"NO ÉS PERSONAL, SÓN NEGOCIS" - Nomdedéu - 09.02.13

Blanche DuBois, el personatge que creà Teenesse Williams per a “Un tramvia anomenat desig”, deia:  “sempre he confiat en la bondat dels estranys”. I jo amb ella. Però per esta feina meua, això no és bona cosa, perquè la bondat no és matèria certa ni en coneguts ni en estranys.

Esta setmana vam tenir un ple a la Diputació. Era el ple extraordinari sol·licitat pel grup socialista per parlar de l’aeroport. La postura del meu grup estava clara, era la que ja vaig marcar fa uns mesos quan vaig registrar una moció proposant que venguérem el miserable 0’014% del capital que encara tenim. Dit d’altra manera, la Diputació té 1.218€ com a tota participació. A totes llums, una quantitat ridícula per una instal·lació que ha superat els 150 milions d’€ en la seua construcció. Com a sobre, de 29 preguntes formulades al President Moliner, que és qui representa a la Diputació al Consell d’Administració, a 15 em contestà que li preguntés a Aerocas, sembla obvi que no valen per a res. Per tant, ens les trèiem de sobre i ens dediquem a asfaltar carreteres comarcals i a repartir papereres, que per si no ho saben, és el que fem a la Diputació.

En la meua intervenció vaig posar plurals exemples d’allò d’estes comarques que em fa sentir lícitament orgullós. Però, com els vaig dir, quan isc fora la gent em pregunta per la loteria, per Ripollés, pels 67.500 aturats i per l’Aeroport. També vaig intentar detallar minuciosament els fracassos d’altres aeroports similars. Val a dir que tots ells construïts en menys temps que el nostre, i a molt millor preu. Tot això em servia per argumentar com s’havia fet de rematadament malament el nostre d’aeroport. Que per cert, i ja ho havia dit un altre dia a un ple, s’hauria de dir Juan José Rubert, perquè és l’espai inútil que hi ha entre Vilanova i Benlloch. 

En un moment determinat i per il·lustrar la insignificança formal i legal de la Diputació en tot este circ (malgrat que en fos impulsora única), vaig recordar això dels 1.218 € i vaig dir que era un terç del que costava el plenari en sous. Ais! Què has fet, Enriquet! Els portaveus i els diputats amb dedicació exclusiva no cobrem res especial per un ple extraordinari, però hi ha una dotzena de diputades i diputats que només cobren per assistència. Si no vaig errat 341 € per ple.  Per tant la sessió costava més de 3.500€. De seguida que prengué la paraula, Colomer va dir que els socialistes (excepte ell tot el seu grup cobra només per assistència) renunciarien al sou d’eixe plenari, que no oblidem, havien convocat ells, i no el PP. Això els honora i espere que els del PP facen igual. Però va afegir un comentari que venia a recordar que no havien convocat el ple extraordinari pels diners. Home! Clar! No crec que ningú ho hagués pensat. Òbviament jo no.

En aquell mateix instant, però, vaig saber que havia tocat ós. Que havia ofés, que hi havia disgustats. I efectivament així va ser, ja hi ha qui me n’ha dit més que a un gos, això sí, no a la cara. Sóc conscient que jo no caic bé entre els socialisme castellonenc. No a títol personal, que mantinc una excel·lent relació amb molts socialistes, sinó políticament. El PSOE sempre ha pensat que el BLOC, o Compromís ara, som els vots que els hi falten, quan els hi falten, que és sovint. I en general esperen que fem seguidisme acrític de les seues opinions. I això cada colp passa menys, i jo tinc l’honor de ser dels primer en el meu partit en haver marcat territori des de fa molts anys. 

Tinc el sincer convenciment que cap d’ells està disgustat per no cobrar, és més, crec que  el comentari és l’excusa, en realitat amaga la frustració pel fet que siguem nosaltres i no ells qui hem aconseguit detalls formals sobre l’operació de compravenda, o que ens avançarem a l’hora de proposar mesures de transparència, o que els hi passarem la mà per la careta aconseguit millorar els POIS, mentre ells només picaven de peus a terra. Metafòricament, clar. 

Però tampoc no vull que semble que els socialistes són els únics que encaixen malament. Vaig acabar la meua intervenció amb una citació cinematogràfica que també incomodà a alguns populars que em miraven amb ulls d’escurçó (tot i que l’altra meitat reien per baix del nas). Vaig recordar que Carlos Fabra en la inauguració de l’aeroport havia dit: “Espero que esto sea el principio de una gran amistad”, i que jo trobava que Casablanca no era un bon referent, perquè a l’escena final es veia alçar el vol a l’únic avió que hi havia, deixant la pista d’aterratge fosca i buida. I el protagonista marxava del bracet d’un gendarme.