyor Alcalde, però per a que no ens torne a passar el mateix, compren una gòndola i un gòndolo."
No em negaran que no és fantàstic. Amb independència que el pobre home tingués poca cultura orinotològica, el cert és que va parlar des del cor, des dels sentiments. No volia que la gòndola, per manca de qui estimar, morís com el bestià del llac dels cignes.
L’actual equip de govern no hi entén gaire de sentiments. Tant se val les actuacions del fiscal, o els milers de signatures dels veïns, l’alcalde anuncia que només puguen el TRAM travessarà el Ribalta sobre una infame plataforma de formigó, que dividirà el Parc, i serà un rierol els dies de pluja, que s’abocarà al carrer Saragossa. 
El parc mai més serà aquell que vam conèixer, i el TRAM i la plataforma s’endurà per davant un nombre important de records, d’emocions, d’imatges que tenim la gent de Castelló. A ells els hi és ben igual. Ni bellesa, ni sentiments. Al final, i amb la que està caient, un comença a pensar que volen el TRAM, per a què la trama no acabe morint de pena.
El passat 30 d’abril l’Ajuntament de Castelló va aprovar per unanimitat instar al Ministeri que reconeguera els establiments anomenats "xiringuitos", com elements singulars a instal·lar en domini públic maritimoterrestre.
Tots compartíem que calia revisar la qualificació i les mesures d’eixos establiments hostalers. Han passat 8 mesos, i el PP continua amb la seua campanya d’imatge, fent rodes de premsa junt a representants dels governs municipals de València i Alacant.
Però la pregunta és: ha presentat el PP una proposició per modificar la Llei de Costes? Ho dic perquè el PP és el principal partit de l’oposició a la Carrera de San Jerónimo. I el PSOE, que també estava d’acord, ha iniciat els tràmits per canviar la Llei? Estic segur que tots vostés ho saben, que ho saben fins i tot el PP i el PSOE, la millor forma de modificar una llei és una iniciativa parlamentaria. Recollir signatures i fer-se fotos, és el recurs de la societat civil, d’aquells qui no tenen representació directa en els Parlaments. I precisament d’això, PP i PSOE van sobrats.
Però de moment ací el que hi ha, és un equip de govern que demana autorització al Ministeri per adjudicar tres "xiringuitos" de 150 m2 cada un. I després les empreses els munten de 828, 926 i 845 m2. Les diferències són escandaloses. I l’Ajuntament ho permet.
Aleshores el Ministeri sanciona l’Ajuntament per ocupació indeguda, i l’Ajuntament paga per sancions dels anys 2006, 2007 i 2008, 105.060’06€ que ixen dels nostres impostos. Després, repercuteix les multes a les empreses, però estes recorren i no paguen, de fet, l’ajuntament només ha aconseguit recobrar fins ara i per via executiva 29.420€.
Així que ara com ara el principal problema dels "xiringuitos", no és el debat de si són bons o no per l’economia local, o per l’oci de la gent.
Ni és si el que molesta als veïns són pròpiament els establiments, o el botellot i els aparcaments indiscriminats, que la policia local permet per ordre política. Tampoc no és si han de tindre esta o aquella mida. Ni si PP o PSOE, conseqüentment amb el que han votat a l’ajuntament de Castelló han iniciat els tràmits per canviar la llei.
Ací el debat és saber per què l’equip de govern, torna a concedir llicències a empreses que repetidament incompleixen la llei, i deuen a este Ajuntament el import de les sancions que reben del propi Ajuntament.
Vore l’Alcalde i alguns regidors, fotografiant-se al costat de les empreses que incompleixen reiteradament la llei, i no paguen les sancions que se’ls hi posen, és de vergonya aliena. I d’imprudència democràtica.
Un amic em recomana llegir una columna de José Luís Alvite, on parla del tema de trista moda, la corrupció política. Compartisc la seua tesi, que a més a més explica molt bé. Ataca d’arrel aquella estúpida i immoral idea, segons la qual alguns polítics es corromprien perquè estem mal pagats, o el partits es financen il·legalment perquè amb el que permet la llei no és suficient. La idea en si resulta vomitiva quan la sents en boca d’algun polític cínic i sense escrúpols, però terriblement preocupant quan l’escoltes d’un ciutadà no polític. Terriblement preocupant perquè demostra com ha anat calant en la societat civil eixa fastigosa teoria.
Alvite posa un exemple clar. És com si el director d’una sucursal bancària fes un desfalc només perquè li sembla que el sou no és suficient. Ningú no ho justificaria. Estem patint una crisi econòmica que aboca a centenars de famílies a fer miracles per arribar a final de més, i (quasi) ningú no es dedica a atracar gasolineres, supermercats o entitats bancàries. No ens enganyem. El polítics corruptes no tenen cap tipus d’excusa. Cap. Són delinqüents i han de pagar els seus delictes. I els partits que tenen xarxes corruptes al seu voltant, i que les utilitzen per finançar-se, han de rebre el càstig que mereixen. Als tribunals i a les urnes. Dir que s’ha de canviar la llei de finançament de partits, només perquè uns quants no la compleixen, és una aberració. És com dir que cal canviar la llei de violència de gènere perquè una minoria de delinqüents continua pegant les seues parelles.
És evident que els culpables són els qui tiren mà a la caixa, però el món es corromp no per la minoria corrupta, sinó per la majoria que s’asseu a mirar. Cal una regeneració política. La fiscalia ha d’actuar, la policia ha d’actuar, i els electors han d’actuar. Però la regeneració s’ha de fer des de
l sistema de partits.
A Itàlia, no fa tants anys, la corrupció era tan generalitzada, havia impregnat de tal manera la classe política i empresarial, que van pensar que la solució estava fora del sistema de partits, i van fer president a Berlusconi. Crec que cap altra president havia fet passar tanta vergonya a la República italiana.
Mantinc que fer de portaveu en política és difícil, perquè et veus forçat a opinar sobre disciplines on no tens una formació específica. Es supleix, clar, amb assessorament, i moltes hores d’estudi. No sóc urbanista, ni economista, ni... però alguna formació tinc. Concretament dues carreres que tenen a vore amb la Direcció de Personal, i ara estic cursant la tercera. De fet m’he passat el darrer cap de setmana preparant un examen de Direcció Estratègica de Recursos Humans. No sóc un especialista, però en este tema, la meua, és alguna cosa més que una opinió política.
u temps a la res pública. Qui al mercat val 4 ha de cobrar 4, i qui només val 1, no pot trobar en la política una carrera professional que no és capaç de trobar al mercat.
