SOBRE LES PRIMÀRIES I LES QUOTES.

Setembre. 

Ha tornat “El francotirador” (que com pseudònim ja és tot una declaració d’intencions) i s’acaben les vacances. Les nostres.

Ara m’ha tocat a mi el rebre. Bé està. 

Perquè no ens enganyem, l’article em castiga severament amb aquella vella tàctica d’adular sabent que això et farà antipàtic entre els teus. És un truc vell. 

Un amic m’escriu i em pregunta què em sembla que la dreta m’adule, li dic que en este cas concret, el que em preocupa és que “una determinada esquerra” aprofite això per demanar-me, suggerir-me o reclamar-me que calle. Això  sí que és fer-li el joc a la dreta. Aconseguir que a deixem de debatre, posicionar-nos, opinar, com un excel·lent exercici de democràcia interna que la dreta ni comparteix ni compren. No callaré.

El francotirador”, retoca i descontextualitza una frase d’una piulada meua per titular: “Las primarias de Compromís son una estafa”. Iep! Però que conste que no m´estic justificant, jo faig la meua feina i ell la seua. Ell dispara i jo m‘acotxe. Vosaltres ens heu de jutjar. Als dos. 

Encara que ell diga que ho he dit, jo no crec que siguen una estafa. Ho seran, i és el que jo he dit, si es donen algunes circumstàncies concretes en el model final, bàsicament, que hi haja quotes de partit.

M’explicaré.

Un pot estar a favor o en contra de les primàries com mètode de tira dels candidats. Jo crec que és un mètode molt democràtic ple de defectes i riscos. I crec que l’elecció pels militants estrictament és un mètode democràtic ple de riscos i defectes. I crec que la tria dels candidats per part dels aparells del partit és un mètode poc democràtic ple de riscos i defectes. Però tot això és igual, perquè les Bases de Compromís (una mena d’estatuts de funcionament, per als no iniciats) estableixen que hem de triar les persones candidates pel mètode de primàries. Per tant, eixe és el punt de partida.

Compromís no són tres potes, en són quatre, i caldria no oblidar això perquè és fonamental per entendre el fenomen Compromís, i també la metodologia de les primàries. I dic que és primordial perquè és el que ens diferencia d’altres coalicions. Per mil raons (al·lòctones i autòctones) Compromís ha aconseguit que s’acosten a la política, persones que no ho feien amb les estructures tradicionals de partits. I això en un moment de descrèdit de la política, crec que és una fortalesa enorme, que cal cuidar i alimentar. 

Quines primàries?

El debat és viu, i hi ha mil fils dels que estirar. Però la raó d’esta entrada és definir la meua posició sobre les quotes.

Jo crec que un procés electoral de primàries ha de facilitar la participació de la gent. Més si s’aposta per un model obert (no discutiré ara i ací si cal antiguitat, si s’ha de pagar un euro, o si s’han de dur dues cartes de recomanació). Això és un procés d’empoderament de la societat. És retornar a la societat el dret de triar a qui els ha de representar de la forma més directa possible. És per tant, un colp dur per a la partitocràcia (i per tant, els aparells dels partits -per això tantes reticències-). I la partitocràcia és percebuda per la societat com un defecte greu del nostre model de democràcia. Per tant, fins ací anem bé.

Eixe procés electoral, també ha de garantir la pluralitat interna. Esta pluralitat és una de les bases de l’èxit de Compromís. Hi ha un espai ideològic comú que hauria de sumar i ser compatible. Posem per exemple el nacionalisme, que és la raó per la que faig política jo. Algunes persones de Compromís no només no són nacionalistes, sinó que ho consideren una mena de rèmora (en part, també hi ha gent al BLOC que ho pensa i procura ocultar qualsevol posició que ens puga identificar com a tals, sorprenentment per a un partit que va aprovar per unanimitat i entre forts aplaudiments el dret a l’autodeterminació). Conec a gent de Compromís que no és ecologista. Jo mateix que crec ser molt respectuós amb el medi, no em definiria així. Però no conec ningú de Compromís que considere públicament que l’ecologisme és una rèmora. Asimetries amb les que hem de conviure. 

En una elecció restringida a la militància, es podria garantir la pluralitat interna amb quotes. De fet, així ho feu Compromís el 2011. No sense discussions. No sense pressions. No sense amenaces. No sense...disculpeu que siga clar, xantatges. Però es va fer. El càlcul dels percentatges no va ser tan just com alguns voldríem, i en tot cas, ara caldria revisar-lo amb els censos a la mà (un colp revisats amb lupa); perquè ja ho he dit, la correlació interna de forces ha canviat. Per no entrar en casuístiques locals (que són molt diverses) direm que a nivell de país, el grup anomenat “adherits” està a punt de superar en militància a Iniciativa, i fa molt que ha superat a Els Verds. 

Però en unes primàries obertes, les quotes són un oxímoron. Nosaltres convidem a la gent a votar a qui crega que millor els pot representar, i quan acaben, els informem que els quatre més saberuts de la contornada, es tancaran a un habitació i corregiran els seus terribles errors. Com se’ls acut votar com número 1 (o 2 o 4) a eixa persona, si el seu grup només mereix el lloc número 7? Com és que ningú ha votat al senyor X, si el seu grup mereix tindre el número 2 en la llista? 

Convidem a la gent a triar, i després els diem que no en saben? Com va això?

Per tant, el que cal és explicar a la gent que haja de participar en el procés, que un dels valors, no només de la coalició, sinó també de la societat, és la pluralitat, i el respecte a les minories. I que per això hem establert un sistema de correcció pel qual, ells podran triar a qui volen de 4, de 8 o de 2, i els mecanismes serviran per tal que cap grup organitzat (partit polític o no -que després va el numeret de les famílies internes-) puga bandejar a una minoria. Perquè això no seria democràtic. I com tampoc no seria democràtic que una minoria s’imposés pel fet de ser-ho, per sobre de persones amb més suport social, el mateix sistema de ponderació de vots (assignació de percentatges per al 2, 3, 4, etc. i limitació del nombre de persones a votar per cada elector) evita sobrevalorar les minories. És de justícia. 

Això és el que jo dic. El que defense. Una fórmula que done participació real a la gent, que evite que les majories anul·len les minories, i que evite que les minories estiguen sobre valorades. 

I parle de majories i minories, ja ho he dit, tant referint-me a partits com a altres tipus d’associacions internes, siguen transversals o no. Perquè el debat no serà només entre partits (i adherits), serà més transversal del que sembla.

Les primàries de Compromís no són una estafa. Què va! Què va! 

No tenen perquè ser-ho. Tot el contrari. Poden ser un instrument de reconciliació entre la societat i la política. Una primer instrument d’eixa nova política que volem fer. El model de primàries ha de néixer de baix cap a dalt. Des de les Comarques a la Direcció (o direccions). I estarem establint les bases d’un nou model de relació social entre electors i elegits. Un primer pas. Se n’han de fer més. L’experiència amb el vot popular en la Llei de Transparència (malgrat que els torracollons com jo mateix hem trobat deficiències en les formes) és un pas en la direcció correcta. 

El que hem iniciat és històric, és transformador, és engrescador...

Ara, si finalment el model de primàries el pacten quatre persones en un despatx, i això condiciona la llibertat dels electors, això serà un frau.  

Ara, si finalment el model de primàries manté les velles quotes de partits, una pràctica antiga i arnada, aleshores les primàries seran una estafa.

Però jo crec que no serà així. I que farem les coses bé. No tenim més remei que fer–les bé, o haurem generat una enorme frustració en la gent que confia en nosaltres.