A primers de mes vaig estar a Escòcia. Eren vacances familiars, però havia concertat una entrevista amb parlamentaris del SNP, el Partit Nacional Escossés. I vaig aprofitar per visitar el seu Parlament Nacional.
Un magnífic (i pòstum) projecte del català Enric Miralles. Un edifici emblemàtic i d’enorme potència conceptual. Vist a ull d’ocell, és una flor que esclata nova, obrint-se pas entre la terra i el rocall del turó on es situa. Floreix la democràcia escocesa, tres cents anys després. Materials nobles, fustes, pedra de totes i cada una de les regions d’Escòcia. Miralles digué del seu projecte: “No volem oblidar que el Parlament Escossés estarà a Edimburg, però pertanyerà a Escòcia, a la terra escocesa. El Parlament haurà de ser capaç de reflectir la terra que representa. L’edifici ha d’alçar-se des de la costeruda base del Arthur’s Seat i arribar a la ciutat quasi sorgint de la roca”.
L’edifici no fa la unanimitat entre professionals i visitants, és cert. Per alguns és una icona a l’alçada de la Casa Milà de Gaudí a Barcelona, o el Centre Pompidu, el popular Beauburg, de Piano, Roger i Franchini a París. Altres, però, no reconeixen més referents de l’arquitectura icònica moderna que el Seagram Building de Mies, el Capitoli de Chandigarh de Le Corbusier, o el MASP de Lina Bo Bardi. Poca cosa més.
Personalment, tot i estar lluny de ser-ne un expert, sóc aficionat a l’arquitectura. I tinc una idea clara, especialment pel que fa als edificis públics: han d’estar al servei de la funció a la que se’ls destina.
I Miralles (i Benedetta Tagliabue, la seua sòcia i vídua qui acabà l’obra), va entendre a la perfecció que el Parlament-continent, havia d’estar al servei del Parlament-contingut. Comoditat, versatilitat... clar. Però Miralles anà molt més enllà, i va contaminar la praxi diària del treball parlamentari de les característiques físiques de l’espai.
Que la Càmera, el Saló de Plens, siga de forma hemicíclica, acostumats com hi estem, no ens sorprén. Però en la tradició britànica és un altra. La Càmera del Parlament de Westminster, a Londres, és molt més confrontacional. Allà els bancs de govern i oposició estan oposats, cara contra cara, com dues màquines de tren que només poden acabar xocant.
Però hi ha més. Cada un dels 129 parlamentaris té un despatx de 15 metres quadrats. Amb una curiosa singularitat que l’arquitecte batejà com “càpsula per a pensar”. Una mena de balcó individual amb forma de cadira, que està adossat a la façana i permet a cada parlamentari aïllar-se del seu propi despatx mentre veu un horitzó de muntanyes volcàniques que li recorden sí o sí, el país que representen. Una “càpsula per a pensar”. Una invitació a la reflexió serena per als diputats. Ací no passa.
I sobretot, el que conceptualment més em va colpir, és que tots els despatxos, totes les sales de reunions (n’hi ha moltes i de diferents mides i aforaments) tenen grans portes de vidre transparent, i totes donen a un corredor pels que els visitants poden circular en les visites al Parlament. És a dir, veuen què fan els seus representants, no només quan estan en Comissions (Comités en diuen ells) sinó també quan estan descansant, preparant una intervenció, o reunits amb altres diputats, o representants. Una transparència arquitectònica al servei de la transparència política.
I eixa idea de l’arquitecte de transparència i apertura de la política a la societat, ha tingut un trasllat a l’organització de les pròpies sessions. Sabien vostés que el primer punt de la sessió vespertina de cada dimecres consisteix sempre en una intervenció d’una persona invitada (no parlamentaria per tant) que donarà peu al primer debat? Impensable ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada