Vaja per davant que jo no sóc catòlic, ni sóc cristià. Respecte profundament les creences de l’altra gent, especialment si estes creences respecten el meu dret a no creure-les. Dic això, perquè tinc intenció de dedicar alguns paràgraf d’este article a coses dites i fetes pel Papa de Roma, i ho faig a tall d’exemple, i amb tot el respecte.
Tradicionalment, els diferents Papes, i des de Pius X, han viscut al Palau Apostòlic Vaticà, un edifici arrogantment luxós que davant la pobresa de bona part de la població mundial, i tenint present el discurs oficial de l’Església, resulta d’una notable contradicció. Francesc, però, va decidir seguir vivint a l’habitació 201 de la molt més discreta Casa de Santa Maria. Esta decisió s’ha entés urbi et orbi, com un símbol, un signe, d’un papat amb vocació social.
El cert però és que la fam al món segueix, l’església oficial continua mantenint els seus privilegis (a Espanya de caràcter fiscal amb una dimensió difícil de comprendre), el Palau segueix sent privatiu de la cúria, i segueix atresorant tresors impensables, com ho fa el museu vaticà, i molts de les propietats eclesiàstiques repartides arreu el món. I malgrat tot, tothom considera un pas en la direcció correcta que el Papa dorga a un lloc més discret. Però la veritat és que la fam segueix al món, i l’Esglesia continua sent multimegamilionària.
També se li ha valorat com un símbol de justícia i apertura, l’expulsió de l’estat clerical d’un prevere condemnat a 14 anys de presó per abusos de menors. Un altre símbol positiu de que poden canviar les coses. El cert però, és que són desenes els casos judicialitzats similars a este, que han estat tapats, consentits i permesos pel Vaticà. Desenes d’escàndols. Centenars de menors abusats. Centenars de families amb dolors eterns.
Dic tot això, i salvant les enormes distàncies, perquè al món de la política quan els nous governs hem prés en els primers 15 dies (el Papa fa ja dos anys que ho és) algunes decisions simbòliques, se’ns ha criticat amb duresa, dient que és pur maquillatge. Postureo l’in va dir el portaveu popular adjunt, l’altre dia…just abans que a la Diputació prengueren una mesura similar, tot i que va quedar a mig camí de la municipal, posant en evidència al portaveu adjunt.
No dic que no tinga raó qui diu que són coses menors. Dic que en 15 dies hem decidit enviar alguns missatges nítids de canvi (revisió de sous, desaparició de privilegis, reducció de despeses innecessàries, i posada al servei dels més desfavorits tots eixos estalvis), sent molt conscients que això, encara, no canvia gran cosa.
Subratlle la desproporció d’algunes crítiques. Manifeste la doble vara de mesurar i la doble moral. I afirme, que en realitat, tenen raó els que diuen que encara està tot per fer. Però afirme també, que no ens empeny un esperit suicidament revolucionari, sinó que ens alimenta la ferma determinació de fer canvis estructurals estables i progressius, que això sí, acabaran per significar una indiscutible ruptura amb les anteriors formes i costums, de fer política.
El nostre mandat és per a quatre anys. Com Vicealcalde ja he posat en marxa la primera instrucció per a la redacció del primer pressupost municipal del nou govern, amb unes directrius clares, que emanen del programa comú. I allí sí, haurem d’estar a l’alçada. Haurem de començar a explicar quins són els canvis i com els anem a fer. Baixar-se del cotxe oficial, o dormir a l’habitació 201, és un missatge, però no canvia el món. Això sí, seria just que es valorés amb el mateix criteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada