"OR, ENCENS, MIRRA" Levante-EMV 26.12.15

Diu Mateu 2:1-2 que “Quan Jesús nasqué a Betlem de Judea en dies del Rei Herodes, vingueren d’orient a Jerusalem uns mags tot dient: On és el Rei dels jueus, que ha nascut? Perquè el seu estel hem vist a l’Orient, i venim per adorar-lo”. I que un cop escoltat el que Herodes tenia que dir-los-hi, i que francament no era del tot simpàtic, van marxar, i continua explicant Mateu 2:9-11 “I vet ací, que l’estel que havien vist a l’Orient anava davant d’ells, fins que arribant, s’aturà a sobre d’on jeia el nadó. I en vore l’estel, van gaudir de gran goig. I en entrar a la casa, veren al xiquet amb la seua mare Maria, i postrant-se, l’adoraren, i obrint els seus tresors, li oferiren presents: or, encens i mirra”.

I en això que se’ls va aparèixer un àngel lluminós i els preguntà que de què anaven! Què que era això de portar presents al nadó. I ells, més sorpresos que altra cosa, van explicar que era qüestió de tradició, de costum, de bona voluntat Una forma com un altra de donar la benvinguda al nou nat. I van gosar preguntar: “i qui sou vos, ésser celestial?” Al que amb estudiada displicència, aquell ésser contestà “jo sóc l’àngel de la transparència! Qui vetlla per evitar la corrupció, la compra de voluntats, els abusos de poder, la generació de malsanes dependències”. I Melcior, Baltasar i Gaspar se’l miraren amb els ulls oberts plens d’estupefacció.

El que portava la mirra va dir: “Jo, senyor, només he dut mirra, que com bé sabeu no és altra cosa que una goma resinosa, una substància oliosa que serveix per ungir els cosos inerts en l’embalsamament”. El ros s’explicà tot seguit: “jo he dut encens. Per ambientar una miqueta el pessebre…” “Insinueu que això és Dinamarca? -preguntà l’àngel- Penseu que alguna cosa fa olor a podrit en este regne, que per cert, no és d’este món?” “No, no” saltà corprés el Rei. La tercera majestat no sabia com posar-s’hi. Si els seus companys havien estat incomprensiblement esbroncats per dur perfums, ell que havia dut or ho tenia ben magre!

Resumim. El cas és que l'àngel els hi va fer la moral més enllà del que sembla lògic. Que si pretenien comprar voluntats, que si tot això dels regals era una porta oberta a la corrupció. Que li era del tot igual que fos un costum arrelat, que ara tot havia canviat, i que no, i que no, i que no. I per no fer el lleig del tot, van arribar a un acord. Acceptarien l’encens i la mirra, però amb la condició de que no s’ho quedaria la família del fuster, sinó que ho entregarien als tanatoris per tal que foren usats en lel condicionament dels cadàvers de famílies menesteroses. I respecte a l’or… Bé, per ser el primer cop i donat que havien fet un viatge tan llarg, l’acceptarien, però tampoc no en faria ús el recent nat. Quedaria en una vitrina, sense més ús, que ser vist i valorat pels visitants (pastorets, llavanderes, caganer…) com allò que no s’ha de fer. I també anuncià que crearia un Portal de la Transparència on referenciaria tots els regals rebuts. (Val a dir que això de crear un Portal a Betlem tenia alguna cosa de redundant que hagués fet riure als Reis, si la situació no fos tan tensa)

L’equip de govern municipal hem decidit no acceptar regals institucionals. I és així com ha de ser. En paral·lel hem decidit que tot allò que puga arribar, serà repartit entre les ONG, que al seu torn, ho repartiran entre les famílies més necessitades. També és com ha de ser.

Però crec que convé explicar que fins on jo sé, el que pot arribar a l’ajuntament és un botella de ví, una caixa de xocolates, una botella de cava… Em sembla bé repartir-ho entre altra gent. És una postura èticament recomanable, però cal explicar, que qui fa els regals, no fa altra cosa que seguir un arrelat costum. I que no regalen joies; ni viatges a Cancún; ni creuers per la Mediterrània; ni caixes amb pernil, trufa i Vega Sicília. I convé dir-ho, perquè si no es diu, sembla que estiguem acusant a les empreses d’intentar comprar voluntats. I és tan injust, com ratllant amb l’estupidesa. 

"UN PARELL DE REUNIONS" Levante-EMV - 19.12.15

Esta setmana, entre moltes altres, he mantingut dues reunions que en principi tractaven coses que no semblaven tindre punts en comú. Però jo tinc la rara habilitat de crear vincles entre idees diferents, per alimentar teories, o pensaments complexos. En fi. Igual estic ací fent-me el xulo i li passa a tothom.

Em vaig reunir amb una gran companyia i vam parlar de projectes que ara mateix no fan al cas. Plantejaven els seus representants, que amb el temps havien guanyat una posició de privilegi en el seu mercat. Molta experiència i un alt grau de penetració en el sector. Però que tot això s’havia aconseguit després d’anys batallant, la qual cosa feia que ara mateix el seu personal tingués una mitja d’edat superior a les empreses competidores al sector. I una plantilla amb antiguitat, és una plantilla més cara. A més a més, explicava, que per política de companyia, la gent que hi treballava tenien determinats avantatges socials, com ara plans de pensions, assegurança mèdica, o beques per als fills. I que això també augmentava els costos socials de l’empresa. I amb tot això el que volia dir-me era que quan acudia a un concurs públic, tot i que el seu producte era altament competitiu, per preu tenia dificultats per a guanyar.

I la reflexió és bona. Em sembla que les administracions, en esta batalla constant per estalviar costos, estem ajudant a la precarització de l’ocupació. Si el preu final és el que determina bàsicament una licitació, qui paga pitjors sous (de vegades fora de conveni jugant amb les categories professionals), redueix costos i pot ofertar preus més econòmics. Però és això el que ha de fer una administració? Jo afirme que no. Fa un any llarg vaig comparéixer davant d’una amplia representació empresarial al Casino, i vaig parlar d’un nou contracte social. De la Responsabilitat Social Corporativa que ha de tindre un ajuntament, i que en part es concreta exigint a les empreses contractades per prestar serveis o executar obres, que elles també siguen socialment responsables.

Hem de trobar un equilibri just entre bona qualitat, preus competitius i la responsabilitat social de les empreses. Hem de protegir un model social sostenible, perquè així ens protegim com societat.

La segona reunió la van demanar uns consultors britànics, i era per parlar de l’ “Smart schopping”, la compra intel·ligent que podríem resumir el seu concepte dient que cal pensar bé el que de veritat necessites, abans de comprar. Ens van posar un exemple interessant. Un hospital de Londres tenia un problema amb els matalassos que gastava. Quan acabava la seua vida útil, tenien series dificultats per a desfer-se d’ells, perquè eren molt voluminosos, i com estaven fets d’un material sense segona vida útil, ningú no se’n feia càrrec i havien de pagar per dur-los a l’abocador. 

El que van fer va ser convocar a tots els proveïdors de la zona i explicar el seu problema. Podria haver estat un altre, però va ser precisament el mateix proveïdor de sempre qui oferí la solució. “Tenim, -els va dir-  un altre model de matalàs, fet de material reciclable. De fet, nosaltres mateixos els retirem sense cap cost addicional, perquè els retornem a fàbrica per al seu reciclatge”. L’hospital va preguntar per quina raó no els havia oferit mai, i la resposta va ser senzilla. “Mai ens ho van plantejar així, vostés només es preocupaven pel cost dels matalàs en la compra”. L’hospital estalvia ara una considerable quantitat de lliures, perquè malgrat que el producte és més car en origen, l’estalvi al final de la vida útil ho compensa.

Una segona reunió que m’ensenya el mateix, com administració no ho podem fiar tot al preu. Sovint l’oferta més econòmica ho és perquè les condicions laborals de l’empresa no són les adequades, o la seguretat, o la protecció ambiental. Sovint l’oferta més econòmica té conseqüències caríssimes en la vida útil del producte o del servei. 

El que he aprés esta setmana ha ratificat i confirmat el meu pensament. Hem de millorar les clàusules en els concursos públics. Clàusules socials. Clàusules smart city. Clàusules mediambientals. 

"BETLEMS I PESSEBRES" Mediterráneo 13.12.15

Quan el Partit Popular va arribar als diferents governs, va nomenar càrrecs de confiança. Té la seua lògica, segurament. Personalment crec que ho va fer en una quantitat desproporcionada, i amb uns sous que moltes d’eixes persones mai no aconseguirien al mercat laboral, ni per capacitat, ni per formació, ni per dedicació.

Però el PP va anar més lluny. Va crear empreses públiques i estructures administratives d’enorme opacitat i gran complexitaat jurídica, per donar un estatus similar al de la funció pública, a gent que no havia passat cap més prova d’accés, que la de fidelitat al partit.  Posaré fins a tres exemples.

La Diputació va crear Vicasdi, una empresa immobiliària que mai tingué gaire activitat, però que permetia pagar fantàstics sous al personal de confiança, que en ocasions passaven setmanes sense aparèixer, mentre que la feina (quan n’hi havia) la feien els funcionaris. L’abril del 2012, essent diputat, vaig demanar que s’eliminara la gerència i els càrrecs de confiança, d’una empresa ja formalment congelada, i que representava 100.000€ de costos inútils. No sé si per la meua petició, però van acomiadar al Gerent absentista. Emprenyat, s’apartà del PP que l’havia alimentat amb diners públics i ara dirigeix l’extrema dreta afònica.

Cigesa és una empresa pública muntada pel PP, suposadament per a construir escoles, de forma més econòmica i eficient. La intervenció de la Generalitat té un informe provisional que ja parla de 1.300 milions d’€ de sobrecostos en les construccions que va assumir. Amb eixe import s'hagueren pogut construir totes les escoles que necessita el país, acabant definitivament amb els barracons. Això sí, els seus dirigents, tots de lliure designació popular, cobraven sous superiors als 50.000€ anuals, per una gestió pèssima i ruïnosa, i la justícia dirà si delictiva. Part de la documentació de Cigesa va desaparèixer en un sospitós incendi. “Sobre les cendres d’aquell incendi -diu el Conseller Marzà- alçarem el nou sistema educatiu”.

Castelló Cultural va ser un invent, també popular, per gestionar alguns àmbits culturals de la ciutat. Allí hi van contractar durant anys a l’ex alcalde Gimeno, o a Vicent Farnós. És en esta empresa on el PP ha excel·lit en l’arquitectura del dret administratiu per intentar evitar el que ha acabat passant, i és que el nou govern ha acomiadat als polítics, i anuncia que les places de programació, direcció, etc, les ocuparan funcionaris de carrera. Mentre el PP de Sales governava a Castelló, als pressupostos locals contemplaven partides per col·laborar amb la Conselleria. Ara, el PP de Sales, presenta esmenes per retirar idèntiques partides, per intentar fer impossible la programació cultural a la ciutat. Tot ben patètic. I encara hi ha qui, em diuen, ploriqueja pels racons perquè l’han acomiadat. Com si hagués guanyat la plaça en una oposició!

En fi. Eixe és bàsicament el model de gestió del PP. Muntar estructures innecessàries i caríssimes, per engreixar amb bons sous als amiguets, mentre arruïnen la caixa pública. Ells parlen de Betlems, però el que els hi agrada de veritat són els pessebres. 

"EL BETLEM DEL PP" Levante-EMV - 12.12.15

Sembla que el Sr. Javier Salinas, de professió Bisbe a Mallorca, hauria estat mantenint relacions carnals amb una dona casada, que fins a que es va descobrir l’afer, hauria format part del seu equip al palau episcopal. La història s’ha conegut, perquè el marit enganyat va denunciar la doble traïció (com marit i com catòlic practicant –tot i que sembla que practicava més el Sr. Bisbe que no pas ell-) davant la pròpia diòcesi, la Nunciatura i el Vaticà. I de fet, el Vaticà ha pres cartes en l’assumpte i ha anunciat una investigació. El cas ha tingut gran repercussió a l’illa, perquè segons la premsa local, el matrimoni pertany a l’alta societat mallorquina. 

I és que les coses de l’església i la religió, segueixen tenint una gran repercussió en la vida social, per molt que l’estat siga aconfessional, i que alguns pensem que les institucions democràtiques han de ser laiques. I el laïcisme no vol dir prohibir les religions, ni molt menys. Ni condemnar-les a l’esfera privada. Vol dir que les institucions democràtiques han de ser neutrals davant les diverses creences de la societat. I amb el mateix respecte que s’ha de tindre a les creences, s’ha de tractar a aquella gent que no en té cap. 

El PP ho sap molt bé això. I encara que un puga pensar que són tan hipòcrites com el Sr. Bisbe de Mallorca, que pregona la castedat amb la mà dreta mentre té l’esquerra en entrecuix alié, el cert és que tenen dret a manifestar tantes preocupacions com vulguen, pel fet religiós. A risc de fer el ridícul, com el que estan fent.

Per exemple. Han presentat una esmena als pressupostos per dedicar 5.000 miserables € a promocionar la Setmana Santa castellonera, perquè segons expliquen textualment “en els darrers anys s’han incorporat elements provinents d’altres celebracions de la Setmana Santa que desvirtuen la tradició històrica i religiosa de les nostres celebracions. Així mateix, convé recuperar actes peculiars i distintius de la nostra Setmana Santa que varen desaparèixer fa alguns anys”. I sense entrar en el si toca o no toca, el que sembla evident és que hi ha una confessió de que amb els seus governs s’ha fet malbé la celebració local de la Setmana Santa. Res van fer per evitar perdre tradicions, ni per evitar contaminar la celebració amb anacronismes o tradicions importades. Res. Perquè els hi és del tot indiferent. En realitat presenten esta esmena per a que diguem que no i poder dir que volem rematar la tradició. Els eixirà malament, perquè ja no els creuen ni els seus.

O un altra esmena, fruit de la campanya que estan fent dient que anem a fer desaparéixer el concurs de Betlems que estava dotat amb 4.000€. O menteixen a consciència (contravenint el huité manament) o no es molesten en comprovar el que diuen (fruit de la supèrbia, el pitjor dels pecats capitals).

Els 4.000€ que fins als pressupostos del 2015 figuraven per al concurs de Betlems a Participació Ciutadana (per què no a cultura?) mai van servir per pagar premis als guanyadors del concurs. Mai! De fet, en la pràctica ni ho gestionava Participació, sinó Tercera Edat, perquè Marisa Ribes que és una persona encantadora, gestionava les seues àrees com si fos un fons comú. Eixos diners acabaven pagant gratificacions en forma de poms de flors, o berenars. Els premis sempre, sempre, els van pagar empreses col·laboradores. Com ho faran enguany, i com ho faran l’any que ve. Este govern el que no paga són floretes i rues de mallorquina. 

El PP atempta vilment contra el segon manament i tant se li val si es tracta del naixement de Jesús de Natzaret, com de la mort en la creu del mateix als 33. Usen en va el seu nom. Tiren de mentides i demagògia per vore si així rasquen algun vot dels milers que perden a mans plenes! Com si la gent es deixés manipular tan fàcilment, com la senyora de Mallorca!

"FAIG PONT" Levante-EMV- 05.12.15

Mariano Rajoy, tot i ser de poc parlar, entre frase absurda i absurda frase, ha reconegut algun cop que altre (i probablement després se n’ha desdit, i s’ha rectificat, i s’ha contradit…) que potser sí que la Constitució del 1978 ha de passar per la tintoreria.

Rosa Díez d’UPyD ja ho deia. Ella volia una relectura centralitzadora, acabar amb les diputacions i algunes altres cosetes. Si fa no fa, el mateix que diu Rivera. (Disculpen si em desvie del tema però si no ho dic rebente: si Rosa Díez hagués acceptat les pressions mediatiques i l’oferta de Rivera, per a coalitzar-se amb Ciudadanos, ara en lloc de ser una has been amargada, estaria en totes les travesses per al nou govern que és el que ella sempre ha volgut. Massa ego per a tan pocs vots). Torne al tema. Rivera també vol recentralitzar Espanya, acabar amb les diputacions, amb el senat, blocar competències en favor del govern central…

El PSOE també s’apunta a la festa. Diu que és republicà però defensa la monarquia, així que això no ho tocaria. Però li agradaria donar un toc federal a la cosa. Bé, possiblement no a tot el PSOE, als catalans per vore si salven els mobles, els valencians per intentar recuperar ADN del PSPV històric, i no sé si als bascos. Extremenys i tal, ja és un altra cosa. 

IU sempre ha parlat de canviar-la, i ara, supose que segueix pensant el mateix, però els deixen parlar menys. Els mitjans oficials ha decretat la seua afonia obligatòria. Ara toca donar veu a Podemos i a la coalició esquerranopodemita de Catalunya, que proclamen la necessitat i urgència de canviar la dita Carta Magna. Estos sí, afegint matisos socials de drets de les persones, i també una dosi de “federalismo bien entendido”. 

Els partits bascos, com diria Rajoy, “ya tal”. ERC i DiLL ja estan en un altra cosa. Intentant marxar. Si són capaços de posar-se d’acord. Compromís sempre s’ha manifestat favorable a canvis en profunditat i amb esta associació electoral que hem fet ara, la voluntat de canvi es reforça. I no només es reforça, sinó que amb un grup parlamentari propi, podrem ser efectius en eixe camí.

En resum, que sembla que la llei de lleis, la Bíblia de la democràcia Espanyola, té data de caducitat. A ningú no li acaba de fer el pes. I com PSOE i PP ja la van retocar corre-cuites una nit estrellada, per garantir que els diners del rescat social anirien als bancs i no a xorrades com apaivagar la gana; ja qualsevol cosa és possible. 

Com ha canviat la pel·lícula! Aquells que la criticàvem fa 9, 15 o 23 anys, ens les havíem de sentir de tots els colors. Recorde un debat fa 10 anys al ple de l’ajuntament, on vaig dir que com nacionalista no m’agradava la Constitució, i a alguns els hi va agafar un cobriment! Semblava una mena de pecat mortal. Una traïció de lesa pàtria! Tot molt de vodevil de preus populars. Amb exagerades gesticulacions.  “Las sales, las sales”.

Hi havia un argument que es repetia en boca dels portaveus de molts dels partits que ara proposen canvis: “si eres regidor és gràcies a la Constitució”. Una falsedat de dimensions “nachovidalesques”. Si sóc regidor és gràcies al vot de la ciutadania. I el que ells en realitat volien dir, és que sense la Constitució no hi hauria eleccions i tal i qual… Un altra mentida per elevació. Europa i bona part del món està plena de càrrecs públics emanats d’eleccions democràtiques en estat que no tenen esta Constitució (de fet, alguns de llarga tradició democràtica ni tan sols en tenen cap d’escrita). Si no tinguérem esta constitució, podríem tindre’n un altra, o encara un altra. Republicana. Federal. Confederal. Centralista. Amb doble càmera o càmera única. I totes em permetrien ser regidor. I no ser-ho. 

Esta Constitució no és la garantia de la democràcia, és la democràcia la que garanteix que hi haja esta Constitució o un altra. Mai he celebrat el dia 6 de desembre. No ho feia abans de ser regidor. No ho feia estant a l’oposició. No ho faré formant part del Govern. La Constitució de 1978 no m’agrada. Ni m’agradava fa 20 anys quan els que ara es plantegen canviar-la, em criticaven per dir que no m'agrada. 

"COOPERACIÓ COM OPORTUNITAT" Mediterráneo 29.11.15

Ara fa poc, el President Puig va parlar de bicapitalitat del País Valencià, i ho feu a Alacant. Les comarques del sud, algunes comarques del sud, senten un fort rebuig a la condició de valencianitat. És el resultat de l’alicantonisme tardofranquista que es concretà en acció política absorbida en un moment determinat per UV. Crec que el President el que volia dir és que cal donar-li a Alacant la importància que té dins del país. Hi estem d’acord. A Alacant, a Alcoi, a Elx…i a Paterna, Sagunt…i no cal dir-ho, a Castelló!

L’any 1922, en la seua Glossa, Carles Salvador va escriure: "Quan es representa la pàtria per tres germanes bessones, a València la fan major quan en veritat és la mitjana. La major és Castelló. La major perquè fou la primera que conquerí el Rei En Jaume; i la major per la seua valencianitat del renaixement actual” i seguia: “Primer Castelló, després València, després Alacant. La forta, la banal, la dormida.” No entraré en el joc provincialista de dir que si Alacant no sé què, aleshores Castelló no sé quants. I no ho faré perquè tinc el profund convenciment que és precisament la divisió provincial la que ens ha debilitat com a poble a l’hora de reclamar allò que és nostre. Mentre ens barallem entre nosaltres, ens buiden la caixa, i usen la competència interna per aturar inversions. “Cuándo os pongáis de acuerdo de dónde lo queréis…”

Castelló té al davant un futur esplèndid, però l’hem de construir nosaltres. És obvi, que cal exigir de la Generalitat (i del Gobierno) les inversions que ens pertoquen. Per població, per orografia, pel dèficit històric d’inversions en moltes matèries, molt notablement ferroviàries… Però no perquè a Alacant li’n toquen tres o a València quatre, sinó perquè les inversions públiques han de servir per a redistribuir la riquesa i pal·liar la pobresa. La voluntat de Castelló de ser capital, només serà una realitat, si els pobles veïns ens reconeixen com a tal. I per això hem d’acceptar que volem ser primus inter pares, no líders per una decisió administrativa que ens convertí en cap de província. El futur està en la cooperació entre els municipis veïns. L’especialització fins i tot. Tots no podem tindre de tot, però junts, podríem tindre-ho tot. Però per això cal un gran pacte polític, i molta intel·ligència emocional.

Crec que cometríem un error immens si fiarem el nostre futur a la competició amb Alacant o València o amb qui siga. El nostre futur passa per la cooperació, la mancomunitat de serveis en la nostra àrea d’influència. Un centre comercial nou als afores de Castelló no afecta negativament només al nostre comerç local, també fa mal al d’Almassora, Vila-real, Borriana…  PortCastelló és el port de L’Alcora, d’Onda, de Cabanes, no el port de Castelló. L’estació intermodal ha d’estar on les mercaderies han de canviar de mode de viatjar. No és una qüestió de poders i contrapoders locals, sinó d’oportunitats. I no es pot fer una lectura curtplacista pensant en l’IBI local. Ja hem perdut massa oportunitats. 

Sóc un convençut de la cooperació com generadora d’oportunitats.  Ho vaig defensar sent diputat provincial, i ho continue fent com Vicealcalde de la meua ciutat. I si ho fem bé, serem tots els pobles i ciutats, molt més potents, i podrem oferir major qualitat de vida. La política no hauria de tindre cap objectiu més important que este. Millorar les condicions de vida, de tothom.

"SERÀ QUE ÉS EL MOMENT" Levante-EMV 28.11.15

Corria l’any 1929 quan a Mèxic President Plutarco Elías Calles, fundà el PNR que pocs mesos després es passaria a dir PRI. El partit mexicà de referència que va governar el país ininterrompudament des de la seua fundació fins al 2000. I el recuperaria el 2012… Esta longevitat va ser possible perquè el Partido Institucional Revolucionario, a banda de tindre un nom pleonàsmic, va aglutinar pràcticament totes les forces polítiques del país. Amb ella, l’etapa dels cabdills revolucionaris tocà la fi. Des d’aquell moment, les lluites de poder es van dirimir dintre del propi partit. Fora, el no res.

Seria exagerat dir que a Espanya es va intentar el mateix, però resulta plausible el relat si ens referim a la voluntat uniformitzadora dels dos grans partits. Un a la dreta, i un altre a l’esquerra. UCD ja va ser ben bé això. La suma de tots els cabdills que abastaven des de la democràcia cristiana al liberalisme passant per mil matisos. Alguns de caràcter eminentment personalistes, i altres que venien no només d’allò que s’anomenà el franquisme sociològic, sinó directament de la militància franquista, reaccionària, antidemocràtica.

Allò no va funcionar del tot, i les tensions internes (més que no l’acció opositora) acabà per dinamitar el partit. Suárez marxà fart dels seus. A UCD la substituí en el govern un PSOE tot poderós a l’esquerra. Calvo Sotelo (el President oblidat), va afirmar el 2007 que des d’UCD s’havia ajudat al PSOE amb diners públics (subvencions directes, fons de rèptils, ajudes a través de sindicats…) per por a que el PCE fos hegemònic a l’esquerra.

El PSOE intentà ser-ho. A casa nostra s’havia berenat inmisericordement al PSPV, i a nivell espanyol també al PSP i a bona part dels partits menors de l’esquerra. I via escissions orquestrades a gent del PCE (Nueva Izquierda de Cristina Almeida) o fins i tot d’UCD (el PAD de Fernández Ordóñez). Mentre, la dreta es va anar reorganitzant.

Així l’AP del ministre franquista Fraga, va anar sumant voluntats. El 1986 amb el nom de Coalición Popular es van presentar plegats Alianza Popular, el Partido Demócrata Popular (fugits d’UCD), el Partido Liberal, Unió Valenciana, Unión del Pueblo Navarro, el Partido Aragonés Regionalista i Centristas de Galicia. No sense estira i arronsa, la cosa anà quallant. UV per exemple volà sola alguns anys, amb bons resultats, però finalment acabà diluïda dins del PP, que era la concreció electoral unitària d’aquella Coalición Popular. Pel camí s’hi havia sumat el CDS, bo, el que quedava del CDS, que havia sigut la plataforma electoral de Suárez quan els seus li van fer el llit a UCD. I algun altre grup regional de la dreta. No és prehistòria. El PP es va presentar el 2011, les últimes generals, amb Unión del Pueblo Navarro, el Partido Aragonés, Centro Canario Nacionalista y Extremadura Unida. Buscava coalicions on li calia. Sigles que li feren d’ambaixadores en algun territori electoralment hostil.

Dic tot això perquè el PP parla sovint de sopa de sigles per referir-se a altres, notablement a Compromís. I ara, a este coalició amb la que ens presentem a les generals del mes que ve. Oblida que ells han estat la primera sopa de lletres de la història democràtica (AP-PDL-UL-UV). Obliden que encara ara fan coalició amb el Centro Canario Nacionalista. Sí, nacionalista! La seua paraula maleïda.

Compromís ha substituït al PP des ja fa mesos, com al partit que millor defensa els interessos valencians. Així ho porta recollint el CIS en les darreres consultes. La coalició electoral que encapçala Compromís al País Valencià, podria passar per davant del PSOE en els resultats el proper 20D. Fins i tot disputar la victòria al PP. Un PP que va sent deglutit dia a dia, per la nova esperança blanca de la dreta i l’IBEX35, esta gent de Ciudadanos.

Definitivament, és temps d’acords, de coalicions electorals o de govern, de pluralitat… I tot això els dos grans partits dinàstics tradicionals ho porten d’aquella manera. Hi ha nervis. Es nota. Es nota molt. Serà perquè és el moment.

"EDUARDO, PEPE I JORGE" - Levante-EMV - 21.11.15

#XarxaLlibres és una idea fantàstica. Es tracta d’ampliar el concepte d’educació gratuïta i universal, introduint dins del pack, els llibres i material escolar.  Des de “el extremo centro” i des d’alguns sectors de l’esquerra, s’ha criticat la mesura proposant criteris econòmics. És un error, crec, perquè el dret a l’educació és (o hauria de ser) universal. Per a tothom.

És en les beques i ajudes on efectivament cal tindre presents les condicions econòmiques, per tal de compensar allò que coneixem com diferències de bressol. En definitiva, que alleugerir a les famílies de la càrrega econòmica que significa l’educació sempre és una bona idea. Però és que a més a més, la mesura de creació de bancs públics de libres en els col·legis, té molt a vore també amb l’educació en valors. Cooperativisme. Compartir. L’incentiu per tal de tindre cura del material escolar (si no entregues els llibres en condicions, no cobraràs la segona part de l’ajuda). Resumint, un gran encert.

Ara bé, l’ordre dictada per Conselleria és un nyap. O si volen que siga més correcte, és profundament deficient. Des del punt de vista jurídic, no supera cap examen per generós que siga el professor. Ho demostren els informes que han fet els departaments jurídics, les secretaries generals i les intervencions d’un bon nombre d’ajuntaments valencians. La Conselleria ha dimitit de totes les seues responsabilitats adjudicant la gestió per la via directa, a les administracions locals. I ja s’hauran fixat que no em queixe tant de la necessitat d’aportar importants partides econòmiques, com de la gestió pura i dura.

Per a que ho entenguen bé, ho convertiré en magnituds. El registre municipal de Castelló dona entrada al voltant de 65.000 documents anuals. Amb este programa de llibres gratuïts, haurem de donar entrada al voltant de 20 o 22.000 documents, en només 10 dies. I cal fer-ho de forma manual, introduint les dades en una base informàtica creada per la Generalitat i que no hem tingut ocasió de testar. La casuística és d’una enorme complexitat. Les famílies han d’aportar tickets de la compra en la que no necessàriament tot seran llibres, i nosaltres haurem de diferenciar allò que és acceptable i el que no entra en el decret de Conselleria. Poden haver-hi pares separats que vulguen cobrar la meitat cadascú, famílies que no tenen compte corrent… Jo què sé! Mil coses diferents.  I després, ve la segona part, caldrà que la intervenció municipal revise una per una les 20.000 factures (anualment en revisa unes 8.000) per tal de confirmar-ne la correcció i procedir al pagament. 

Això, ja ho podran imaginar, obliga a un desplegament tècnic i de personal com mai abans s’havia fet. Instal·larem una central de registre al Patronat Municipal d’Esports, amb 20 taules i ordinadors.  Ho fem allí perquè l’espai és bo i hi ha lloc per aparcar. L’horari serà de 8 a 21 ininterrompudament. A cada grup de col·legis i instituts se li assignarà un dia concret per evitar cues i facilitar la gestió. Mobilitzarem desenes de funcionaris, alguns voluntaris. I a tot el personal de nova incorporació a través de programes de col·locació temporal. 

Una feina homèrica, un esforç titànic, per tal de convertir en realitat una magnífica idea mal plantejada. És possible que algú de vostés es pregunte si és necessari este escarni que faig amb l’ordre de Conselleria. Doncs jo crec que sí, perquè és de justícia reconéixer quan les coses es fan malament, sobretot perquè això permet subratllar quan les coses es fan bé. I la manca de planificació de Conselleria la suplirem amb un excel·lent treball organitzatiu per part de l’ajuntament. De l’ajuntament, i de les direccions dels centres educatius de la ciutat, que s’ha bolcat en que la idea qualle. No ens ha sorprés, sabem que en els darrers anys l’educació pública s’ha mantingut gràcies al seu esforç, sovint contra les males polítiques de l’anterior Consell. Sorpresa no, dic, però també és de justícia reconéixer-ho.

El mèrit de que hores d’ara tinguem una organització preparada per començar a fer realitat esta excel·lent idea, és col·lectiu. Hi ha un lideratge polític per part de l’equip de govern, clar, però sobretot, hi ha el talent, la professionalitat i la vocació de servei de la funció pública municipal. Mil gràcies xiques. Mil gràcies xics. L’article podria tindre 40 noms, però he escrit estos tres perquè han fet mèrits suficients com per assumir la representativitat d’un col·lectiu ample, plural i complexe  i generós com és el de la funció pública.

PREGUNTES SOBRE LA GIHAD.

Llegint el que estos dies publica gent de tota mena i condició, amb formacions diverses, o escasses; de dretes i d’esquerres, des de la ràbia i la fel o des de la reflexió serena, joves i amb un grapat d’anys, em sento molt i molt menut intel·lectualment. Perquè jo no tinc res clar. 

No en sé prou de geoestratègia, ni d’història, ni de política exterior, ni interior, ni sobre el islam i el seu isme, ni sobre jaciments de petroli, ni sobre aliances internacionals a l’ombra. I sobretot, no en sé gens de tot això plegat. 

Així que confesse des de la meua ignorància reconeguda que tinc més preguntes que respostes.

PREGUNTES EN VEU ALTA

-Estat Islàmic (i altres organitzacions de la gihad) són el resultat de la colonització-descolonització? 

Colonialisme, espoli de recursos naturals, invasions, Guerra Freda són fets històrics molt criticables però són necessariament la causa del gihadisme?

La major part de les víctimes del islamisme, són musulmanes, o viuen en països musulmans. Com quadra això?

Boko Haram, no actua fora de les seues fronteres. Segresta, esclavitza, viola i mata, als més pobres i dèbils del seu propi país. També és conseqüència indirecta de la colonització europea, judeocristiana?

En segle XX, varem patir ideologies totalitàries com el nazisme alemany, l’stalinisme rus o el maoisme xinès, entre d’altres. El islamisme gihadista és la ideologia totalitària del segle XXI?

Els islamistes gihadistes són musulmans extremistes com els nazis eren alemanys extremistes i els stalinistes eren russos extremistes? Però... no correm el perill de  confondre la part amb el tot?

La idea fanàtica que Al Andalus és Terra d’Islam indueix a atemptar a Espanya; però és efecte de la política exterior espanyola?

No és diferent el discurs respecte a Gran Bretanya, per exemple, o els EUA, contra els que la gihad atempta per la seua política exterior?

El cas de l’Estat Espanyol és diferent. Vist així, sembla evident que la reclamació d’Al Andalus és independent de la foto de les Açores, no?

-És una guerra entre el món pobre i el món ric?

L’Estat Islàmit és multimilionari. Compra armament car i mou milions de dollars en el tràfec d’armes o movent i formant el seu exercit irregular, que està molt ben pagat. És la tropa pobre i l’elit rica? Aleshores no és exactament la mateixa piràmide que hipotèticament atacarien?

No és cert que l’Estat Islàmic esclavitza menors, i assassina impunement dins la seua àrea d’influència? Són els pobres esclavitzant als rics?

Veritat que no hi ha atacs del gihadisme a les elits extractives, feudals, monàrquiques, multimilionàries, dels països àrabs o musulmans? Veritat que les grans famílies i fortunes del Golf més bé apareixen com col·laboradores, facilitadores i finançadores de la violència fanàtica?

-És una guerra de religió?

Sunnites, xiïtes, alauites, kharigites, i encara el sufisme! Quan els assassinats i les guerres són entre maneres d’entendre el islam, no sembla evident el contingut de caràcter religiós i doctrinal del conflicte?

L’any 2011 un terrorista palestí amenaçà a la sala Bataclan, per ser “jueva”. És a dir, per la condició de la propietat. Els fets de Charlie Hebdo continuaren amb l’assalt a un supermercat, no un qualsevol, un de caixer (kosher). No té això un contingut religiós, o és antijueu (antisionisme és una paraula sovint mal usada)?

Però tranctant-se d’occident, quan s’ataca una estació a Madrid (193 morts), o es posa una bomba a Londres (52 morts) o es desencadena una onada d’atacs indiscriminats a París (de moment 129 víctimes) no es distingeix entre rics i pobres; musulmans, ateus, cristians, jueus, budistes... Aleshores?

-És un guerra contra occident i allò que occident representa?

Els gihadistes trien determinats barris i zones concretes per atemptar. Els “arrondissement” 10 i 11 de Paris són percebut com liberals i perversos,  són barris de la burgesia, plens de bohemis. És això determinant en la tria?

Els atemptats de Paris va ser contra persones que estaven al futbol, a restaurants o a sales de festa. Lleure i cultura. És obvi que la lectura senzilla és la gran concentració de gent...però en el 1995 atemptaven també a Paris, en mercats i metros que també concentren grans quantitats de gent. Resulta paranoic trobar una correlació entre l’actual tria de llocs de lleure, i els atacs sistemàtics a la cultura i al Patrimoni de la Humanitat (Irak, Síria, Afganistan, Balcans...)? 

Podria ser un atac xenòfob a tot allò que no està dins de la seua particular lectura de l’Alcorà? 

ISSI porta mesos publicant vídeos contra els musulmans que fugen del conflicte per arribar a Europa, perquè trenquen el seu discurs segons el qual enlloc es viu millor que al Califat que ells han creat. No suporten pensar que musulmans preferisquen la infidel Europa al seu model social. És això un problema de religió o més aviat de drets humans i cerca d’un futur millor?

M’ho sembla a mi, o el discurs de la gihad engloba antioccidentalisme, antiamericanisme, judeofòbia i antidemocràcia?

També és cosa meua, o creix el nombre d’aliats a occident que expliquen a qui els vol escoltar que la democràcia no és traslladable a “aquella cultura”, la qual cosa fa una certa ferum a claudicació?

No és cert que tots els “croats” (occidentals) som objectiu indiscriminat. Els que es manifesten contra la guerra i els que l’aplaudeixen?

I ALGUNA INTUICIÓ

Sé que hi ha terrorisme de dretes, d’esquerres o de caràcter nacionalista. Acceptem que també hi ha també terrorisme gihadista. Fill, com tots, del fanatisme, la radicalització, l’extremisme...

Sé que és impossible prevenir amb risc zero els atacs terroristes. I supose que cal molt treball i bon treball, dels serveis d’intel·ligència i policia. A esta generació de terroristes ja no els aturarem amb inversions i educació.

Em tem que la pobresa no és l’explicació. Em tem que els danys infringits en altres països no és l’explicació. Em tem que ignorar que les polítiques d’occident han estat sovint nefastes, no és l’explicació. Em tem que tot plegat forma part del tot plegat. I de la explicació.

Però crec que sobretot, l’explicació té molt a veure amb la radicalització ideològica. I això no es diferencia tant d’altres terrorismes de caràcter ideològic als que, és curiós, no ens vam esforçar tant en buscar en el seu origen la nostra culpa.

Em preocupen les conseqüències.

Els qui vulguen aprofitar la situació per retallar més les llibertats.

Els qui per bonísme no entenguen que ens hem de protegir.

Els qui volen explicar el fanatisme ideològic amb la pobresa, o la colonització, o les guerres.

Els qui neguen que tot això hi té a veure.

Em preocupa el creixement de la islamofòbia.

Em preocupa els que en base a eixa preocupació obvien, que la gihad ens vol matar. 

"DIGUEM LA VERITAT" Mediterráneo 15.11.15

L’Estepar és el nom d’una de les partides històriques que configuren la geografia de Castelló. Dins de la partida hi havia un àmbit urbanístic conegut amb el nom tècnic de 17UE-T. El 22 de desembre de 2005, es va adjudicar el PAI d’eixe nom. I el 26 de desembre del 2008, la reparcelació. I finalment, em març del 2009 es va fer la inscripció al registre de la propietat. Segur que recorden qui governava Castelló el 2005, 2008 i 2009.

És probable que algú de vostés es pregunte com és possible que algú tinga permís per a operar urbanísticament quatre anys abans de ser propietaris formals del sòl? Doncs per una llei feta pel PP per afavorir l’especulació, que permetia presentar un projecte urbanístic encara que no tingueres propietats. 

El cas és que la crisi va fer que el projecte, com tants altres,  quedés en stand by, i com sempre passa en estes coses, als dies seguiren els mesos i als mesos els anys. I arribà el 2013 sense moviments i com les llicències caduquen si no s’executen, transcorregut el termini, l’ajuntament inicià els tràmits per deixar sense efecte el permís. La propietat, però, va demanar al govern municipal del PP que suspengués el procediment de resolució, perquè estaven buscant inversors. El govern actual declara la caducitat de no poques llicències cada mes, pel mateix motiu. Però sembla que l’anterior govern estava molt interessat en este projecte, perquè va suspendre la suspensió i allargà el termini. I fins a hui. Fins al 18 de juny que els tècnics signen l’acta d’inici de les obres.

Com va explicar el Secretari Autonòmic de Comerç, des de que el Parlament Europeu aprovà la Directiva Bolkestein i els governs del PP van adaptar la legislació espanyola i valenciana, ja no és possible impedir la instal·lació d’un comerç (gran, menut o mitjà) per qüestions d’impacte econòmic. Només problemes de planejament urbà o d’accessos, podrien permetre aturar una iniciativa així. Perquè la legislació urbanística i comercial del PP afavoreix les grans superfícies contra el comerç local. Per això resulta tan ofensiu i cínic, llegir ara al PP, autor del guió d’este embolic, mostrar la seua preocupació.

El govern actual aposta pel comerç de ciutat, el del centre i el dels barris. Repensant les ajudes perquè les que hi havia, s’han demostrat poc útils. Amb campanyes d’animació. Amb campanyes de fidelització. Reestudiant els fluxos del trànsit per facilitar l’arribada als aparcaments... La nostra aposta pel comerç local és absoluta i definitiva. I no només perquè és el que genera llocs de treball de més qualitat, el que reinverteix els seus guanys en la pròpia ciutat... També perquè configura un model de ciutat que és el nostre. Amb vida als carrers, la qual cosa dóna seguretat i manté vius els barris i el centre. No ens agrada una ciutat on per comprar unes espardenyes hages d’agafar el cotxe. Això és més estressant, més car, més contaminant, més insegur. 

Ara com ara, ni la Conselleria ni l’Ajuntament té cap petició de llicència per obrir cap negoci en eixe lloc, i si algun dia es presenta, l’estudiarem amb deteniment, la mirarem amb lupa. Però ni podem, ni volem, ni devem prendre cap decisió contraria a dret. Podrem prendre decisions de caràcter fiscal que beneficien els menuts front als grans. Però poc més amb este marc legal. No puc ser més sincer. Ja quasi que em conformaria amb que els altres ho foren tant com ho és este govern. 

"ELS PERFECTIBILISTES" LEVANTE-EMV 14.11.15

Vicent Sales, amb la desimboltura que l’adorna, publicava el passat dijous, un article que titulava “Els il·luminats” per fer un joc amb una condició que sembla atribuir-nos a l’alcaldessa i a mi; i amb aquella secta de nom illuminati. Per seguir amb el joc, recordaré que en realitat la secta sincrètica, fundada el 1776 per Adam Weishaupt, es deia dels “Perfectibilistes”.

Hauríem d’entendre “perfectibilistes” com aquells que tendeixen a la perfecció. I sense cap mena de dubte, en eixe grup es creuen trobar els del PP, i el seu portaveu adjunt. Adjunt, i de casualitat. Perquè al bo de Vicent li ha passat com al campanar, que s’ha quedat fadrí.

El seu nom sonava com possible relleu a un Bataller que era un polític en estat terminal, i al final, el resultat de les urnes va deixar a Sales al brancalet de casa, amb la camisa planxada i sense festa on anar. La gent, amb el seu vot, va fer que Sales no fos ni regidor! Sort va tindre que algú va fer córrer la llista per a que no es quedés al carrer. També ha sonat durant anys com candidat a les generals...i s’ha tornat a quedar fadrí. “Compuesto y sin novia” que diuen a ponent. La història de qui ho va ambicionar tot i es queda prop del res.

El perfectibilista Sales, parlava al seu article de les obres d’il·luminació al Fadrí. Un article que comença amb dues veritats i continua amb una concatenació de despropòsits que van de la hilaritat més rotunda, a la vergonya més aliena.

Les veritats. El projecte el va signar el PP. El PP, per boca de Sales, ens va insistir a que continuarem amb un projecte, que val a dir, no ens feia especial gràcia. Nosaltres pensàvem que la bellesa del Fadrí és la seua simple arquitectura i la seua singularitat. No crèiem, ni creiem, que li calga maquillatge, ni llumenetes, ni colorins, ni tanta punyeta.

A partir d’ací, l’article ja no és el d’un il·luminat, sinó el d’algú al que li falten llums. El primer que caldria recordar és que Sales no va dur a consulta al Consell Municipal de Cultura una obra tan discutible, com la de canviar la fisonomia d’un dels BIC més estimats de la ciutat. Tot simplement els va comunicar que ja estava decidit. I clar, un no pot oblidar que fa poques setmanes, el PP per boca de Felip va fer un comunicat molt dur queixant-se de que este govern no havia consultat al eixe mateix Consell, l’ús de la denominació “ Passadís de les Arts” per al bony urbanístic que ells van fer al Ribalta! Això no és competència del Consell, en canvi, si que ho és posar-li llumenetes a un BIC. I ells no van consultar. Patètic!

Fa vergonya també llegir a Sales queixant-se de que una grua va estar dos dies aparcada sobre el laberint de la plaça Major. Val a dir que el laberint està intacte. Però en canvi, fa un any i mig, sent ell regidor de cultura, el laberint es va haver de reparar després de la meua denúncia, perquè no només estava deteriorat, sinó qui hi faltaven peces convertint-se en un perill per a la gent que passejava per la plaça. L’ajuntament va rebre una denúncia per responsabilitat, d’una veïna que va caure. Més patetisme!

I la traca final. Este govern va donar el vist i plau al projecte del PP, que incloïa encastar al sòl, al voltant de la torre, un grapat de focus. Sales es queixa de que les radial feien soroll! Però home de déu! Com pensàveu fer els forats? A mossos? Rascant amb les ungles dels peus?

Diu Sales que la Direcció General de Patrimoni havia donat instruccions. Clar. I la direcció d’obra que correspon a la Fundació té l’obligació de complir-les, i com el que ha fet ha estat un empastre majúscul, este govern, en defensa del patrimoni local, ha ordenat aturar la malesa. I qui ha donat instruccions de revisar tot el projecte, perquè el que va signar el PP és inacceptable, és també este govern. Té carretades de dallonses que el PP intente tirar-nos la culpa d’una obra inventada, dissenyada i contractada pel seu partit. El que l’ha deixat fadrí. Res, que ells són perfectibilistes i avant!

LA CULPA ÉS MEUA

Estic profundament decebut, estabornit fins i tot. Feia temps que una decisió política grupal, no em disgustava tant. I mira que porte anys manifestant alguns disgustos. Alguna gent ja ha explicat millor del que jo seria capaç de fer-ho què és el que ens ha dut fins ací. Modestament d’alguns dels mals estructurals d’este edifici que ara sembla en ruïnes, jo ja n’havia parlat, escrit, advertit… Però tant se li val això ara.

Torne a llegir l’escrit que vaig publicar fa algunes hores. Jo volia que ens presentarem com a Compromís, i com això era impossible perquè Iniciativa i Verds van bloquejar la possibilitat de que les bases de tot Compromís ho decidiren, davant la disjuntiva que se’ns plantejava vaig apostar a contracor per una gran coalició. Tampoc no ha estat possible. Algú ha fet que no siga possible? Probablement. S’ha fet impossible perquè hi havia qui volia que es complís un full de ruta pensat de fa temps? Probablement. 

Quan parlem d’una EU suïcidant-se, puc compartir-ho, però…li demanàvem pactar amb els que vam rebentar el grup parlamentari, i amb la formació que els porta ignorant i insultant des de fa any i mig. Tampoc no resulta sorprenent que esta gent tinguen un rampell d’amor propi. (No dic que siga políticament intel·ligent, dic que és humanament més que comprensible).

Veig a companyes i companys gesticular estos dies de tensions i decepcions. Sobreactuar. He vist coses terribles publicades a les xarxes per part de càrrecs públics de la nostra coalició. I també del BLOC, que són els que més em dolen, perquè és el meu primer cercle (ui, perdó!) de fidelitat grupal. He vist irresponsabilitat. I sobretot, he vist cinismes.

Alguns dels que bramen ara, com diuen que brama la tonyina mar enllà, eren la guarda pretoriana de les renuncies del BLOC quan qui bramava era jo. He vist a gent que defensava protocols incompressibles, criticant els actuals protocols que, és cert, tampoc no resulten gaire comprensibles. He vist a gent que m’ha amenaçat i insultat greument en Consells Nacionals o fins i tot en l’Executiva, dient que jo volia trencar Compromís, fent tot el possible per trencar Compromís i titllant de traïdors a gent que ha fet possible la seua nòmina.

Els “cristians vells”, alguns dels quals no passen de conversos de fa quatre dies, no sé si passarien la prova de “tirar de la manta”. Hi ha càrrecs públics que ho són, gràcies al treball dels seus companys/adversaris interns. Perquè les seues aportacions en campanya van ser nul·les. I des del primer moment quedà clar, que enfocaven les primàries no com una lícita competència per tindre la millor llista electoral possible, sinó pensant en com controlar el partit i la coalició. Pensant en clau de congrés. De poder. I la seua campanya es va fonamentar en la difamació, i els atacs, més que en fer propostes programàtiques i xafar carrer per buscar la complicitat de la gent a qui volem representar. Trist.

Els “joves turcs” que han demostrat una enorme capacitat il·lusionadora i estratègica en rebentar tots els pronòstics de les primàries, formen part d’una generació feta d’èxits polítics. I em tem, que no han valorat prou que els seus èxits són fills de la nostra persistència en el fracàs. Mai no ens vam rendir, per això ara ells triomfen. I crec que això els porta a ignorar una cosa molt obvia. És cert que cal fer un pas endavant i buscar un nou model organitzatiu, però no es pot donar la sensació de renunciar a tot el que ens ha dut fins ací, perquè a molta gent, massa gent, ens ha costat anys d’esforços. Si algú sap de la necessitat de créixer i sumar, som precisament la gent que venim d’on venim (ja ho vaig dir l’altre dia i no ho repetiré), i sabem que en cada bugada ens hem deixat un llençol. Però no es pot declarar inútil el passat, sense pensar amb el mal que això fa a les persones. I el primer, sempre ho hem dit, són les persones. I no és només romanticisme, esta lloa al passat, és també estratègia!

Els qui tiren la culpa de tot a Iniciativa i a l’ambició de Mónica Oltra (ambició certa) no fan altra cosa que minimitzar-se. Que reconéixer la seua incapacitat. De veres que una sola persona per valuosa que siga (valua certa) pot passar per sobre d’organitzacions amb quasi tres milers de militants com és el BLOC? De veres que el BLOC no té cap capacitat de lideratge dins de la coalició?  De ser així, el que queda palès no és un potencial homèric d’Oltra, sinó la kunderica insuportable lleugeresa dels nostres lideratges interns. 

Jo crec que Consol Castillo s’estima este país per sobre de sigles i escenaris. I Enric Morera també. I Àgueda Micó. I Vicent Marzà. I Fran Ferri. I Baldo. I molta, moltíssima gent d’este partit, i d’algun altre. Ho fan també gent jove recent arribada, i gent que retorna de l’exili interior, sembla que a passar comptes. No crec que al BLOC hi hagen traïdors, perquè si ho cregués, aleshores hauria de dir que ho eren els que van munyir abans d’ara, pactes amb partits d’àmbit espanyol, i en condicions indecents per al valencianisme. Perquè això ja ho hem viscut. Portem una dècada llarga instal·lats en el dia de la marmota. De fet, crec que el Consell Nacional del BLOC l’hauria de presidir Bill Murray, que ho faria infinitament millor que el que hi ha ara. 

Si creguera que hi ha traïdors, fa anys que n’hagués assenyalat amb el dit. Aquells que es reunien abans de les Executives per portar-ho tot pastat, al marge de les Executives, al marge del Consell Nacional. Res del que vivim en estos dies convulsos, és nou. 

Jo no vull confluir. Jo no tinc res a vore amb Podemos. Possiblement amb alguna gent de Podemos sí, però no amb la seua estructura política. Res. Però vull ser honest amb mi mateix i reconéixer que si hem arribat fins ací, és culpa meua.

És culpa meua perquè vaig deixar de participar en debats del Consell Nacional, perquè vaig deixar d'assistir a l’Executiva Nacional, pel fàstic que em produïa vore com aquelles reunions eren una batalla constant entre bàndols. Els atacs despietats dels uns contra els altres, i de molts contra una. La mala educació. Les mentides. Els crits. El BLOC no s’ha trencat ara. No. El BLOC està trencant-se des de fa anys. Tot això que ens passa ara té que vore amb este protocol electoral, en les formes, en els terminis (tot absolutament impresentable, tot i que probablement amb estes cartes que juguem no podíem lligar una escala de color); però té a vore amb la situació d’impotència interna al BLOC. De cainísme. I és ací on reitere que és culpa meua.

Per molt que durant temps em sentís en el mig de la diana de grups i persones d’una enorme virulència discursiva i política, no havia d’haver fet un pas enrere. Havia d’haver seguit defensant allò en el que crec. Havia d’haver seguit assumint riscos personals i desgasts emocionals. M’ho vaig posar fàcil, vaig decidir dedicar el meu treball polític a la part institucional i apartar-me la vida de partit. Ara sé que és un error. Si algun traïdor hi ha, sóc jo, per fer això.

En el meu descàrrec diré que mai he tingut ambició en eixe sentit. Ho sap Pere Mayor que ja fa 25 o 30 anys va pensar en mi per a ser Secretari d’Organització, i no ho vaig ser. Ho sap Pepa Chesa que amablement, ja fa 20 anys em va dir que lamentava eixe desinterés meu pel poder intern, perquè creia que jo podia aportar. Ho sap Enric Morera al que mai he demanat estar en cap càrrec, i a qui només he dit que sí a formar part d’un parell d’Executives per allò de “la unitat i tal”. 

Però prou. Una de les raons que ens ha dut fins ací, és la manca de lideratge al BLOC. I eixa manca de lideratge ha configurat com únic lideratge possible de Compromís, el que ja coneixem. I una cosa és reconéixer que hem coincidit en el temps i l’espai amb una persona amb un enorme magnetisme que l’ha configurat com líder natural de les llistes electorals, i l’altra, és el punible abandó de la democràcia interna a Compromís, per manca de lideratges. De contrapés. 

Jo no plegue. Jo torne. A disposició del BLOC. A disposició de fer més Compromís. Demanant disculpes per haver-me rendit. Demanant disculpes per no haver estat a l’alçada. Demanant disculpes per no haver seguit el dia a dia.

Vull més Compromís. I vull un Compromís profundament valencià i valencianista i això és el que aporta el BLOC. Jo sí que sóc un nacionalista. Perquè em preocupa la gent del meu país, i els països, som les persones. 

La culpa és meua. Ves que no siga també un poc teua. 

"DE MAFALDA A ULISSES" Levante-EMV 07.11.15

Comprenc que el referent no semble culte, però tiraré mà de Mafalda. Recorde una tira del personatge de Quino, Un senyor que estava treballant en un forat al bell mig del carrer. La xiqueta s’acosta i li pregunta “¿Qué? Buscando los orígenes de la nación?”, i l’obrer en samarreta imperi, tan suat com sorprés li contesta: “no, una fuga de agua”. I Mafalda sentencia: “lo urgente nunca deja tiempo para lo importante”.

La vida municipal està feta d’urgències. Un semàfor no funciona, s’ha de pagar la nòmina, hi ha una visita inesperada, hem comés un error que ho complica tot, s’ha de fer una Roda de Premsa per advertir a la ciutadania de jo que sé quina cosa, cal aprovar un expedient, s’ha de contestar la pregunta de l’oposició, un funcionari demana una signatura, una companya de govern vol discutir amb tu un tema que afecta a les  vostre dues àrees...

La política, tota, però molt especialment la de gestió, demana d’una certa pausa. Un temps per analitzar les situacions, elaborar les propostes, debatre-les, fer consultes, canviar d’opinió, tornar a consultar, decidir... Un temps que no existeix en el dia a dia. I això al final és un problema greu.

Des de fa molts anys mantinc la teoria de que la diferència entre una idea i una ocurrència és un quart d’hora de reflexió i un parell d’informes tècnics. Dit així sona a boutade, però la idea desenvolupada té molt de contingut. Més que no ho sembla. 

Quina és la darrera vegada que esta ciutat es va prendre el temps de preguntar-se en veu alta què vol ser? Alguns recordarem aquell “Imagina’t Castelló” de l’època de l’alcalde Gozalbo. Va ser un intent més o menys reeixit de sumar disciplines analítiques a una idea de ciutat amb projecció de futur. Amb participació de la ciutadania, tot i que en uns paràmetres que amb els ulls actuals ens semblen sens dubte insuficients. D’aquell debat van eixir alguns eixos programàtics. També algunes coses que 25 anys després ens semblen antiquíssimes, però que en aquell moment van jugar un paper d’avantguarda. 

Des d’aleshores, res. Castelló, com a ciutat, no ha tornat a parar-se a reflexionar. D’aquell debat, vam passar vint anys després a un opuscle signat per Alberto Fabra i escrit per ves a saber qui, que es deia: “La ciudad que yo quiero”. Ja no era una reflexió col·lectiva, plural. Era una declaració d’intencions unipersonal, basada més en la voluntat que en cap anàlisi. Crec que Fabra i el seu equip pensaven que DAFO era el nom d’un cunyat foraster d’Epi i Blas. I així ens va anar!

D’ocurrència en ocurrència, cap metodologia científica més enllà del mètode de prova i error. Un mètode que sovint porta al prova i horror, si més no, el resultat del govern popular a Castelló, això sembla demostrar. 

Ara vull una Ciutat de les Llengües que genera despeses milionàries, que no té cap consens ni cap estudi que la fonamente, i que implica un conflicte judicial. Al final, res. Ara vull un Centre de Convencions que té un cost milionari, que mai no s’ha fet, i que mai no hem necessitat ni justificat. Al final res. Ara vull posar les meues grapes cobdicioses sobre Mestrets, i el resulta son plets, i més plets perduts, i un enorme dany moral i psicològic en famílies de la ciutat. Al final res.

La ciutat no es pot permetre actuar com Penèlope esperant a Ulisses, desfent de nit el que ha teixit de dia. Castelló necessita, i ho necessita amb urgència, un Pla Estratègic de la Ciutat. Que incloga tots els plans parcials (PGOU, de Mobilitat, econòmic, mediambiental, sostenibilitat social, igualtat de gènere...) Un Pla que ha de ser fruit d’un treball metòdic, científic i profundament participatiu. I nosaltres hem decidit encetar eixe procés. Guanyarà la ciutat. 

"ZAZEN" www.Castelloninformación.es 05.11.15

El zen no és un raonament ni una teoria ni una idea, és només una pràctica. Si eixa pràctica es fa assegut, se’n diu Zazen.  Meditació asseguda. Recreació d’un mateix i la comprensió de l’autèntic jo. Zen vol dir concentració de l’esperit; i za, asseure’s. 

Jo això d’asseure’m ho porte d’aquella manera. Sóc de caràcter inquiet i em bellugue més que una puça en un zoològic. Així que malgrat les moltíssimes hores de despatx i ordinador, diríem que la part Za, la duc d’aquella manera. La Zen en canvi, tot i que de vegades no ho semble, la duc molt millor.

Jo sóc dels que reflexionen. Dels que valoren opcions diferents. Dels que escolten. Sovint s’aprén més dels adversaris que dels coreligionaris, tot i que siga allò que no vols fer o ser. Però aprendre aprens. Sóc lector compulsiu, de lectura transversal quan no és literatura (ací torna a guanyar la inquietud al Za). Treballe moltes hores per a poder improvisar quan toca. Els èxits no s’improvisen, els fracassos menys. 

Busque un equilibri entre dues parts de mi mateix. No tant entre la persona i el càrrec públic, sinó dins del propi càrrec públic. L’equilibri de ser un càrrec de representació sense deixar de ser la persona que sóc. Perquè crec profundament en la necessitat de que els treballs no ens canvien més del que toca. Comprenc que ocupe un lloc de responsabilitat, i sobretot, un lloc amb una immensa exposició pública. Una exposició que jo mateix he potenciat voluntàriament a les xarxes, especialment en l’oposició estant, quan els mitjans tradicionals eren menys porosos al que deia  o feia. 

Però també crec meditadament, molt meditadament, que els canvis en la vida pública no són possibles, si els càrrecs canvien a les persones. Si anem a una uniformització. Si eres portaveu has de dur corbata, sabates de llaç, i dir constantment “implementar”, “augment deficitari” o “increment a la baixa”. No hi crec en això. Sóc el que sóc sent com sóc. Segurament no només per això, però sense dubte no contra això. De manera que sí, que he de vigilar el que dic i com ho dic. Però no vull canviar un sistema comunicatiu, perquè el que tinc, emana de la meua personalitat (plena de defectes, ho sé), i canviar la imatge exterior sense canviar la interior és mentir. I canviar la interior perquè l’exterior no ven...massa trist. 

En l’equilibri entre no deixar de ser qui sóc i com sóc, i allò que represente temporalment, ha d’estar allò que se’n diu virtut. 

EL 20D (i sobretot el 21)

Un dia, fa ja un grapat d’anys, en un Consell Nacional del BLOC, vaig alçar la meua targeta d’acreditació i vaig votar No. Vaig mirar a esquerra i a dreta, davant i darrera, i ningú més va votar que no. Vaig ser l’únic conseller de tot el país a oposar-se a la coalició amb EU. (Gracias Kevin Roldan, contigo empezó todo)

En aquell moment jo formava part de l’Executiva Nacional del BLOC, quan vaig exigir que Enric Morera substituís a Mónica Oltra com a portaveu a les Corts, d’acord amb el pacte signat, no em vaig quedar sol, però gairebé.

I vaig rebre desqualificacions i fins i tot insults greus. Tot i que malgrat que volien insultar-me a mi, la més greu de les desqualificacions havia d’ofendre al Secretari General perquè mantenia que si ell era Síndic, Compromís s’afonava. Es va dir així. Davant d’ell.

Una disputa similar es va produir quan vaig reclamar reiteradament que Dimas Montiel substituís a Mireia Mollà segons l’acord signat. També hi havia companyes i companys que pensaven que reclamar la dignitat del BLOC, i complir els acords, era condemnar a Compromís a la desaparició.

Després vingué el ridícul de la votació del pacte amb EU per a les Generals, just 24 hores abans que EU digués que no volien saber res de nosaltres. O les disputes per tot allò d’Equo que es va saldar amb la demostració de la força de Compromís i l’absoluta futilitat d’Equo.

Jo ara ja no sóc membre de l’Executiva del BLOC. Però havia deixat de participar-hi fa moltíssims mesos. Bàsicament perquè jo no en volia formar part. Només la insistència del Secretari General em va fer acceptar, tot i que per sorpresa i en contra del que se m’havia dit, en el Congrés vaig saber que seria membre amb veu però sense vot; i només per la condició de portaveu a la Diputació. Vaig acudir a algunes poques sessions. No va tardar gaire a córrer la brama de què això o allò era “culpa de Nomdedéu”. Ja veus tu quin gran poder haurien de tindre les meues paraules per condicionar les votacions d’una Executiva en la qual jo no tenia dret al vot! Això, i algunes coses més greus que s’han dit sobre mi i que no fan al cas, em van decidir a abandonar de facto l’EN. Mai no me n’he penedit.

He vist a la cúpula del meu partit, pactar un reglament electoral específic per a la meua ciutat, per acontentar els socis de coalició, qui justificaven l’excepció de Castelló, amb la que el BLOC havia exigit per al que acabaria sent el número dos de València a les eleccions a Corts.

Les he vistes de tots els colors. Perquè jo sí que vinc del PNPV, d’UPV i del BLOC. I jo hi era anys (dècades en algun cas) abans dels que ara es consideren fundadors de totes les essències. Hi era. I hi sóc.

He comés errors d’anàlisi. Els he reconegut. He sigut d’una profunda lleialtat al país, i això m’ha fet ser lleial al projecte polític. I això vol dir que he hagut de rearmar-me intel·lectualment per defensar coses que en un principi no compartia. Ho he fet honestament. Retirant-me de la primera (o segona fila) per analitzar si podia ser útil. Si creia en el que estàvem fent. Si estava disposat a fer eixe esforç mental, intel·lectual per bastir un discurs nou en el qual jo pogués creure. No ha estat fàcil. Això té un desgast emocional molt alt.

No compartisc els insults gratuïts, provocadors i estúpids, de qui diu que el nacionalisme és el joc de raspall, el cant d’estil i una patologia. He hagut d’aguantar ofenses a la meua ideologia per part de les més altes instàncies de la meua coalició. Però res de tot això no m’impedeix entendre que sense Compromís, el BLOC no podia. I dic Compromís i no Iniciativa, perquè Iniciativa tampoc no representa l’èxit, en cas que el representés ja estava bé com EiP, i EU no estaria on està i com està. No. L’èxit de Compromís és col·lectiu.

Crec que el BLOC ha cedit massa. Massa vegades. Massa coses. Des del primer moment. I ho dic ara i ací, perquè a diferència del que ara van de dignes, jo ho vaig dir aleshores i allà.

Malgrat que no participe voluntàriament dels grans debats de forma massa viva, he repetit per activa i per passiva, a qui m’ha preguntat, que no vull un pacte amb Podemos. I no cal ara reiterar els arguments.

I m’haguera agradat molt, moltíssim, que Compromís es presentés a les generals. És una marca d’èxit. Té gent molt valuosa. En cadascun dels grups i subgrups de la formació. Igual que té maldestres, incompetents, busca-raons i gent que només es vol situar. En cadascun dels grups i subgrups de la formació.

Però Compromís no vol. No ha volgut. Tinc dret a pensar, encara que puc estar equivocat, que això no hagués passat si alguna de les vegades que em vaig queixar de les renúncies del BLOC, alguns dels que ara van de protomàrtirs de la cristiandat nacional i de cristians vells, m’hagueren fet costat. Hem cedit reiteradament, i ara com ara Compromís és com és. I sent com és, ha fet impossible presentar-nos sols. Segurament el que cal és repensar Compromís. I és urgent. Quan les eleccions passen.

Com militant de Compromís lamente profundament la decisió de no voler anar sols a les eleccions. Com militant del BLOC, a la pregunta de si hem d’anar com BLOC o encapçalant una coalició liderada per Compromís, amb altres formacions del que s’anomena, no sense certa prepotència, “espai de ruptura”; dic que sí a la segona. Que no vull trencar Compromís. Que els milers de valencians i valencianes que ens han votat i ens han dut a governar el país i viles i ciutats, no s’ho mereixen.

Dic també que em fa por. Em fa por el resultat. Em fa por que no tinguem grup propi al Congrés, que l’agenda no siga la valenciana, que assumim compromisos amb Pablo Iglésias que no em sembla una persona de fiar, ni el seu projecte és en absolut el meu.

Però també dic que em fie de la gent de Compromís. I dic de Compromís i no del BLOC, perquè ara mateix, la coalició Compromís m’ha permés descobrir que hi ha gent amb qui compartisc una visió social i nacional que no estan al BLOC. I gent que està al BLOC amb qui hi ha coses (i formes, i maneres) que no compartisc. I és molt possible que em passe el mateix amb gent que no està a Compromís.

i quan dic que em fie de la gent de Compromís dic que em fie de què les nostres diputades i diputats a Madrid faran el que han de fer. Privilegiar l’agenda valenciana. No formar part de cap grup parlamentari que no siga el nostre o el mixt. Defensar este país, que no és altra cosa que la gent que vivim a este país.

La Generalitat valenciana no és viable sense finançament. El PSOE no ho farà. El PP i Ciudadanos tampoc. Per això diré que sí a eixa coalició de llarg abast. Simplement perquè és la millor-pitjor opció.

I ho faig com el nacionalista que sóc.