Va ser una conversa en una d'eixes llargues sobretaules de Nadal, amb tota la família reunida. L va explicar que havien decidit fer obres a la cuina que ja tenien els pressupostos, i que ara els havien d'ajustar perquè el que volien era una miqueta massa car; però que enguany estrenarien cuina.
L, el seu home i la xiqueta, viuen a un pis vell, de 85 m2, que ella comprà de segona mà. Ella és funcionaria, i ell no ha deixat de treballar en els darrers 35 anys, la qual cosa els donava una relativa seguretat econòmica. Però no es van voler hipotecar massa, i en lloc de comprar un pis nou, gran i car, es van decidir pel que ara tenen. Al llarg dels anys hi han anat invertint diners fent reformes. Canviar el pis que estava malament, canviar les finestres que no ajustaven, tirar una pared per distribuir millor l'espai, refer el bany... Ara falta la cuina, que és vella i poc pràctica.
El cunyat els va dir que tota eixa inversió eren diners perduts, que mai aconseguirien que el pis es revaloritzés en les mateixes proporcions, i que per la seua ubicació i l'edat de l'edifici mai no aconseguirien rendibilitzar els diners que s'hi gastaven.
L va riure. “Clar que el rendibilitzarem. Viurem més còmodes, i més feliços, perquè la casa serà millor i ens agradarà més. Guanyarem en qualitat de vida”. I el cunyat insistia que no farien negoci. “La casa la volem” -tallà L- “per viure-hi, no és una inversió”.
Això que sembla tan senzill d'entendre, hauria de ser la filosofia del nou PGOU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada