Estos dies hi ha molta gent patint de mals de panxa. Les festes els hi ho posen fàcil als metges, quan et queixes, et diuen que això són els excessos. Tinc un amic que ha estat a punt d'haver de quedar-se ingressat a l'hospital per deshidratació, després de passar-se dos dies com un caneló esbudellat, és a dir, perdent per dalt i per baix, tot el farcit.
Els excessos? Sí. Però en el seu cas, l'excés de confiança. A sa casa, com a tantes altres, estan passant un moment econòmic difícil, no tenen treball, i això fa que el ingressos siguen més que justets. De forma i manera que han d'optimitizar els recursos. No és que el meu amic siga dels que seuen a la butaca esperant que li duguen una oferta de treball a casa, però és de veres que Nadal tampoc no eren els millors dies per continuar trucant portes. Així que ha aprofitat per fer coses que normalment no pot. Per exemple, mirar una miqueta la tele. Les noticies, però sobretot, els programes de cuina, que és de les confessables, la seua afició més antiga.
Total que el bon home, ha anat creixent-se com una coca mal feta al forn, i entre Master Chef, Master Chef Junior, això de les postres, la Guerra de Plum-Cakes, el Chef Ramsay, Top Chef i altres programes, ha anat fent el seu propi llibre de receptes. “Esferificacions de pasta de “pan quemao” amb crema pastelera” (que abans es deien “pilotes de frare”), “arròs melós al perfum de marisc” (abans de l'atur hi podia posar marisc, ara hi suca una gamba morta) i així un llarg etcètera. No està mal. Ha passat de la paella dels diumenges, a ficar-se als fogons dia sí dia també. I a experimentar, innovar... que al cap i a la fi, la cuina és un laboratori de física i química.
El que l'ha dut definitivament a l'hospital, però, no és eixe intent de “coulis de cítiric, del Mercat de la Taronja”, ni cap plat arriscat. Sinó un simple bullit amb excés de confiança. No se li va ocórrer un altra cosa que fer cuina de fusió amb el que havia aprés als programes culinaris i el que diuen a les noticies. I va pelar quatre creïlles i les va posar a bullir, amb un grapat de “brotes verdes” dels que havia anunciat Montoro!
Que has fet! El mal de panxa va ser quasi immediat, i les caguetes assoliren categoria de mítiques. A urgències, després d'esperar 4 hores i 23 minuts entre borratxos, accidentats, i cunyats agredits en sopars familiars, el van fer passar al box. El metge no dubtà gaire. “És una síndrome de Montoro”, va dir. “Quin mal està fent este home amb les seues ocurrències!”
El metge d'urgències, li va explicar al meu amic, que no s'ha de creure tot el que diuen a la tele, i que els “brotes verdes” no omplin la panxa, no estan llestos per anar al perol, no són comestibles, no lleven la fam. “Els “brotes verdes” no són més que un eufemisme” -li va dir- “per fer-nos passar amb punyetes, mentre arriba alguna cosa que lleve la fam”. “Com les papes Garcia” va dir el meu amic. “No compare home! Les Garcia són les millors papes del món. Montoro en canvi, és com el Chicote de l'economia”.
I li va explicar que la biografia oficial de Chicote diu que té una estrella Michellin, la qual cosa, no deixa de ser un aval, però en realitat, Chicote es conegut per esbroncar a tot el món, per anar de llest per la vida, per voler arreglar-ho tot amb una ma de pintura, passant l'aspirador i netejant el congelador. Però al final, sempre acaba amnistiant al cuiner brut, a la cambrera mal educada, i imposant les seues receptes, que no tenen cap personalitat i són les mateixes de qualsevol restaurant que va de modern per la vida.
“No es crega res del que diu Montoro” insistí el metge al meu amic. “És un bocamoll, i de la mateixa manera que a Chicote li fa les jaquetes a mida Agatha Ruíz de la Prada, a Montoro li fa la política el marit de la modista, Perdro I. Ramirez”.
Per acabar, el metge li va recomanar beure molts líquids per hidratar-se, bona cosa d'Ultra Levura, i deixar de fer cas als noticiaris. “Quan parlen de la recuperació econòmica” -digué- “tenen la mateixa credibilitat que Sandro Rey” I s'acomiadà amb un “bendiones y buenas noches”.
El meu amic va començar les festes, cagant-se en tot, literalment. Ara, ho fa en Montoro. Ha millorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada