No estic d’acord amb això de que una fotografia val més que mil paraules. Crec profundament en la paraula com instrument comunicatiu, com oportunitat d’acord, com espai d’encontre. Fins i tot com a generadora de plaer quan la narració és bona. Mal polític seria si no cregués en la paraula!
Però també crec que una imatge té la immensa capacitat d’emocionar, d’explicar, d’ajudar a entendre, de somoure consciències. Segurament la foto més dramàticament esfereïdora de l’estiu, és una potentíssima imatge de Yannis Baharain. N’hem vist d’altres de més explícites, de més directes, de més sagnants, literalment sagnants. Però esta fotografia és un cop de puny a la consciència, per la seua simplicitat, plasticitat, elegància fins i tot. Possiblement saben de quina fotografia parle. És aquella en la que en un capvespre d’un taronja intens i sobre una mar serena i plana, es veu un d’aquells desmesuradament gegantins creuers de luxe. Imponent, poderós, sumptuós, opulent, ple de pompa i magnificència. I quan t’hi fixes bé, al bell-mig de la fotografia, en primer plànol, una taqueta negra que ocupa menys que tres finestres del gran iot; i que quan hi prestes atenció veus que és una pastera plena d’esperances condemnades majoritàriament al fracàs, a la misèria en la major part dels casos, a la mort amb una freqüència insuportable.
Una fotografia del món. Una fotografia de les desigualtats. Una fotografia de la descompensació. Una fotografia de la immoralitat convertida en banalitat dolosa. És el món que hem construït.
En la mateixa llenca púrpura d’un mar calm, mentre alguns milers de persones gaudeixen d’unes vacances no exactament barates, unes desenes de persones intenten fugir de la misèria en una barqueta inestable que anunciava occident com destí i que el més probable és que mai no hi arribe.
Ampliem. Un luxós vaixell turístic, on la gent que s’ho pot permetre, pot triar entre diferents restaurants repartits entre les set o nou cobertes. Té jakuzzi, casino, botigues de luxe, teatre, ascensors, una làmpada d’aranya que val més diners dels que guanyaran cinc generacions de les famílies completes dels que viatgen (viatgen o només estan intentant fugir?) en la barqueta de closca d’anou que en la fotografia no passa de ser una taca. Una taca el nostra consciència.
Igual que hi ha una falsa modèstia, hi ha una mena de “falsa culpabilitat” que s’expressaria en articles com ara este mateix, que intenten somoure consciències. Però no voldria caure en eixe maniqueisme grandiloqüent. La intenció no és fer sentir malament a ningú dels qui amb esforç es paguen unes vacances ací o allà. Però si que confessaré una certa mala llet vocacional en la intenció de l’article. Veuran. Quan expliques estes coses, sempre hi ha algú que intenta justificar el que fa dient que ajuda a l’economia. Són aquells que diuen que gràcies al que es gasten en vacances viuen cambrers, saltimbanquis i animadors de festes, cuiners, capitans de vaixell, sobrecàrrecs, fusters de ribera, i treballadors de les drassanes. És un discurs autocomplaent que fent ús d’una veritat incòmoda, justifica imatges sense justificació.
I podem baixar un escaló. No fa gaire el govern local va demanar un esforç a la festa per tal de trencar l’elitisme i ser una miqueta més austers, donant així oportunitats a famílies amb menys possibles. Una regidora popular, molt molesta va escriure un article dient que gràcies a tot el que ella es va gastar quan va ser reina, van viure millor perruqueres, manicures, modistes… Explicava que alguns divendres no havia eixit a sopar amb les amigues per estalviar i poder comprar unes sivelles per a les seues sabates que l’havien enamorat. Obviava que hi ha gent que no té sivelles ni possibilitat d’eixir a sopar, però que hauria de tindre dret a ser Reina de les Festes si és el que vol. Supose, que des de la quarta coberta del iot i amb un daikiri a la mà, la pastera que probablement naufrague sense tocar terra, deu semblar un carro engalanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada