TRES CENTS MIL - Mediterráneo - 15.08.13

Ferran VII volia ser restaurat com monarca absolut. A ell tot allò del Trienni Liberal li tocava els pebrots. Si has nascut per a Rei, vols ser Rei. Així que l'home va demanar ajuda al Congrés de Verona, per tal que a Espanya es restaurés la Monarquia Absolutista. Corria 1823, i la Santa Aliança va acudir en el seu auxili. França va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Un exercit poderós que va recórrer tot l'estat perseguint el govern liberal refugiat a Cadis, fins que el va derrocar. Ho he recordat visitant museus a Paris. Segurament Cent Mil soldats els semble una exageració. Doncs bé, esta setmana, Alberto Fabra, pretenent ser un President Absolutista (és a dir, que fa absolutament el que li rota) ha multiplicat la xifra per 3 i s'ha gastat 300.000€ en dur un partit amistós de basket a Castelló.

Sense demagògia diré que està bé portar esdeveniments esportius a la ciutat, perquè això fa "marca" turística, però quan es pot. I ara, no es pot. La Generalitat deu a l'ajuntament centenars de milers d'€ de les inversions en el Gaetà Huguet (esport base), en Hisenda, no cal dir en l'edifici de Davalos. L'ajuntament ha hagut d'avançar diners per al TRAM que no hem recuperat. No cobren les ONG's, es retallen les beques, no cobren les farmàcies...

I Alberto Fabra penja en Twitter una foto dient "con mi amigo el seleccionador nacional". 300.000€ per una foto en les xarxes socials, i la misèria social atrapada a la xarxa d'una Generalitat incompetent i balafiadora.

"DISNEYLAND" -Levante EMV - 10.08.13

Fins ara havia escrit articles en llocs d'allò més inversemblant. En el despatx, a casa...però també en trens, en la sala d'espera del dentista, en la butaca reclinable d'un hospital, o fins i tot en el wàter (la qual cosa explicaria alguns dels meus articles). Hui però, escric des de la terrassa d'un café que es diu Hakuna Matata, en una de les zones d'esbarjo de Disneyland París. I ja els dic ara que això és tot un espectacle. Tirant a lamentable, però espectacle. L'entrada és cara, però és de veres que després les atraccions no es paguen, si més no, no amb diners. Es paguen en temps. Els jure per l'olfacte de Goofy, que no és possible que la teua xiqueta puge a una atracció sense una cua de si més no, una hora llarga, i després els punyeteros cavallets multicolors peguen dues voltes, ni tres ni set, dues. Patètic. Intentes descobrir els mons voladors d'en Peter Pann, aquell xaval que va decidir no créixer (és a dir, quedar-se a casa dels pares fins als 37, res tan extraordinari ben mirat), i una senyoreta multilingüe i vestida de ves a saber què o qui, et recomana abandonar la cua que fa 15 minuts que cultives, perquè quan l'espera és superior a una hora, prefereixen tallar. Vas a comprar-te un refresc i de les sis caixes habilitades n'hi ha una en marxa. Atapeida, clar. En fi. És estiu, uns amics t'han deixat el seu pis de París i fas vacances a la ciutat, i ben evidentment, amb una filla de 4 anys no podies fugir de l'escapada a Disney. I ella vol conéixer a Mickey, personalment. I clar, tu fas una cua de 57 minuts i t'adones que tot això és una estafa. És una estafa, perquè des del dia que van obrir el parc sabien que les cues serien de més d'una hora, per això han muntat uns laberints fixes que fan que la cua es plegue i replegue sobre ella mateixa, com una cobra, per evitar que s'allarguem més enllà dels 400 metres. I tot, dins d'una gran sala habilitada exclusivament per esperar fent cua!! I al final, passes a l'habitació de Micky, qui amablement et fa reverències, i es fa quatre fotos amb la xiqueta. 30 segons i al carrer. Bo, al carrer no, a fer la següent cua, ara només 26 minuts per comprar a preu d'or les fotos. La xiqueta les vol, i al cap i a la fi, ahir tu et vas deixar un bitllet dels grossos a una llibreria de la Rive Gauche! Quan pagues se't veu la cara d'estar-te consumint per dins, i la xica, que vol ser amable et pregunta "Ça va monsierur?" i tu amb el teu millor francés li contestes que sí, que tot simplement estàs una miqueta decebut, i que pensaves que després d'hora i mitja de cues ininterrompudes et deixarien vore el cap crionitzat de Walt Disney. I a ella, que té unes galtes roges que delate que va néixer a Tennesee, se li escapa un riure una miqueta Donald i tu li desitges "Bonne journé" i ell et diu que sí sense gaire convenciment.
El parc està ple de gent de tota mena i condició, i molta va disfressada. Moltes xiquetes d'entre pocs i quasi cap any, van vestides de princesa de compte de fades, alguna de Campaneta, la de Peter Pan, alguna Blanca Neus, fins i tot una exòtica que imagine s'ha escapat de Mulan. No en veig a cap d'Anastàsia, la germanastra maligna de la Ventafocs. Les xiquetes tenen les seues prioritats, també dins dels estereotips de pel·lícules masclistes i fins fa quatre dies absolutament àries. Ara ja ha canviat, això també explica que els diferents models (a quin més absurd) de diademes amb orelles de Micky o Minnie, els porten xiques i dones de totes les races. A mi la que més m'ha agradat de totes era una jove (intuïsc que seria jove) que vestia un estricte niqab, i ocultava els ulls (l'únic que li quedava per ocultar) darrera unes normes i cares ulleres de Sol. Le orelletes eren de purpurina daurada!!! "Arreglá pero informal" que deia aquella. 
A poqueta nit, fan una Pride, que és com la Desfilada Internacional d'Animació de la Magadalena, però dirigida per un pijo. Colzades per vore play back. I quan ja creus que no dóna més de si la cosa, recordes que la teua amiga Sònia et va consellar vore l'Samll Word, i t'hi has atrevit, i...Gràcies Sònia amb diferència el millor de la visita. I supose que els que són lectors habituals deuen estar pensant que este colp la introducció està resultant llarga, fins i tot per a mi. I que a vore com lligue tot això amb la política. Alguns pensaran que ho connectaré amb Cabanes, perquè no sé si recorden que es va parlar i molt de que el parc europeu de Disney es podia haver instal·lat allà. Doncs no, no hi ha cap connexió complicada, tot simplement no vaig a parlar de política, perquè estic de vacances. I francament, entre princeses, animals antropomòrfics, pirates i bandolers, no s'està tan malament. No sé si tornar a l'Ajuntament.

PARIS 2013 - Mediterráneo - 08.0813

Paris! Diuen que bé que val una missa. No els hi ho sabria dir. Però hi vaig viure uns quants anys, i em canvià la vida. Dit això, Paris és una ciutat extraordinària, inabastable. Enguany, gràcies a uns amics que ens han prestat la seua casa, ens hi hem pogut instal·lar un parell de setmanes a fer vacances. Paris 16 anys més tard!Hem visitat el meu bistrot de referència, hem anat a saludar als dos patrons que vaig tindre aquells anys, els tres domicilis que vaig tenir, i un munt de racons fora del circuit purament turístic, que tampoc no ens l'hem estalviat. Però des de fa anys, quan viatge, veig les ciutats amb ulls de regidor. Tant se val si vaig lluny com si em quede més prop. Mire. Apunte. Fotografia. Pregunte. Encara estarem uns dies ací, però ja tinc la cartera plena de propostes sobre transit, sobre parcs públics, sobres seguretat a les obres...Ja en parlarem.

Els diré que París està brut, més brut que Castelló. I hem trobat un insensat  nombre de famílies amb fills menuts, nadons alguns, dormint sobre cartrons i demanant almoina. No parle dels SDF, parle de molta misèria en forma de família. Molta.I no gaires carrers més enllà, llogaven Ferraris a 89€ l'hora, per fer un tomb per la Rue de Rivoli o els Camps Elisis. On per cert, en Maurici, oferien un menú degustació per 380€ persona, més 280€ si hi volies uns vins ben maridats. París, és un món. I els seus grans contrasts són els nostres multiplicats. Ho dic perquè de vegades viatgem acomplexats, i tampoc no toca. 

"VERANO AZUL" - Levante-EMV- 03.08.13

Les morts dramàtiques de les series de televisió de la meua generació són dues. La del bo de Tom Jordache a mans del malvat Falconetti en “Hombre rico, hombre pobre”, i la sobtada mort del mariner jubilat Sr. Chanquete. “Chanquete ha muerto, Chanquete ha muerto” ressona com una lletania en l’imaginari col·lectiu de tota una generació. 

Ai Verano Azul! Tots recordem aquelles passejades en bicicleta; Júlia i la seua guitarra cantant el “no nos moveran”, com si fos un precursora melosa del 15-M; Quique que ningú no s’hagués esperat que es fes policia a El Comisario; Piraña el “zampabollos” I sobretot, la regla de Bea! Ai! Una regala més inesperada que la de Yola Berrocal després d’unes vacances a Eivissa.

Per tot això no és més que una malvada associació d’idees que el meu cap amb un excés d’insolació. En realitat jo els volia parlar de Verano i d’Azul, o per a ser més exactes, de l’estiu i del color blau. De la zona blava per ser exactes. 

Em permetran que els faça una mica de memòria. La Zona Blava, es va instaurar a Castelló amb la pretensió de provocar la rotació de vehicles estacionats en els perímetres de les zones incloses en la nova modalitat. Això és així, perquè es va considerar que en algunes zones de la ciutat (el centre pur al principi, i després ha anat creixent) resultava impossible trobar lloc per aparcar, la qual cosa feia que els comerços de la zona es veren perjudicats, ja que haver-hi d’anar a peu era un gran entrebanc. 

El funcionament és simple. Hi ha un temps màxim en el que pots estacionar, i això es controla amb uns tiquets que demostren que has pagat per eixe temps. D’esta forma, qui estaciona ve obligat a eixir abans que es complisca el temps màxim, i treure el cotxe d’allí per anar a aparcar a un altre lloc. La realitat però, és que quasi ningú no ho fa això. La majoria de la gent ix, compra una miqueta més de temps i canvia el paperet. I això és així perquè l’empresa ho consisteix, i l’ajuntament ho permet. Així la cosa, la Zona Blava ha deixat de ser útil per generar rotació, i per tant, no facilita la supervivència del comerç local. Qui guanya? L’empresa. I l’ajuntament. L’ajuntament perquè li cobra a l’empresa un lloguer pels carrers acordats, i l’empresa perquè va fent calaix. A ella què li importa si hi ha rotació o no! A ella només l’importa vore com la gent va posant monedetes, i més monedetes, i més monedetes, i més monedetes. Mentre paguen, no li importa que la gent deixe el cotxe aparcat durant hores i hores, com si fos la barca varada de Chanquete. 

Hi ha una història en paral·lel que paga la pena explicar, i és que a mida que s’han anat fent les obres del traçat pel que en alguna dècada venidora passarà el TRAM, han desaparegut desenes de places d’aparcament de la Zona Blava. El resultat lògic seria renegociar a la baixa amb l’empresa. Com els hi lloguem menys carrers, ells ens paguen menys diners. Però no s’ha fet això. El PP ha decidit que el que calia protegir era el nombre de places signades, i que com no hi caben a la zona d’aplicació, han anat ampliant la zona blava, a carrers on la rotació no té cap sentit. Tot plegat, han oblidat l’origen de la proposta, i la vocació d’ajuda al comerç. Ara la zona blava només és una fórmula municipal per cobrar-nos per aparcar el cotxe al carrer, i un negoci per l’empresa concessionària. 

Però parlem del Verano Azul. Als mesos d’estiu Castelló perd moltíssima població. I el centre centenars de vehicles, de forma que no resulta agosarat dir, que en juliol i sobretot en agost, podem aparcar una miqueta on ens vinga de gust. Hi ha lloc de sobra. I si hi ha lloc de sobra, aleshores per a què cal la rotació? Per a què cal la zona blava? Per a res. Només té sentit recaptatòri. I de fet, ha aconseguit el resultat invers. Especialment en estiu, la zona blava és dissuasòria. La gent no s’acosta al centre per no haver de pagar per aparcar. I per tant, perjudiquem al comerç, precisament en els mesos que més pateixen la manca de clientela.

És per això, que el mes de setembre, Compromís proposarà que es renegocie el contracte amb l’empresa concessionària, per tal que els mesos de juliol i agost (tot el dia, només per les vesprades, depenent de la franja horària...) no s’haja de pagar per aparcar en la dita zona blava.  Això si que generarà facilitats per accedir al centre, i doncs, al comerç. Al cap i a la fi és el que volíem.