"LA FAMILIA NO ES TOCA" -www.castelloninformación.es - 18.12.13

Fa poc més de quatre anys vaig ser pare. Una de les moltes formes que vaig tenir de celebrar-ho, va ser publicar un article a un diari local, en forma de carta a la meua filla. Li donava la benvinguda a un món difícil, per primer colp en generacions pitjor que el que havien descobert generacions anteriors. Li parlava també de l’educació que sa mare i jo li voldríem donar. I d’algunes altres coses. També li vaig dir a què em dedicava jo, i li vaig avançar que segurament quan ella tindrà consciència d’estes coses, jo ja no seré polític, però que no s’havia de preocupar si algú li deia que ho havia estat. Perquè tot i el desprestigi ben guanyat de la política, la majoria, som gent honesta amb vocació de servei. I em comprometia amb ella (com ho he fet amb ma mare i amb la meua dona) a no fer-los-hi passar vergonya pel meu treball.

Era una manera d’intentar protegir-la, perquè este món on em moc fa de més en més fàstic. Hi ha una deriva absoluta de guerrilla (per ara sense sang) entre partits, i en la que alguns mitjans, també han pres partit. I la virulència de la confrontació ha arribat al punt de començar a barrejar també les famílies.

A mi esta setmana, un llicenciat en periodisme (em negue a dir-li periodista a algú que no té cap tipus de deontologia professional) me n’ha fet una de grossa. Voran, fa temps, per Twitter, em va preguntar un parell de coses, a les que jo vaig contestar. Ell en realitat treballa per organismes vinculats al PP des de fa molts anys, i ho compagina amb articles en un parell de diaris. Les meues respostes les vaig trobar publicades, i absolutament manipulades. Ell no m’havia dit que era per a publicar. Lleig. Per això, quan esta setmana em va començar a fer preguntes per Twitter li vaig contestar que jo no feia entrevistes a la xarxa, que estaria encantat de quedar amb ell i contestar-li el que volgés. Ell va insistir, i jo vaig insistir en que no contestava per Twitter. Aleshores em va dir “pregunta personal:....” i va fer una pregunta. Li vaig contestar “resposta personal:...” i va insistir amb una “Y segunda pregunta personal:...” que també vaig contestar. Doncs bé, 24 hores més tard publicava eixes respostes en un diari, dins d’un article ple de bilis i mala fe. Ple també de malicioses insinuacions, i fins i tot imputant-me un delicte molt greu. Guarde la conversa sencera, clar, ja en parlarem ell i jo quan siga el moment oportú. Eixe és el nivell.

Esta mateixa setmana, un altre diari m’ha fet una entrevista molt dura, duríssima. Amb preguntes intencionadament difícils, comprometedores, punyents... fantàstica entrevista! És la feina dels periodistes, d’això no me’n queixe. I el resultat ha estat un reflex amb alta fidelitat del que jo vaig dir durant aquella mitja hora llarga que durà l’entrevista. 
He afegit este paràgraf, per deixar clar que no em queixe quan els periodistes fan la seua feina, per difícil que m’ho posen. Em queixe quan no la fan.

No és feina dels periodistes, no hauria de ser-ho, barrejar la família dels que ens dediquem a la política. Perquè una cosa és que en 2 mesos i en plena crisi, tots els familiars d’una personalitat política aproven oposicions i guanyen plaça, en institucions dirigides pel partit d’eixa personalitat. Això sí. 

Però un altra cosa és intentar fer mal o posar en evidència a un càrrec públic pel que fa o diu un familiar seu, sempre que el que faça o diga, estiga dins de la legalitat. Quin interés té que el pare del Secretari General del PSC, a diferència del fill, siga independentista? Com es pot hui en dia, dur a titulars de premsa “la mujer de” va a una manifestació? Com si no tingués dret com a ciutadana a anar on li rote. Com si no tingués professió. Com si no tingués una personalitat o opinió pròpia. 

Jo sóc una persona pública. A mi, els bons periodistes, i fins i tot la gentola com el referit, em poden dir el que creguen oportú, que jo contestaré com oportú crega jo. Però la meua família no està en esta història. La meua dona és una mestra que s’esforça molt per evitar que els seus alumnes acaben sent uns impresentable com el periodista al·ludit. I la meua filla, una xiqueta que té dret a un futur millor. Jo trague amb moltes coses, però ara mateix estic dibuixant una línia roja que no permetré que ningú creue. No és una amenaça. Però és un advertiment formal.