Durant anys i anys hem estat els nacionalistes qui hem reclamat tossudament i en solitari, que en tant que valencians patíem un greu desequilibri pressupostari. Una balança profundament desequilibrada. Això és, malgrat estar econòmicament per davall de la mitjana espanyola, aportem per sobre d’eixa mitjana. Espoli, se’n diu tècnicament.
El Partit Popular, clar, ho ha negat. No només això, sinó que sempre que ha tingut ocasió (i n’ha tingut massa) ha fet créixer el desequilibri en favor d’altre territoris. L’Espanya castellana i castellanitzada és el seu objectiu. I cada dia se n’amaga menys.
El PSOE ha fet el mateix i el contrari. És a dir, mentre ha governat, res, quan ha estat a l’oposició...tampoc. Tampoc perquè algunes vegades s’ha sumat a les nostres reivindicacions, però altres, les més importants, s’ha sumat al PP. El seu espai més natural. Així, ha pactat amb el PP els diferents estatus que ens minimitzen, que ens empobreixen. Han liderant la reforma constitucional exprés, que ens limita en l’autonomia econòmica... L’etcètera seria massa llarg.
EU és el que és. La vella esquerra espanyola. Amb ells hem pogut coincidir en algunes coses i dissentir en moltes més. Però les seues prioritats són altres. El tema de la balança fiscal no està en la seua agenda.
El dèficit d’inversions en infraestructures productives és molt greu, perquè minva la competitivitat de la nostra economia. Recorde que fa anys junt amb Toni Porcar ens vam reunir amb la Càmera de Comerç i els vam entregar un extens document de reivindicacions per les nostres comarques. Coincidien en la veracitat del document i en la seua bondat, però van rebutjar la nostra proposta d’encapçalar ells la reivindicació, per allunyar-la de l’àmbit partidari. “No ens volem posar en política” ens van dir. “Continuar callats és fer-ho” els hi vaig contestar. No els vam convèncer. Quan tornà a governar el socialisme, van fer algunes tímides reivindicacions. Política no, partidisme sí. Supose que ara seran conscients que la seua condescendència amb el PP els hi ha passat factura al compte corrent. Al d’ells, i al de tots. Som més pobres també per la seua docilitat amb els populars.
Però sembla que alguna cosa ha començat a canviar. Ara són els contractistes d’obra pública qui alcen la veu. Primer contra Madrid, per la manca d’inversions al País Valencià. Ni Corredor Mediterrani, ni res que se li assemble. Segon, contra el Consell, tot criticant amb noms i cognoms les lesives polítiques de Zaplana, Olivas i Camps, que han malbaratat els nostres diners, i una part important del nostre futur a Terra Mítica, AeroCas, Ciutat de la Llum, i altres dotacions sense un pla de negoci i rendibilitat que les avalés.
Dos eixos fonamentals del discurs nacionalista històric. Un finançament just, i una gestió ètica, productiva i acurada. No tenim res d’això. Ni quan ens van governar els socialistes. Ni en estos 20 anys que ens governen els populars.
Els contractistes i la societat civil. Cada colp més, el greuge financer forma part del discurs quotidià de més i més gent.
Fins i tot la crisi juga a favor. És dur de dir, però és cert. Mentre ací tothom pensava que lligàvem gossos amb tarmenetes, ningú no es preocupava d’estes coses. Ara que mirem cada cèntim d’euro, ens revelem contra el saqueig i la mala gestió. I això és una oportunitat doble. Una important per al país. L’altra més partidària, per al BLOC, per a Compromís, que veu com la història li dóna tristament la raó. I ara no podem afluixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada