"IMPROVISAR O GOVERNAR" - Mediterráneo - 31.10.13

Recorde que fa ja un poc de temps, en un plenari vaig subratllar que el PP havia rectificat una posició en la línia que nosaltres havíem demanat. El portaveu popular va dir allò de “rectificar és de savis”, “de savis equivocats” vaig repicar jo.

Només qui fa coses s'equivoca. I és de justícia dir que en eixe sentit l'equip de govern pot cometre més errors que l'oposició, perquè les seues opinions esdevenen decisions executives. Una organització, i una ciutat ho és, necessita d'una direcció executiva, una línia de treball, una planificació. La improvisació  genera desconcert. 

He vist posar un semàfor a la ciutat (que val un dineral i que s'ha de sincronitzar amb tots els altres) i retirar-lo al cap de sis mesos. Es va posar perquè el regidor va cedir a la pressió d'un regidor socialista, i el va haver de retirar perquè havia creat més problemes dels que resolia.

El PP diu que rectifica perquè escolta als veïns. No exactament. Els escolta quan criden enfadats, no quan parlen. Els escolta després, no abans de decidir. 

El TRAM ha significat que molts carrers no estiguen oberts al trànsit. És una aposta que pot ajudar al comerç, però mentre arriba alguns carrers fa dos anys que no són transitables ni per al transport públic ni el privat. El PP no els vol obrir. Els comerciants pressionen i el PP rectifica. Anuncia que els obriran. Uns altres comerciants diuen que no. El PP torna a rectificar! 

S'ha d'escoltar als veïns, però abans de decidir, no després per a rectificar. I s'ha de tenir un criteri. Governar a la carta no és governar. 

"NO ELS ENTENC" - www.castelloninformacion-es - 30.10.13

La setmana passada, vam celebrar una reunió en la que vaig explicar als diferents grups municipals de Compromis, el meu treball a la diputació en estos dos anys llargs que hi faig de diputat.

Vam parlar del dia a dia, de les visites als pobles, de les comissions informatives, de les reunions, de quan he acompanyat delegacions de pobles, de pactes, de plenaris, d’acords. Vam parlar de convenis singulars, dels pressupostos, dels organismes autònoms... Vam repassar totes les mocions presentades, moltes d’elles emanades del treball dels grups municipals. Vam demostrar estadísticament que som el grup que ha aconseguit que se li aproven més mocions per unanimitat. I això és especialment rellevant, perquè amb certa lleugeresa, quan traiem pit dient que se’ns aproven més mocions que al PSOE, algú sempre diu que ha de ser perquè som molls, complaents, poc incisius... Per unanimitat! He dit que som el grup que se’ns han aprovat més mocions per unanimitat, el que vol dir en la pràctica que han rebut el suport del PP i del PSOE. Per tant, el PSOE i el PP han considerat que eren bones i útils. No hi cap doncs connivència amb el govern provincial, sinó propostes en temes d’interés col·lectiu, nascudes d’un treball rigorós. Així és. 

Probablement els tres moments de major èxit, per així dir, seran quan vam aconseguir en un plenari que el PP fes marxa enrere en el tema dels POIS i ampliés l'espectre dels pobles que en podien ser beneficiaris. Vam aconseguir beneficiar un grapat de localitats que en la primera redacció havien quedat fora. 

El segon “minut de glòria”, va ser quan després de proposar una Mesa Tècnica (a la que el PSOE no va voler donar suport), vam aconseguir que les seues conclusions contraries a l’autorització de la fractura hidràulia, feren que el PP (que havia reiterat manta vegades que calia esbrinar que hi havia davall els nostres peus) canviés d’opinió i reconegués els perills del fràcking. El PSOE que tant havia criticat la nostra proposta i que se n’havia desmarcat ostensiblement, acabà per sumar-se al consens. Afortunadament. S’aprovà per unanimitat. Una moció que inspirà a la Diputació de València que acabà per aprovar-ne una de similar. I el que és més rellevant, la Conselleria ja ha anunciat que tindrà molt present aquell document a l’hora de decidir sobre els permisos. Tot sembla indicar que no s’autoritzaran. Així ho creu fins i tot el President de la Diputació.

I la darrera, la més recent, ha estat fa pocs dies. El dimarts de la setmana passada, en comissió informativa el PP va anunciar que aprovaria la nostra moció que demanava el desmantellament de les instal·lacions marítimes del Castor, en la costa vinarossenca. I malgrat que en comissió el PSOE es va abstenir, finalment al plenari votà a favor. Un altre gran èxit de Compromís a la Diputació, i més enllà! Perquè a les Corts, el PP volia aprovar una proposició no de llei que demanava aturar Castor fins que hi hagués garanties, però finalment aprovà el desmantellament que proposava una esmena de Compromís, copiada de l’acord de Castelló.

Als companys dels grups municipals els vaig explicar que tal com jo ho veia, hi havia tres classes de mocions, les que presentes amb la voluntat de que siguen aprovades, i aquelles que es presenten per tal d’evidenciar diferències ideològiques i de plantejament, amb l’adversari. “Això fa dues” -va dir una regidora- “havies dit que hi ha tres tipus de mocions”, “Sí” -vaig dir- “la tercera és la moció socialista, que no saps quina intenció té”. 

Sembla un acudit, però és un drama.

En el darrer plenari el PSOE va presentar una moció demanant que la província de Castelló es declarés “territori lliure de fràcking”. Tan ben intencionat, com inútil. Bàsicament, perquè eixa declaració no porta associada cap mena de validesa jurídica, tot simplement, la catalogació és merament semàntica, nominal, política. No formal. No serveix de res. 

Però el més greu és que davant d’esta moció, i com era d’esperar el PP va presentar una esmena en la que reiterava el que ja havíem aprovat a juny per unanimitat i a propsota de Compromís, i que he referenciat una miqueta més amunt. I aprofitant que s’obria el meló, el PP deia també a la seua esmena a la totalitat que la llei sobre energia que preparava el govern era la huitena meravella del món.

En la meua intervenció vaig demanar al PSOE que retirés la seua moció (i al PP que retirés l’esmena a la totalitat), perquè l’únic resultat real i possible que hi hauria seria que el PP aprovaria en solitari la seua esmena donant suport a una llei que a Compromís no li agrada (i se suposava que al PSOE tampoc) i que trencava una unanimitat fantàstica, que ens donava com corporació una força enorme en la lluita contra el fràcking. 

No els vaig convéncer, i el resultat va ser exactament el descrit. Trencar la unanimitat contra el fràcking. No es tractava per tant d’una moció que busqués acord, ni tampoc en puresa d’una moció que busqués marcar diferències, es tractava d’una d’eixes “mocions socialistes” de les que no sabem que pretenen, però que són profundament inútils, inoportunes, i que desprestigien la política. 

TAX, LIES AND PLASMA DISPLAY" - Levante-EMV- 26.10.13

Confie que hauran reconegut en el títol de l'article, un homenatge a aquella sorprenent òpera prima d'Steven Soderbergh, que ací es va dir: Sexe, mentides i cintes de vídeo. M'ha vingut al cap pensant en la roda de premsa que l'equip econòm... que l'equip d'economia del govern municipal, va fer a primers de setmana, per explicar les modificacions de les ordenances fiscals que ens sagnaran en 2014.

Reconec que això de “plasma display” ve una miqueta forçat pensant en les pantalles de plasma de Rajoy. Ací encara no han arribat a tant, però per la resta...”tax and lies”, impostos i mentides. 

Van comparéixer els responsables i van explicar les novetats, que en boca d'ells tot eren bonificacions, congelacions, descomptes... Tot bonic. Però clar, quan preguntes quina previsió d'ingressos hi ha per a l'any 2014 provinents de impostos, taxes i preus públics, i veus que serà de 3 milions d'euros més que l'any 2013, la cosa no quadra. Perquè la població de Castelló no ha augmentat, tot el contrari. I l'aflorament de possibles nínxols de frau fiscal no explica ni de bon tros este increment. 

I quan entres al detall, ho veus clar. Sense vocació de ser exhaustiu podem repassar les novetats més interessants. Hi ha un increment de taxes per ocupació de via pública per, part dels caixers automàtics dels bancs. En funció de la categoria del carrer, els increments són del 80, 40 i 15%. No només ens sembla just, sinó que ho vam defensar en el plenari fa 6 mesos i el PP va dir que era impossible i il·legal. Mentien. Aplaudirem la seua rectificació. I hi haurà bonificacions en l'IBI de determinades ONG's, la idea és tan bona, que va ser un proposta de Compromís; que és també l'únic grup que ha fet aportacions a la nova ordenança. Fins ací la cal, ara l'arena.

Per a que vegen el grau de sofisticació de les mentides posarem l'exemple dels contenidors d'obra. El PP anuncia que la taxa continuarà congelada. Però no és cert. Fins ara el permís era per a 30 dies, ara pel mateix preu només podràs ocupar l'espai 15 dies. Això és un increment formal del 100% per a tota obra que dure més de dues setmanes.

Un altre bon exemple és el transport urbà, que segons el PP també tindrà les tarifes congelades. Mentida parcial. Fins ara el col·lectiu de la tercera edat no pagava, a partir d'ara pagarà. Per tant, per a un col·lectiu (especialment sensible econòmicament) si que hi haurà un increment. 

O el fem. Diu el PP que la taxa del fem es congelarà. Veritat a mitges també. Perquè sent cert que no augmentarà el rebut, no és menys cert que dilluns RECIPLASA aprovarà un increment del 3% i que l'Ajuntament de Castelló l'haurà de pagar. I eixe increment eixirà també de la butxaca de la ciutadania. O d'on creuen que ix tots i cada un dels euros que gestiona l'equip de govern? Si no es repercuteix directament sobre el rebut, és per una qüestió tècnica, ara la taxa cobreix el 94%, amb l'increment arribaria al 97. La qual cosa en un moment on la facturació de l'empresa està caient perquè recull menys tones a causa de la crisi, representaria un risc de que finalment la taxa superes el 100%, i això, tot simplement és il·legal.

Però on la tergiversació formal de la veritat resulta més obvia és en l'IBI. A vore si els ho sé explicar bé. En el rebut de l'IBI que tots rebem hi ha dues xifres a analitzar. La base sobre la que es calcula l'impost, i el percentatge que hi carrega l'ajuntament. La base és  el valor cadastral de l'immoble. Com recordaran fa un parell d'anys el govern central va revisar a l'alça el valor cadastral de les propietats. L'increment va ser de tal magnitud que s'ha escalonat en diferents exercicis, de forma que cada any augmenta un 10% el preu base sobre el que es calcularà l'impost. L'Ajuntament, per la seua banda aplica un percentatge, concretament el 0'85% (que està en la franja més alta dels que pot aplicar). Nosaltres hem demanat cada any, que l'ajuntament rebaixés al mínim legal possible el percentatge, ja que té garantit un increment d'ingressos progressiu, gràcies a la revalorització de la base. Sense cap èxit. El PP ara anuncia que per als immobles que tinguen un valor inferior a la mitjana, rebaixarà el percentatge del 0'85 al 0'80. Oculta però, la part que jo els acabe d'explicar. 

Allò cert és que tots i cada un de vostés voran com el rebut de l'IBI els augmenta respecte a l'any anterior, als més afortunats els augmentarà molt; als més desafortunats moltíssim. 

Ja ho han vist, Tax and Lies. Impostos i mentides. Només els falta explicar-ho des d'una pantalla de plasma, i ja tenim pel·lícula. 

"TERRA, AIGUA, FOC I AIRE" - Mediterráneo 24.10.13

Els quatre elements clàssics són l'aigua, la terra, el foc i l'aire. En l'antiguitat  representaven les quatre formes conegudes de la matèria. 

En la cultura occidental l'origen de la teoria dels quatre elements es troba en els filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica, i a través dels segles ha arribat als nostres dies,  influint profundament el pensament i la cultura europeus.  

Els quatre elements, però, se'ns poden girar de tant en tant en contra, en funció del comportament que amb ells tinguem. Quan l'ésser humà juga a ser un bruixot i vol canviar l'estructura planetària, corre riscos. 

Hem rebut l'atac per terra, a través de la pràctica de la fractura hidràulica, que esmicola el subsol generant inestabilitat, i ocupa i contamina el sol, fent fugir el turisme; i atacant el mode de vida de les nostres comarques. Hem patit el sotrac de la terra reassentant-se, quan al mar, l'aigua ha estat atacada per la cobdícia d'uns pocs, injectant gas en el diposit Castor. Mentre a la borsa uns pocs guanyàvem, a la vora de la mar, tots perdíem. Cada estiu patim la voracitat del foc. De vegades fill del delicte de qui vol tindre terra erma per construir, de vegades fill de la imprudència de qui posa en perill el patrimoni col·lectiu.

I ara li toca a l'aire. La conjunció del foc i l'aire, perquè alguns han decidit que en lloc de fer polítiques actives per evitar deixalles, és millor pegar-li foc a les restes del nostre fem, llençant a l'atmosfera perillosos agents contaminants. Incineració es diu, valorització energètica li'n diuen.

Sembla que els diferents governs volen convertir el nostre entorn en antimatèria.

"TRANSPARÈNCIA I RESPONSABILITAT" -www.castelloninformación-es - 23.11.12

Alguna gent ens reclama als qui estem en l’oposició que investiguem això o allò altre, però han de saber que sovint ensopeguem amb greus dificultats a l’hora d’accedir a la documentació que genera el govern. I podria dividir els problemes en quatre apartats.

Vulneració voluntària de la legalitat. Esta és la modalitat que usa el PP a les Corts valencianes, on és constant l'enfrontament per este tema, entre govern i oposició. Contractes que ens oculten, documentacions que no apareixen, respostes que no satisfan la pregunta, ajornaments, retards, dificultats... Tant és així, i tant greu és la cosa, que el grup parlamentari de Compromís ha hagut d’acudir a la justícia amb certa freqüència, per demanar empara. El Tribunal Constitucional ha sentenciat a favor de Compromís totes i cada una de les vegades que hem hagut d’acudir a ell, davant la negativa del Consell de facilitar-nos la informació demanada.

Mala baba, o “la tècnica del parvulari”. El mestre en esta pràctica era Javier Moliner quan exercia de regidor d’urbanisme de Castelló. I dic era, perquè ara en la seua condició de President de la Diputació, no puc criticar-lo. Però aquells anys ens les feia passar ben magres. Recorde que durant 5 o 6 setmanes, cada dilluns en comissió, un regidor del PSOE demanava un informe concret sobre un tema determinat. I Javier Moliner negava l’existència de l’informe. Jo no només l’havia vist, sinó que l’havia tingut físicament en les meues mans. Però prudentment no participava en les discussions setmanals, perquè he aprés que tothom és molt gelós de la seua “parcel·leta de protagonisme”, i no li volia xafar la guitarra al socialista. Però com la cosa es feia llarga, finalment vaig buscar la còpia del document als meus arxius personals i va aparéixer. I vaig riure. El dilluns següent a la comissió em vaig avançar i vaig demanar el... “dictamen” sobre el tema del que parlava el regidor socialista. Moliner va somriure i em va dir que dilluns següent el tindria. Eixa era la cosa, el socialista demanava un “informe” i en realitat era un “dictamen”. Una actitud infantil i indecent. Es veu que cal anar amb un diccionari de sinònims a segons quines comissions.

Retards malèvols i injustificats. Al ple de maig vam proposar que les polítiques d’ocupació que feia la regidoria de joventut tingueren una avaluació que ens permetera conéixer si funcionaven bé o no. El PP tombà la iniciativa i assegurà que ja es feia. El dilluns següent, primer de juny, vaig demanar que se’ns entregués un informe (ara sí que no era dictamen!) d’eixa avaluació que deien que ja estava feta. Van mentir. No ho estava. De fet, ho he estat reclamant cada setmana fins a este mateix dilluns, dia 21, en el que per fi me l’han entregat. Quatre mesos per entregar un informe és una immoralitat, que no es justifica ni tan sols per la realitat, que era que no estava fet. És difícil treballar així.

Complexe de jutge. Esta és un altra modalitat interessant. És aquella per la qual demanes una informació i el representant del govern (local, municipal, o autonòmic) te la nega dient que la llei de protecció de dades fa que siga una informació sensible i que podria caure en mans de ves a saber qui. Este tema a l’ajuntament està resolt definitivament, perquè davant d’una negativa de documentació, vaig demanar a l’alcalde que encomanés un informe a l’Assessoria Jurídica, que aclarís eixa disputa. I ho va fer amb contundència jurídica. El dret a la informació dels càrrecs públics, és absolut, i preval sobre el dret a la protecció de dades. La resolució és clara, en han de donar tota la informació, i nosaltres tenim obligació de custòdia. Però el govern no pot ser jutge i part.

Així estan les coses. Però també he de dir que hi ha una qüestió de responsabilitat per part nostra que no sempre es compleix. El primer any que l’alcalde Bataller va fer un pressupost, va decidir (em consta que contra l’opinió de part del grup popular) fer-nos arribar la informació bàsica abans del que estableix legalment el reglament. Una mostra de transparència que ens permetia treballar millor i que jo vaig agrair públicament. Però algú la va filtrar a un diari abans que la presentés l’equip de govern, i això ha fet que ara el PP torne a ser estricte en els terminis. Ho puc comprendre. El mal és que tres partits paguem per la indiscreció d’un. I sabem qui era, perquè es dóna la circumstància que tant EU com Compromís, vam saber que el pressupost ja estava disponible, perquè un diari ens demanà valoració. Només un partit de l’oposició el tenia ja. 

"QUE, COM I AMB QUI" - Levante-EMV- 19.11.13

D’un temps ençà, cada colp més gent (i també més mitjans de comunicació) ens pregunten pel dia després de les eleccions del 2015. És veritat que això fa uns anys no passava, i això avala i alimenta la sensació generalitzada de que estem al final d’un cicle, que podria acabar amb l’hegemonia del PP. No ho sé. Encara està per fer.

Allò que sí que sé, és que la nostra obligació és treballar per tal que això siga així. Motius per desitjar un canvi de govern n’hi ha molts (corrupció, mala gestió, esgotament d’un model, esgotament d’equips...) però no és suficient. Un partit seriós no es pot plantejar guanyar unes eleccions només perquè els altres les perden. Ha d’oferir una alternativa. I una projecte rigorós, seriós i encoratjador, que siga capaç de guanyar espai en esta conjuntura, però també en el cas que el PP es recuperés electoralment.

És el que crec personalment, i és el que intentem fer des de Compromís a Castelló. I això es concreta en tres preguntes, o millor en la resposta a tres preguntes. Què volem fer? Com ho volem fer? Amb qui ho volem fer?

En el cas de Castelló, la cosa aniria així. Què volem fer? Millorar la qualitat de vida de la ciutat. Això tan simple i tan complexe alhora, seria (serà si vostés així ho volen) el principal objectiu d’un govern municipal liderat per nosaltres. I la qualitat de vida, no és un concepte abstracte, l’OCU, per exemple, que publica anualment els rànquings de les ciutats amb millor i pitjors qualitat de vida, ha determinat tot un seguit de paràmetres que en el seu conjunt configuren eixe benestar de la ciutadania.

Millorar posicions en eixa classificació, voldrà dir que a Castelló hem millorat en la nostra oferta de comerç i serveis públics, en la conservació i posada en valor del patrimoni històric, en la prestació de serveis sociosanitàris i educatius, en seguretat ciutadana, en oferta d’habitatge, en transport públic i mobilitat. Voldrà dir que ha disminuït notablement la desocupació, que el medi ambient està preservat i revaloritzat, que tenim una atractiva i plural oferta cultural i esportiva, que el paisatge urbà ha deixat d’estar degradat en tants i tants solars com ho està ara. I que hi ha un equilibri just entre la pressió impositiva i els serveis que rebem a canvi.

Això és en definitiva, el que es valora en eixes classificacions. Per tant, millorar nítidament posicions en eixa escala, serà el resultat d’una excel·lent gestió municipal, dedicada al benestar de les persones. Això és el “què volem fer?”  Voran que no he parlat d’edificis singulars ni projectes megalòmans. Governarem per a les persones.

Clar que això no és senzill, i vostés tenen dret a formular ara la segona pregunta. “Com ho fareu?” Doncs miren, no hi ha grans sorpreses. Portem prous anys fent política a l’ajuntament per a que vostés coneguen la columna vertebral de la nostra forma de fer. Propositiva, imaginativa, agosarada, però sempre de peus en terra estant. Vull dir que un repàs de les propostes, esmenes, i posicions públiques que hem mantingut tots estos anys, ja els pot donar una idea de què estem parlant. Però si volen una resposta concreta a la pregunta seria, que el que volem fer, ho farem amb el programa electoral.

I ací els he de dir, que ja el programa que el 2011 ens va fer créixer notablement, es va elaborar en base a desenes de reunions i sopars de propostes, organitzats per nosaltres i en els que van participar, grups, associacions professionals, veïnals, sectorials... però sobretot persones individuals, que van voler compartir amb nosaltres inquietuds, i el gust per fer política de baix cap a dalt. Així vam elaborar el programa aleshores, i des d’aleshores no hem aturat el sistema. Seguim amb eixos sopars de propostes, amb els seus debats posteriors, i seguim alimentant el programa del 2015, conscients, que estem més prop que mai, de convertir el programa electoral, en “Pla de govern”, en realitats tangibles. Per això més que mai necessitem rigor, per això més que mai els necessitem a vostés. 

I un “Pla de govern” demana una majoria que li done suport. Com és lògic, nosaltres treballem per a guanyar les eleccions, però també sabem que és més que probable que el 2015 no hi haja majories absolutes. Tampoc la nostra. I ací és on s’ha de contestar la tercera pregunta. Amb qui faríem tot el que volem fer? Doncs en este punt del calendari només els podem dir amb qui no ho farem, i és amb el PP. Entre moltes altres raons, perquè els nostres programes no són compatibles. La resta de fórmules, està oberta. En el seu moment, si és el cas, ja en parlarem.

Però no cal córrer, perquè de vegades les precipitacions fan que no acabes la carrera. Ara com ara el que toca és el Què i el Com. I a això hi dediquem moltes hores cada dia. I anem bé. Ja els dic ara, que anem bé. 

"JOSEP I SORAYA"- Mediterráneo 17.11.13

Josep és un amic de fa molts anys, i durant més anys encara ha treballat al sector del taulell. No en tindrà cotitzats menys de 35, però és un dels que la crisi ha enviat a casa. 

D'això en fa ja vora tres anys. En este temps ha entregat desenes de currículums, ha tocat a moltes portes, i ha fet un grapat de cursos d'això i allò. En este període, ha aconseguit algun treball eventual. Uns dies ací. Una jornada reduïda allà. Ha dit que sí a tot. I mai no ha fallat a la cua de l'INEM, i és dels que insisteix als funcionaris per tal que regiren entre les ofertes per si hi ha alguna coseta en la que puga encaixar.

Este mes no li han pagat la miserable ajuda que rebia. I l'explicació que li donen és que l'adreça que va donar estava malament. Menteixen. Josep ve a l'Ajuntament i ací li certifiquen que fa molts anys que efectivament està empadronat i viu al domicili que ell va donar a l'INEM. Suposem que ho arreglaran, però es pregunta a quanta gent més li ho han fet...

Però no creguen que Josep està enfadat, i motius tindria, pel retard en cobrar, per les molèsties, per la incompetència, pel temps que li fan perdre (en té massa ara). No. Està enfadat perquè segons la Vicepresidenta Sáez de Santamaria, ell forma part d'un hipotètic mig milió de persones sense feina a les que se'ls retira el subsidi per tramposos. “Que no trobe feina és dur, que em paguen tard i malament és fotut, però que m'insulten gratuïtament, no ho soporte”, em diu Josep. 

"MONSTRE DE TRES CAPS" - www.castelloninformacion.es - 16.10.13

El Tripartit Valencià és com el Monstre del Llac Ness, ningú no l’ha vist mai, omple fulls a la premsa especialitzada, i alguns el gasten per atraure turisme. Que no s’haja vist té la seua lògica, si tenim present que no existeix. Com a molt, algun miratge, com aquella foto recurrent de Morera, Puig i Sanz eixint d’una taula rodona, si mal no recorde, de Valencians pel Canvi. Que òmpliga fulls de premsa també té la seua lògica. Tots, clar, plens de suposicions. Dels que cruen que sí. Dels que creuen que no. Dels que no creuen ni sí ni no. I això del turisme... Doncs és de veres que de la mateixa manera que a Escòcia usen al monstre per a que els visiten a ells, el PP usa al tripartit per a que els voten a ells. 

La gent en parla tant, especialment el PP i el seu entorn, que l’han posat en l’agenda, i els debats ja van molt més enllà de si es constituirà o no com alternativa de govern, jo ja he arribat a llegir sobre les dificultats de cohesió interna d’un govern amb més d’un partit.

Té gràcia. Primer perquè ací ja hem vist la cohesió d’un PP dividit entre campistes i zaplanistes, i ara veiem un PP governat amb mà de plexiglàs per un Fabra sense ascendent. O en el cas local, un PP en guerra oberta (i encara queden batalles intestines, els ho puc ben assegurar) després de l’abdicació fabril, i la designació no consensuada de Bataller. 

I segon perquè eixa pluralitat que ells consideren feblesa, per a mi és una fortalesa que beneficia sobretot, als administrats. I m’apreste a explicar-me.

El PP és una monarquia no parlamentària. Vull dir que ells poden anar a calbots fins que trien Rei, però després (el poder cohesiona molt) tots esdevenen súbdits. I es funciona com en una caserna de la Guardia Civil. El capità mana més que el tinent, el tinent més que el sergent, i la tropa es quadren i au. I funciona allò de “complir les ordres”. S’ha vist ara en el cas Gürtel. Les evidències, i la pròpia lògica, deixen clar que les decisions les prenien els Generals (Camps, Barberá...), en reunions a palaus i hotels; però al final la signatura que apareixia als documents era dels Coronels (Rambla, Martínez, Such...) els Comandants (Costa, Serra...) o els Brigades de Complement (Bataller...)

I ací jo voldria fer un primer incís diferenciador de com entenem alguns els servei públic i l’assumpció de responsabilitats. Jo no gestione personalment els comptes que amb diners públics fa anar Compromís a l’Ajuntament o a la diputació. No. En cada institució ho gestiona directament una persona de la meua confiança. Paga, compra, transfereix, comptabilitza... Però totes les operacions bancaries (xecs, transferències...) porten al costat de la seua, la meua signatura. I no per desconfiança, sinó per confiança. Fins a tal punt que si algun dia hi hagués un problema, jo seria culpable directe, per això signe jo també. Els meus col·laboradors tenen la meua confiança, i mai no els gastaria per ocultar les meues responsabilitats. Fets.

Però on volia anar és a que ja sabem com i de quina manera es prenen als govern populars les decisions, una persona mana, tres opinen, i tots executen. Només cal vore les notes de premsa i seguir les declaracions de la tropa local “nuestro alcalde ha reducido los costes...”, “nuestro alcalde ha asfaltado la calle...”, “nuestro alcalde favorece...”, “nuestro alcalde consigue...” No és un equip. És un home. Un govern monocolor, amb un lideratge personalista. La dreta sempre ha funcionat així. Sempre.

Un tripartit en canvi, exigiria parlar molt abans de prendre decisions. Siguem clars, és possible que els seus membres es vigilaren els uns als altres. No és que no ho negue, és que ho celebre. 

Miren, els lideratges poden ser de moltes formes. I el lideratge horitzontal n’és una. Hi ha un primus inter pares, sí, però les decisions són col·laboratives, són el resultat d’un debat, de les aportacions. I no de gent que jeràrquicament es deu respecte, sinó entre gent que s’ha de guanyar el respecte democràtic cada dia. De gent que sap que cada proposta ha d’estar molt ben meditada, treballada i presentada, si vol que els socis necessaris l’avalen. I això, ja és una garantia de major qualitat de les decisions. I evitaria això que ara patim amb el PP de decidir dilluns una cosa i dimecres la contraria (es paga pel transport adaptat, ja no es paga. S’obren carrers cèntrics al trànsit, es tornen a tancar. Carrils bici sobre les voreres, ara s’esborren...).

I després, ja s’ha dit. A vigila a B i C, i C vigila a B i A, i B a tots dos, i això que pot néixer de la competència o desconfiança, és un suplement de confiança per a l’administrat, que sap que des del propi govern hi ha un munt d’ulls vigilant que ningú no cometa il·legalitats, irregularitats... Sempre s’ha dit que quatre ulls hi veuen més que dos, sis, no cal dir-ho.

No crec que allò que apareix al Llac Ness siga un monstre, ni crec que ho siga el tripartit, però si ho és serà tricèfal. Vol dir que tindrà més cervells que el PP.

"TEORIES PECULIARS" -Levante-EMV- 12-10-13

Estos dies he tingut via Twitter, un més o menys amable picabaralles amb l'alcalde de Peníscola i Vicepresident de la Diputació, Andrés Martinez.

El Vice em demanava explicacions en to inquisitiu i m'acusava de mentir, per una nota de premsa en la que jo havia afirmat que el que havia d'haver fet la delegació valenciana que s'havia reunit amb el Ministre era exigir el tancament del Castor. Andrés Martínez es va ofendre perquè afirma que és exactament el que ell va fer. És possible, però la PNL que ha presentat el seu grup a les Corts el que fa és demanar suport a allò que ja ha decidit el Govern de totes les Espanyes, és a dir i textualment: “Les Corts instan al Consell a que traslade al Gobierno de España el respaldo y apopyo incondicional a la resolución adoptada de paralización indefinida y cese inmediato de la inyección de gas en el almacén subterráneo Castor, mientras no se garantice la seguridad ciudadana”. I esta darrera frase és determinant en el debat. A diferència del PP, nosaltres demanem que es desmantelle, perquè nosaltres, i només nosaltres, ja ens vam oposar a la seua instal·lació.

I ací és on rau l'origen del desencontre. Fa uns dies, el President Moliner, va emetre una nota de premsa en la que acusava “el tripartito” de Vinaròs d'haver-ne permés la instal·lació. Moliner feia bo així l'informe PISA que diu que hi ha generacions senceres amb un greu dèficit de comprensió lectora, i escassos dots per a la matemàtica. Perquè parlant de governs, un tripartit és aquell que formen tres parts. I a Vinaròs van governar el PSOE i el PVI. El BLOC no va formar part de cap govern, i per tant, no va participar de les decisions. Així ho vaig explicar en una nota de premsa immediata a la de Moliner, que va tenir com resultat que una anul·lés l'altra, i cap es publiqués. Bé està.

Esta setmana però, Andrés Martínez, en nom del seu partit, tornava a l'atac, amb un titular que deia que Compromís estava més ocupat en salvar el tripartit (un altre amb dèficit per comprendre conceptes matemàtics bàsics) que per la gent. Això m'indignà especialment, i és el que motivà la nota en la que jo criticava a la delegació valenciana. Perquè la realitat és que el BLOC (i si volen poden llegir ací Compromís) ha votat en contra de totes i cada una de les iniciatives referides al Castor que van passar per l'Ajuntament de Vinaròs. En canvi, el PP de Vinaròs es va abstenir en algunes de les votacions, facilitant que l'equip de govern bipartit (PSOE-PVI) i en minoria, aprovés el que volia. Eixa és la realitat, i no cal més que acudir a les actes dels plens per confirmar-la.

Andrés Martínez, que és un tio espavilat, no fa un pas enrere davant la meua argumentació, i justifica els seus atacs al meu partit amb un argument fascinant que jo li agraïsc sincerament, perquè em servirà per demostrar algunes coses.

Afirma Martinez, amb raó, que “totes les autoritzacions terrestres de planta i gasoducte han estat aprovades per Junta de govern i alcaldia de Vinaròs”, i manté que això exculpa al seu partit, perquè no en forma part. Obvia, que per la mateixa regla de tres, ens exculpa a nosaltres que tampoc no en formàvem part. I això posa en evidència la innoble campanya feta per ell i per Moliner contra nosaltres, per intentar treure rèdit polític de la por de la gent. 

Quan evidencies esta contradicció, Martínez es justifica recordant que Romeu va ser alcalde gràcies al BLOC, i a partir d'eixe punt, fa responsable al BLOC de tota decisió que prenga eixe govern. Per molt que al plenari ens manifestem en contra de molts punts, per molt que no formem part de la Junta Local de Govern, per molt que no tinguem cap responsabilitat legal ni organitzativa en eixes decisions.

I esta clarividència de Martínez és la que jo li agraïsc formalment. Si votar a favor de Romeu per a que fóra alcalde ens converteix en responsables solidaris de totes les decisions que ell i el seu govern prenen, em permetrà Martínez allargar la teoria.

José Maria Aznar, i Rajoy, i tants altres, són responsables solidaris del que haja pogut fer Bárcenas, ja que un el nomenà, i l'altre el mantingué al càrrec des d'on feia els seus negocis. Francisco Camps, és responsable del Cas Blasco, ja que ell el nomenà Conseller. I tot el PP, responsables del Brugal, el Gürtel, la visita del Papa, el Nóos, i les desenes de casos de corrupció on estan implicats diputats i diputades populars, alcaldes i alcaldesses populars. 

La profunda debilitat estructural del pensament estratègic del Partit Popular, s'ha posat en evidència amb les males perspectives electorals. Per això disparen a tot el que es mou. Amb especial predilecció per Compromís. Ja siga a Castelló ciutat acusant-me a mi de radicalitzar-me a la diputació amb qüestions identitàries, i ara molt especialment al Baix Maestrat, on els hi hem guanyat la batalla contra el fracking, i ara els fa por tornar a quedar en evidència pel tema Castor.

Perquè jo no dubte que Andrés Martínez, amb el greu problema del Castor, es posicione pensant en Peniscola més que en el partit, ja ho va fer amb el fràcking i això l'honora; però seguint la seua teoria, ell és responsable d'haver votat un partit que a les Corts no en demana el desmantellament, sinó garanties de seguretat abans de reprendre l'activitat.

"EPICENTRO Y DOS MÁS" -Mediterráneo - 10.10.13

Si no fos perquè la cosa és més que preocupant, ve de gust recordar aquell acudit de fa anys en que el caporal de la Guardia Civil contestava a l’alerta de terratrèmol amb un “Movimiento Sísmico desarticulado, Epicentro y dos más, detenidos”. Perquè el primer que ha fet el PP ha estat buscar culpables, en lloc de buscar solucions. Ho tenia més o menys fàcil: Zapatero.

Per ells ZP és l’epicentre de tots els mals, des de Gibraltar fins al túnel de Canfranch, passant, clar, pel Projecte Castor. Cert és que va ser el seu govern qui autoritzà la utilització del dipòsit a la nostra costa. I cert sembla ser que ho va fer sense un informe de les conseqüències sismogràfiques que pogués ocasionar. I això evidentment és greu, i mereix punició. L’epicentre és el govern socialista.

Però no és menys cert, que a l’Ajuntament de Vinaròs, Compromís votà en contra en tots els tràmits per instal·lar i posar en marxa el dipòsit de gas Castor. PSOE i PVI van votar a favor, i el PP amb la seua abstenció ho va permetre. Ja sabem doncs qui és un dels còmplices del tal Epicentro, el Partit Popular vinarossenc.

D’altra banda, la Generalitat de Catalunya va emetre un informe d’impacte ambiental exigint que es demanés un informe de repercussions sismogràfiques al Institut Geològic. El de la Generalitat Valenciana no el reclamava. Per això van triar la nostra costa i no la catalana. Ja tenim el segon còmplice, el Consell, també popular.

Aixa que millor farien de demanar disculpes tant PSOE com PP. I ara anem per feina. O tanquen definitivament Castor, o Compromís durà als tribunals al Ministre Soria.

"STOCKMANN" - www.castelloninformación - 09-09-13

Tomas Stockmann era el metge d’un balneari a una xicoteta ciutat noruega. Les seues investigacions científiques el van dur a la conclusió que les aigües del balneari (que havia estat fundat per ell mateix i que era bàsic per l’economia i el prestigi de la ciutat) estaven contaminades, resultant ser un amenaça formal contra la salut. 

Això va dur al Dr. Stockmann al convenciment que calia tancar el balneari i fer unes reformes costosíssimes en els circuits d’aigua, per tal de que el balneari deixés de ser un perill per la salut pública, i es convertís en allò que sempre havia d’haver estat, un reforç per al benestar, i una important font d’ingressos per a la col·lectivitat. 

En principi la seua opinió va ser escoltada amb atenció, no en va, era una persona de reconegut prestigi; fins i tot, la premsa més progressista estava disposada a publicar el seu detallat i fonamentat informe sobre la qualitat de l’aigua. Però quan se’n van adonar que les reformes comportaven grans despeses per la ciutat, i conseqüentment, més impostos per als ciutadans, tothom es girà contra el Doctor.

La seua insistència en que el risc era pitjor, i que els costos en salut eren encara més elevats que fer les reformes, serví de ben poc. Un dels principals rivals d’Stockmann era el seu propi germà Peter, que a més a més de ser l’alcalde era el president del Consell d’administració del balneari. La pressió sobre Tomas Stockmann va ser creixent, en el sentit de que moderés el seu informe, i li suggeriren que no recomanés el tancament del balneari, que digués que amb unes reformes menors la cosa quedava resolta. El Dr. no podia cedir, no podia mentir i posar la població en perill.

Les pressions de les elits polítiques i econòmiques van aconseguir que l’informe del Dr. no es publiqués, i al seu lloc, es publicà un altre, redactat per l’alcalde, que sense aval científic, pretenia rebaixar el risc i mantenir l’status quo. Per això Stockmann va convocar una reunió pública per explicar la situació. 

Allà quasi bé no el van deixar parlar, els assistents, sota la manipulació de l’alcalde, acaben considerant a Stockmann, com un enemic del poble, una amenaça per la ciutat, i este es va vore obligat a abandonar la reunió. La cosa anà a més, i tingué desastroses conseqüències per al doctor i la seua família: ell va ser acomiadat del balneari, els pacients l’abandonaren, la seua filla també va ser acomiadada de la feina, els veïns li trencaren els vidres de casa seua i fins i tot el seu sobre li feu ofertes indignes. 

El Doctor havia decidit marxar, fugir, del poble, però a última hora canvia d’opinió. El seu compromís ètic el fa quedar-se, i sacrificar-se, conscient que de vegades la majoria s’equivoca i la minoria té raó. Stockmann es queda i lluita per educar els habitants de la ciutat i convertir-los en persones lliurepensadores.

Hauran reconegut, segur, l’argument d’ “Un enemic del poble”. Ibsen va escriure l’obra el 1882, i amb la potent metàfora del flux d’aigua contaminada, fa una poderosa crítica social al poder i els seus interessos. Parla de moralitat, i això és d’una absoluta actualitat, de concreta valencianitat, castelloneritat fins i tot. 

Perquè el balneari noruec potser l’Aeroport de Vilanova, o la Ciutat de les Llengües, o la fractura hidràulica, o el model de finançament, o el TRAM, o el Castor que ens fa tremolar i no només de por. El balneari potser tantes i tantes coses, que poden significar, o ja són, un greuge col·lectiu, una mala decisió, un cost innecessari, una hipoteca econòmica o social. I amb massa freqüència, des de Compromís ens hem sentit com el Dr. Stockmann, defensant la raó, la lògica, la coherència, davant una majoria política (i mediàtica, i social) molt menys rigorosa. Les opinions mediàtiques majoritàries, són sovint el resultat de les subvencions atorgades per les majories polítiques, amb diners públics. Les majories socials, no són sempre el resultat d’una reflexió profunda, sinó la contaminació d’eixa coalició entre el segon i el quart poder. Coalició que reiteradament té més a vore amb interessos econòmics que en salut pública, salut social, i no cal ja ni parlar d'ètica o raó!

No és que siguem herois. Estem lluny de tindre sempre la raó. Però no cedirem. No farem ni un pas enrere, només perquè les actuals majories tinguen la capacitat de manipular la percepció de la realitat. Al cap i a la fi, són massa casos ja en els que el temps ha posat de relleu, que la minoria s’ajustava a la realitat, mentre que el pensament majoritari és servil amb la mentida del poder. 

MAR O MUNTANYA? - Levante-EMV- 05.10.13

La pregunta que sembla l'innocent inici del que podria acabar per ser una discussió familiar sobre on passar les vacances, té a les comarques de Castelló més sentit que mai. 

Platges com Casablanca d’Almenara, el Carregador d’Alcossebre, Benafeli a Almassora, Voramar a Benicàssim, Morro de Gos a Orpesa, el Gurugú de Castelló, les platges de Xilxes o Nules, les Deveses de Vinaròs, Torrenostra a Torreblanca o la platja Nord de Peníscola, entre d’altres sumen quilòmetres de sorra i mar, i un bon grapat de banderes blaves que denoten qualitat; competeixen en atractiu amb Montanejos, Sant Pau d’Albocàsser, la Serra d’Irta, la de l’Espadan, el Parc Natural de Penyagolosa, el manantial de Los Cloticos a Bejís, la Tinença de Benifassà, o les Grutes de Sant Josep a la Vall d’Uixó, o les sureres d’Almedijar (i els seus formatges). 

Mar o muntanya, o millor dit, a les comarques de Castelló, mar i muntanya. Perquè tenim el privilegi de tenir una de les orografies més escarpades de tota la península, i la sort de que estiga a pocs quilòmetres de la mar. Tot, o tenim tot. 

I esta mena de paradís mal aprofitat podria passar del tot al res, per la imperícia d’alguns en els governs. Per la cobdícia d’altres als conselles d’administració. 

Des de Compromís hem coliderat una dura batalla contra el fràquing a les nostres comarques, i si finalment la Diputació de Castelló governada pels populars ha rectificat la seua posició original i ha dit ara que no vol fràquing, és gràcies a la nostra atrevida aposta de fer una mesa tècnica. 

La batalla no està guanyada del tot (malgrat que els darrers esdeveniments ens carreguen de força i raó), i encar està la pilota en la teulada de la Conselleria, també regida per la dreta, generalment insensible a qüestions mediambientals. La fractura hidràulica a les nostres comarques posaria en perill no només el turisme, sinó directament el model de vida de les nostres comarques d’interior. I ben probablement l’estabilitat física, perquè no ho oblidem, la tècnica pretén trencar el subsol. I si la base falla, tot trontolla. El risc de moviments sísmics és elevadíssim, i hi ha literatura científica que avala de forma clara el que dic. Les pròpies conclusions dels experts convocats per la Diputació, mantenen que precisament en el nostre subsol, el risc seria tan elevat, que no convé autoritzar les prospeccions.

És possible que hagem salvat l’interior, però i la costa? Què passa amb els constants terratrèmols que estan patint pobles com Peníscola, Benicarló i molt notablement Vinaròs? Cinc, set, quinze, vint sismes. Repeticions. I l'origen, ja confirmat pels tècnics del Ministeri, està un altre colp en la cobdícia. Ara, en els negocis de Florentino Pérez, en el diposit de gas dins del mar. En eixa operació econòmica d’injectar gas a una cavitat submarina. Un projecte del que  la seua declaració d’impacte ambiental, incomprensiblement, no analitzava els riscos sísmics del projecte. Al·lucinant. Perillós. Irresponsable. I no sé si delictiu. Espere que sí.

Un projecte que compta amb el suport de l’anterior President de la Diputació, també del PP. Només cal anara a l’hemeroteca del 2008. Un projecte que va ser defensat en un llarg i extens article per José Luís Gimeno, anterior alcalde popular de Castelló. Un projecte que va ser autoritzat pel govern socialista. I un projecte que quan va passar per l’Ajuntament de Vinaròs, el BLOC, i només el BLOC hi va votar en contra. PSOE i IPV van votar a favor. I el PP es va abstindre. 

Per això resulta indignant l'intent del PP de Moliner de posar el ventilador. A nosaltres no ens poden dir res.  A diferència de la covard i còmplice abstenció del PP, el meu partit s’hi oposà. Com ens oposarem al fràquing. El que volíem per a l’interior, també ho volem per a la platja. O al revés, el que no volem a la platja tampoc ho volem a l’interior. Som els únics que ho podem dir, sense mentir. 

"VALORITZACIÓ Vs INCINERACIÓ" - Mediterráneo -03.10.13 - 03

Dimarts, la Consellera Bonig va publicar un article on deia: “...la valorización energética no es lo mismo que la incineración, aunque en un principio pueda parecer los mismo, el fondo es distinto”. 

La incineració significa reduir a cendres per l’acció del foc. La valorització significa reduir a cendres per l’acció del foc. El mateix.

És cert que una cosa és botar-li foc als residus sense més, i l’altra, tractar-los, convertir-ne una part en combustible i finalment, botar-li foc. Ací la història està doncs en saber si el fum de la valorització és tan tòxic com puga ser-ho el de la incineració. I sembla que sí. Les dibenzodioxines policlorades –PCDD- i dibenzofurans policlorats –PCDF-), són compostos d’alta perillositat per la salud. Sobre el paper la tecnologia permetria mantenir les emissions dins dels límits legals. Però ves i fiat!

La qüestió és tot un altra. Es tracta de reduir els residus en origen. Amb una legislació d’envasos que impedisca l’actual sobredimensió dels envoltoris. Per comprar una revista no cal un blister amb cartró i plàstic. 

I de millorar la selecció també en origen. Sense demagògia. Ací el clima no permet mimetitzar experiència de Dinamarca o Alemanya. Durant 7 o 8 mesos a l’any no podem mantenir a casa una cua de rap i les restes de l’amanida fins que passen a recollir les restes orgàniques cada 4 dies. Però en la recollida selectiva seguim estant molt lluny d’uns mínims paràmetres d’optimitat. RECIPLASA no supera un 30% de triatge, quant a estes alçades hauríem d’estar ja còmodament instal•lats en el 50% com a poc. 

Convé començar pel principi, i el PIR ho fa pel final.

"LA RENDICIÓ" -www.castelloninoformacion.es- 02.09.13

Alfonso Bataller s'ha rendit. No davant l'enemic, sinó davant els seus amics. 

En una entrevista recent, l'alcalde de Castelló i terme de la ciutat, ha fet saber al veïnat, que renuncia al Centre de Convencions de Calatrava (malgrat haver pagat, ho dic de memòria 2'7 milions d'euros pel disseny); al projecte de compra de l'antiga Fábrica Dávalos per convertir-la en un centre juvenil (malgrat el  conveni signat, i prorrogat ja un colp per incompliment de la Generalitat); redimensiona a la baixa, per tercer colp, el nonat projecte de Ciutat de les Llengües (tot i haver estat pagant durant anys elevats jornal a José Luís Gimeno y sus mariachis); i vorem com se'n surt de la remodelació d'Hisenda, ja que la Conselleria segueix sense aportar un clau, i la UJI anuncia que de moment no es pot incorporar. També sembla que perdrem una universitat pública, creada per 32 milions d'euros (també ho dic de memòria) de forma artificial i innecessària. La venda a un grup editorial està molt avançada, raó per la qual esdevindrà privada i supose que l'alcalde Bataller entendrà que a partir d'eixe moment, o abandonen l'edifici municipal que ocupen, o paguen lloguer a preu de mercat.

A Bataller,  només li queda el TRAM. Una dotació que acumula retards sobre les previsions (i d'anys respecte a les inversions similars en altres ciutats), i que ara planteja un nou termini per la inauguració, que ens porta a 6 mesos de les eleccions. Oh casualitat!

I després de les declaracions, arriben els Pressupostos Generals de l'Estat, i  malgrat que el President Fabra es va oferir carnalment al Ministre Montoro, com fan els mandrils joves davant el ¨macho alfa¨, no hi ha inversions. L'anàlisi de la inversió estatal territorialitzada ho deixa clar. Mentre que la mitjana espanyola per habitant és de 209'6€, la inversió per habitant al País Valencià és de 121'4€. Per començar a plorar i no aturar–se. I si filem més prim, en el cas de les comarques de Castelló la cosa encar és pitjor. Ací l'única inversió és la prevista per les obres de l'AVE.

Però saben què? No hi ha res a celebrar. L'AVE arribarà quan ja farà 2 o 3 anys que alguns trams de l'AVE hauran tancat per no ser rendibles. Per allà per les Castelles. Des de principis del segle passat (Rafael Trullenque, Joan Crexelles, Juli Just, Perpinyà Grau, Deffontaines...) tothom tenia clar la necessitat i rendibilitat d'un corredor mediterrani de mercaderies i persones, encara no el tenim. I mentre, l'Espanya subsidiada, l'Espanya despoblada, té quilòmetres i quilòmetres d'alta velocitat, sense passatgers. Tant és així, que Espanya és qui més quilòmetres en té en tota Europa. Convindran que no hi ha res a celebrar. Ser els darrers, i haver de conformar–se amb  el tercer carril...

I Bataller diu que el govern central cobreix les reivindicacions! Quina barra! Serà les seues, no pas les de Castelló. Per això dic que l'Alcalde Bataller s'ha rendit. Clar. 

Clar que es rendeix! Al cap i a la fi, ell tampoc té cap gran èxit que mostrar. Dades en mà, el Sindic de Comptes ha afirmat que tot i que Castelló era una de les ciutats valencianes amb major pressió fiscal, també és on més ha crescut esta en els darrers anys. En paral·lel, els retards en els pagaments a proveïdors, augmenten, creixen, condicionant la supervivència de les empreses   (i els llocs de treball que representen). Això sí, mentrestant, la banca ha recuperat 14 milions d'euros.

Diuen al Palau Municipal, que alguna nit s'ha sentit un filet de veu que s'escapava del despatx de l'alcalde, tot dient: senyor, aparta de mi esta urna!