"ROSELL I LES DONES" 05.11.16

Segurament si jo ara escrigués que Donald Trump ha dit en el seu darrer acte electoral, que si els hispans tornaren als seus països d'origen (alguns porten generacions als EUA), o la població negra tornés a ser esclava i no s'entestés en voler cobrar un sou per recollir el cotó, o netejar el clavegueram de Nova York, baixaria l'atur, tothom s'ho creuria.

I això és així, perquè el personatge és capaç de dir això. De fet ha dit coses tant o més gruixudes i s'ha quedat tan Panxo que no «panchito», que així és com es refereix el candidat de l'extrema dreta racista, a les persones d'origen centre i sud-americà.

Tampoc no sorprendria que digués que les dones haurien de quedar-se a casa. Venint d'algú que les considera un mer objecte sexual, és el menys que se'n pot esperar.

El problema és que això darrer no ho ha dit Donald Trump, un senyor nord-americà que porta una ensaïmada al cap per dissimular que el té buit. Ho va dir dimecres a Castelló, Joan Rosell, president de la CEOE. Concretament va dir que la incorporació de la dona al mercat de treball és una dada positiva, però que suposa un problema perquè «Com creem més ocupació per a què hi haja treball per a tots?" Espectacular! El més greu és que este senyor és reincident en este tipus d'afirmacions.

Esta afirmacions posa en evidència un problema de pensament primari, poc elaborat, que no fa gens per algú que té, com és el cas, una enginyeria. Ell fa números i diu: si les dones no formaren part del mercat de treball, baixaria la taxa d'atur. I això és matemàticament cert. Com si decidirem que no es pot començar a formar part de la població activa, fins als 37. Tenint en compte que en el segment d'edat més jove (com en el de les dones), les xifres d'atur superen la mitjana, el trèiem de les estadístiques i del mercat laboral i tema resolt. De què mengen ja és un altre problema que a Rosell no sembla interessar-li.

El pensament simple de Rosell és el mateix que fa dir que si les dones s'ocuparen dels malalts i la gent gran, no caldria tanta despesa pública en assistència. O que si les dones no treballaren assalariadament, tampoc no caldrien guarderies públiques i també estalviaríem molts diners. Imaginen! Sense educació infantil, amb els crios incorporant-se a les escoles als 6, i sense asils i centres assistencials, perquè les dones ho feren debades, la Generalitat tindria superàvit. En el fons, és el que transmet el pensament de Rosell. Tornar al quaternari. I si encara així no quadren les xifres, Rosell encara podria fer-se ludista i proclamar als quatre vens que cal acabar amb les màquines perquè lleven llocs de treball.

Tot plegat un desgavell això d'este home. Les estadístiques desagregades de població activa i atur, demostren que la precarietat laboral es feminitza de dia en dia. I la precarietat laboral, l'atur de llarga durada, és la porta de l'exclusió. I ho pateixen, m'hauran de deixar insistir, especialment les dones. La pobresa, doncs, es feminitza. I això, com tantes i tantes coses, és ideològic. Les lleis, les estructures de poder, construeixen models socials, i el nostre, és encara profundament patriarcal. Quan parlem d'una Europa comunitària com una unitat social o política, costa d'imaginar com ens podem comparar en este sentit (també en este sentit) amb països centre europeus o nordics.

I francament, la ratificació d'algú com Fátima Bañez al capdavant del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, no ajuda. És aquella senyora que el sis de juny del 2012 va afirmar que "la Virgen del Rocio nos ha hecho un regalo en nuestra salida de la crisis y en la búsqueda del bienestar todos los días de los ciudadanos". Clar que el 2012 va ser Año Santo Jubilar Mariano. I Mariano, és un home agraït. De sobres.

La CEOE ha emés un comunicat negant les declaracions que s'havien recollit en algun mitjà. Diu que va ser malinterpretat.http://www.elplural.com/politica/2016/11/04/joan-rosell-considera-que-la-mujer-es-un-problema-para-el-desempleo

"PASSANT A LA PRÀCTICA" Levante-EMV 29.10.16

El dimarts passat, després de dinar, vaig agafar el cotxe i vaig baixar a Alacant. Uns dies abans m'havien convidat a un acte de partit. Em conviden a molts, i vaig als que puc, més bé a pocs, per manca de temps. A este, però, vaig dir sí, no diré que ulls clucs, sinó tot el contrari, amb la determinació de dur els ulls ben oberts, les orelles ben destapades, i tota l'atenció del món, perquè el tema em semblava més que interessant.

El grup de Compromís a la Diputació presentava #PlaObjectiva, i ho subtitulava "el temps dels pobles". Era una proposta de repartiment amb criteris objectius dels fons de la Diputació. Mentre vaig ser diputat provincial, i abans i després, he defensat i defense, que les diputacions necessiten un "model científic" a l'hora de repartir els fons, dividits en innombrables plans. Que s'ha d'acabar amb la discrecionalitat que és la porta del clientelisme, i de la corrupció. Els meus companys del sud resistent, han fet un treball fantàstic. Fantàstic de veritat. I que jo ara no sabré glossar en tota la seua importància.

Han construït una fórmula polinòmica per a què a primers d'any cada municipi sàpiga els diners que rebrà, sense haver d'anar a fer el pidolaire, o esperar un cop de sort, o les molles. Perquè segons relaten els nostres diputats, a Alacant, com a Castelló, tens finançament si eres del PP, cas contrari, dos espolsons com a molt. El Coeficient Democràtic, així li'n diuen, al patró d'inversió basat en factors democràtics, geogràfics, econòmics i socials, que s'actualitza cada any.

Població, a menys població més inversió. Superfície, a major extensió major inversió perquè necessita més manteniment; òbviament tenint en compte pedanies i entitats menors. Compta i molt, la situació social, les dades d'atur. Es premien els aspectes de responsabilitat social en relació als contractes d'obres, en els àmbits laboral, mediambiental, d'innovació qualitativa empresarial i empreses del territori. I a sobre, són els ajuntaments (amb els seus càrrecs elegits per sufragi universal) els qui trien els projectes, i la Diputació (amb els seus càrrecs elegits indirectament per la partitocràcia) es reserven només la coordinació. Una aposta clara per la justícia redistributiva i la democratització de les decisions.

Això, clar, per fer justes i útils unes institucions de les quals continuem qüestionant-ne la seua utilitat. No perquè la feina que fan, no siga important, que ho és i molt, sinó perquè eixa feina de compensació de diferències, i de donar suport als més menuts, d'ajudar a prestar serveis públics que per la capacitat econòmica algun municipi no pot prestar; la podria fer perfectament la Generalitat. Des de cada Conselleria.

Quan jo he explicat això, alguna gent ha dit de seguida que "la província de Castelló es quedaria sense res". Sempre he retrucat que és que les províncies també sobren, però sobretot, que això era tan senzill com fer a les Corts (i si cal incloure-ho a l'Estatut) una llei d'inversions i actuacions, absolutament territorialitzades que tingueren presents una sèrie de paràmetres... De l'estil dels que proposen els companys d'Alacant. Són estes les coses que et fan feliç. Poder demostrar amb fets el que dius en la teoria.  

I saben què? També estava feliç de sentir-los perquè just esta mateixa setmana, el Servef del que en sóc Secretari General, publicava les ajudes a la contractació, amb un model nou. Fins ara, s'exigia un mínim de 200 aturats de llarga duració per tal que els ajuntaments es pogueren beneficar del programa, el que deixava fora desenes de municipis menors, per no tenir suficient massa crítica, per així dir. Esta nova ordre no. Per això ha permés que es beneficien especialment els pobles més menuts. Tots els que s'han presentat tenien garantida la contractació de, si més no, una persona. Hem multiplicat per 4 els fons, i hem canviat les bases. Les hem fet més democratitzadores, i les hem pensat per beneficiar als més menuts. Un poc com proposa Compromís per a les diputacions. I que ho fem des del Consell, demostra, que ja no són les diputacions les úniques que poden preocupar-se dels municipis més menuts. Dissabte a Cinctorres, en un acte de pobles d'interior organitzat per la FVMP, vaig poder constatar la satisfacció de desenes de municipis. Per això sempre he dit que agraisc molt a Levante que em deixe escriure... Però que on de veres vull escriure és al Diari Oficial de la Generalitat, o al BOP. A la premsa expliquem el que fem, als diaris oficials, canviem el món. A poc a poc.

"UN CAFÉ AMB PREMSA" Levante-EMV 22.10.16

Estos anys que he estat portaveu del meu grup a l'ajuntament o a la diputació, i el poc més d'un any que a més a més ho he estat del Govern Municipal, ha servit per a teixir una relació molt pròxima amb la premsa local. Igual que els periodistes han vist passar molts regidors i regidores, jo he vist també molts becaris esdevindre redactors, molts professionals canviar de mitjà, i massa, per a dolor de tothom, quedar-se sense feina.

Amb molts d'estos professionals espere seguir mantenint relació, al cap i a la fi, han estat molts anys, i en alguns casos s'han creat complicitats. Complicitats que ara que no interferiran en els nostres respectius treballs, espere puguen continuar.

El cas és que ara, en canviar de feina i de ciutat partisc de zero. La meua relació amb els mitjans de València és gairebé inexistent. La relació amb la premsa color sèpia, la de les xifres, també, perquè mai no m'havia ocupat directament de qüestions d'economia.

És de veres també, que ací la cosa és diferent. Per la dimensió de la ciutat, per l'especialització del que he de fer, per la quantitat de focus informatius que hi han oberts a la ciutat seu de les institucions nacionals valencianes, i perquè el meu rol ha de ser també més discret. Encara no sé exactament com de discret. Però lògicament el focus mediàtic es desplaça a altres actors molt més importants. Jo ací sóc de repartiment. Era la idea. M'està més que bé.

En tot cas però, sembla que la meua curiositat professional per la premsa especialitzada en economia, o la que fa allò que se'n diu «política valenciana» (com si la política que es fa a l'ajuntament de Castelló fos bielorussa!), coincideix amb la curiositat professional que tenen per la meua persona. O millor, per la persona que ocupa la Secretaria Autonòmica.

És per això que l'altre dia un mitjà de la ciutat em va convidar a un desdejuni col·loqui, sense micros, sense bolis, però amb bon café, amb croissants i amb suc de taronja de la terreta. Remarque que era sense micros ni bolis, perquè era per a coneixer-nos, realment. I el format em semblà amable i intel·ligent. Clar que van fer preguntes, i no poques. Sobre per quina raó venia a fer-me càrrec d'una àrea complexa quan era Vicealcalde de la meua ciutat, com havia trobat la secretaria, el personal, el pressupost. Quines idees podia aportar jo. Quin era el pla de treball. Quina valoració feia de les xifres d'atur. Per quina raó pensava que el comportament era diferent a Castelló que a Alacant, per exemple. I també algunes més «indiscretes» o «compromeses», clar, sobre els budells del govern o del meu partit... En fi, supose que preguntes molt similars a les que em podrien fer els periodistes de Castelló si el meu viatge polític hagués estat a la inversa.

Tot això per dir que cada vegada tinc més gola avall, que en un intercanvi de preguntes i respostes, no és només el que respon qui dóna informació. Les preguntes tenen subtext, tenen background que se'n diu ara. En funció del mitjà la mateixa pregunta pot tenir matisos diferents. En funció del periodista també, clar, però jo ja sé per quina raó dic que en funció del mitjà. I vostés també ho saben.

I una altra cosa que vaig aprendre va ser com són les xarxes de distorsionadores. En tots els sentits. Una vegada ja vaig escriure sobre el risc particular de confondre el que passa a les xarxes amb la realitat, perquè a les xarxes ens relacionem amb qui volem. Però de gent n'hi ha més. Molta més. I contra més llunys estan eixes persones geogràficament, emocionalment, ideològicament... Més difícil és que t'hi relaciones. Per la qual cosa els nostres telelines, els nostres murs, tenen una tendència a l'endogàmia que els fan perdre tota fiabilitat com a termòmetre social.

I afegiré ara, que també la imatge que projectem està profundament distorsionada. Tant l'equip de premsa de Conselleria, com estos periodistes amb qui vaig compartir desdejuni, esperaven de mi masclets dialèctics constants. Com si la meua vida pública fos una traca sense fi. Em van recordar quatre o cinc piulades meues, els vaig recordar que en duc més de 39.700. És com allò de què quan assenyales la lluna, alguns miren només el dit. Aquell maleit dit.

"EL PRIMER COP" L2vante-EMV-16.10.17

Dilluns compareixeré a les Corts per primer cop. Una compareixença demanada per grups parlamentaris per explicar quin és el pla de treball de la Secretaria Autonòmica per als mesos vinents.

Ací el perfil polític és molt més baix. Hi ha molta gestió i poca política. I ja m'està bé. Vivia els darrers mesos una intensa exposició pública fent de regidor delegat de diverses àrees, portaveu del meu grup, i especialment fent de portaveu del Govern, en plens i en les rodes de premsa setmanals. No me'n queixe que era voluntari, només ho explique.

Tot allò restava moltes hores a la gestió de les àrees delegades, però ho intentava compensar amb horaris irracionals. Ací la cosa és un poc diferent (els horaris no massa). Hi ha molt de temps dedicat a la gestió. L'àrea ho exigeix, el pressupost també. Una part del temps es dedica a actes de representació (també passava allà, però sobretot en caps de setmana i festius). I poc, de moment molt poc, a la política.

Per això confesse un cert neguit davant la compareixença del dilluns. És un format nou per a mi, un espai nou, un repertori humà desconegut, i una temàtica (les meues noves competències) en la que porte imbuït, submergit i capficat d'ençà que em vaig incorporar... Però és que encara no fa ni un mes d'això.

Hi ha tres coses que m'han cridat poderosament l'atenció en canviar d'administració. La primera la dimensió mastodòntica que té tot això. Només al Servef, i sense comptar Invasat o altres, hi ha en l'organització que encapçale, vora 150 treballadors públics més que en l'Ajuntament de Catelló. També només al Servef, disposem d'un pressupost que dobla el de l'Ajuntament. Però... Sempre hi ha algun però. La plantilla està fortament precaritzada. Tenim sense cobrir moltíssimes places, i més del 50% del personal és interí. Durant anys s'ha deixat deteriorar la situació interna del servei públic d'ocupació, per tal d'afavorir les companyies privades. Això va fer que l'any passat la UE considere seriosament retirar una ajuda de 80 milions d'euros. Només després de llargues negociacions i posteriors inspeccions, es va aconseguir garantir-ne 50, i ara haurien de confirmar-ne 40 més.

Al mateix temps s'ha aconseguit que algunes importants empreses valencianes que havien abandonat el Servef com servei de mediació, hagen tornat. Tenim la millor base de dades que existeix, i gràcies a l'esforç de la gent que treballa a la casa, i a la nova orientació que el nou Consell li ha donat, han recuperat la confiança.

Però una de les coses que més glaçat em va deixar en incorporar-me va ser el nul nivell de tecnificació administrativa. Vull dir. A Castelló els documents viatgen en xarxa, es signen telemàticament. Això vol dir molta més velocitat, i moltes menys possibilitats d'error. Ací no, ací cada matí quan arribe em trobe un grapat de portafirmes i de carpetes, plens de documents que he de signar. D'un a un, manualment. Un sistema informatitzat, permetria, com a Castelló, llegir la informació i un cop comprovat que hi ha 23 expedients idèntics en els quals només canvia el nom del beneficiari, posaries 23 creuetes al quadrant de la pantalla, i amb la targeta electrònica i el codi, d'una tacada les signaries les 23. Ací no. Ací d'una a una. Manualment. Com si fóra Sant Jordi i hagués publicat un best-seller! La quantitat de temps que es perd, és proporcional a la quantitat d'erros que es poden cometre. Un desgavell tot plegat.

Dilluns explicaré el pla estratègic de la Secretaria Autonòmica, i tots els programes d'ajudes i formació que en depenen. I els acords amb Universitat per ajudar-nos a diagnosticar de forma científica, que ací feia anys que anàven sumant ocurrències i sense cap projecte formal. En un any s'ha fet molt, i en la direcció correcta. Perquè sent cert que nosaltres no som qui crea ocupació, no és menys cert que som peça clau dins del Consell en la cerca d'un nou model productiu.

Nosaltres amb la inspecció del treball, amb la formació, i amb la intermediació, hem d'aconseguir que els llocs de treball que es creen, siguen segurs i de qualitat. Així està sent. En el darrer any s'han creat 50.000 llocs de treball... Però queda molt, moltíssim per fer. El dilluns explicaré algunes de les novetats, ja els diré com m'ha anat.