29 de febrer, 2020

TRES HISTÒRIES INSENSATES - Llibret L'Aljama - 29.02.20

Quan des de l'Associació Cultural L'Aljama em van convidar a escriure al seu llibret «Arrels», vaig dir que sí sense pensar-ho gaire, donant per segur que la temàtica tindria a vore amb el judaisme, tema que m'interessa i del que alguna cosa crec saber-ne. La meua sorpresa, però, va ser que després de donar el sí, em van explicar que havia de ser un relat gastronòmic. I que si bé jo podia elegir el to i el gènere, el protagonista havia de ser un producte de pastisseria, que en el meu cas concret eren les Pilotes de Frare! I em vaig passar 25 dels 28 dies que em van donar, pegant-li voltes a què podia escriure.

Vaig fabular amb la idea, que en una escola de pastisseria del carrer Major, i a l'hora del pati, les rosquilletes de La Mústia, li farien bullyng a les Pilotes de Frare de Macián, per ser grosses i una miqueta apegaloses. Elles, les rosquilletes, tan estilitzades fent-li la guitza a les pilotes cada dia més deprimides. Però no ho vaig saber escriure, perquè en realitat, era una idea pèssima per molt que al final les Pilotes de Frare acabaren refent-se moralment de tot aquell malson, i sobrevisqueren entre pastissets de moniato i de carabassa a una punta del carrer, mentre les rosquilletes de Margarita havien acabat per desaparéixer, habitant ara ja i només, a l'espai de la memòria.

També vaig intentar estirar d'un altre fil, que tenia el seu hàbitat a l'Ajuntament on durant anys vaig fer-hi vida, i concretament en una novel·lada història de com es va inventar aquell postre amb ínfules i pretensions, que era El Fadrinet. I jo imaginava una baralla entre partits polítics, en el que cadascú defensava un postre diferent. Per a mi em reservava l'abraonada defensa de les Pilotes de Frare. Potser perquè de menut en vaig menjar moltes, que jo mateix comprava al forn de La Tahona, de darrere de casa, al meu barri, a La Guinea, quan la mare m'enviava a comprar una barra de pa i un parell de «panquemaos». Però tampoc vaig ser capaç d'arribar massa lluny amb aquella idea.

Clar que sempre quedava fer una broma anticlerical, jugant amb el nom de les postres que m'havien tocat, i un frare carmelità del Desert de les Palmes. Però no em semblà prudent. Poc elegant. No. Retorçant un poc la història vaig concebre la possibilitat de fer una versió reduïda i canalla de "Il nome della rosa" d'Umberto Eco. Si recorden la història, el frare franciscà Guillem de Baskervill, i Adso de Melk, el seu deixeble, viatgen a una abadia benedictina, perquè s'hi estan produint un seguit de morts inexplicables, vinculades el segon llibre de la Poètica d'Aristòtil. Al final (atenció, spoiler!) resulta que els frares anaven morint amb la llengua i el dit tintats de negre, perquè se'l llepaven per girar els fulls, i Jordi, el malvat assassí, hi posava un verí als fulls. Doncs bé, a la meua recreació, els frares morien per culpa del colesterol, perquè en lloc de verí, el que hi havia untat era crema pastissera de les Pilotes. Però tampoc no me'n vaig saber sortir.

El temps passava i cap de les idees no quallava, i com sóc de natural cabut, busca que busca i gira que regira, vaig arribar a la conclusió de què acabaria escrivint sobre judaisme, perquè he descobert que les Pilotes de Frare, són un postre tradicional jueu. Es coneix com a "sufganià" (סופגנייה), i és exactament com són les nostres Pilotes. Una massa rodona que primer es fregeix i després s'omple de crema, amb una xeringa pastissera, i finalment es cobreix amb sucre glacé. El terme hebreu té la seva arrel en la paraula "sfog" (ספוג) que vol dir esponja. I és per la seua textura. Les "sufganiot" es consumeixen àmpliament a Israel en les setmanes prèvies i fins a la festa de Hanukkà. En esta festa els jueus respecten el costum d'ingerir aliments fregits en commemoració del miracle relacionat amb l'oli del Temple. Per això a diferència de la majoria de la rebosteria que sol fer-se al forn, esta es fa fregint la massa en oli.

I així va esta història. Quan més perdut anava, de prompte em vaig il·luminar, i no ha de ser del tot casual, que Hanukkà siga precisament, "la festa de les Llums". I ja per acabar de paréixer un il·luminat del tot, gosaria dir que les millors Pilotes de Frare que mai he tastat, són les de Macián. I no sé si ho saben, però el cognom Macián, deriva del nom hebreu Mathia, que significa el del "do de Déu".

Desconec si els Macián de la pastisseria vénen d'allí, però el 1421, a Sogorb ja hi vivia una família amb eixe cognom, i a la ciutat hi havia una aljama perfectament documentada. Potser algú que tinga temps pot acostar-se al carrer Major i preguntar als propietaris. Això sí, siguen prudents, a Macián no li agrada que li toquen les pilotes. Jo ho vaig aprendre quan treballava a l'Ajuntament.

"HETERODÒXIA" - El Mundo -29.02.20

El metge valencià Xavier Balmís va decidir salvar la humanitat de la verola. L'aventura començà el 1803 quan partint de Galícia, s'encaminà a Amèrica primer i a Àsia després per dur fins allí la vacuna. En poc més d'un mes arribà a Puerto Rico, després al Carib, Veneçuela, Cuba, Iucatan, Mèxic i Filipines. El 16 de setembre de 1805, arribà a les costes de Macao, en un fràgil jonc xinés amb tres xiquets òrfens als seus braços, infectats de verola. El seu vaixell havia estat destruït per un tifó. Després arribaria a Canton final del seu viatge.

Transportar un fluid tan delicat com la vacuna d'un continent a un altre, en penoses travessies marítimes que podien durar mesos i mesos, sense electricitat per poder mantenir la cadena de fred, semblava un repte impossible. Però ell va innovar. Per a transportar la vacuna viva, va usar un grapat d'òrfens als quals va anar infectant per torns, passant el virus dels uns als altres, mantenint així el principi actiu viu al llarg de totes les travessies. Un mètode amb evident base científica, però absolutament heterodox.

L'ortodòxia mèdica, hauria deixat que actués l'evolució de les espècies. Els humans naturalment més resistents sobreviurien i traslladarien via herència genètica la seua vacuna natural. Moririen milions de persones al món? Sí. Tardaria generacions i generacions, i encara més generacions, en fer-se majoritària la població resistent? Sí. Però... «es el mercado, amigos». I el mercat diuen que s'autoregula.

Si traslladem esta història a l'economia, els liberals no hagueren volgut que Baldís intervingués en el «mercat poblacional». Els conservadors haguéren dit que no es poden fer experiments, que si hi ha vacuna per a l'elit europea, serà per alguna cosa, que si americans i asiàtics volen salvar-se, que matinen i es facen emprenedors. I el més greu, el corrent més conservadors de la socialdemocràcia diria que la història ens demostra que ha de morir molta gent per les malalties i infeccions, que sempre ha sigut així, i que el que hem de fer és observar i esperar, que les infeccions víriques són cícliques i que tot passarà.

Sempre seré un heterodox. L'ortodòxia política i econòmica és una faixa per al pensament, i si no penses críticament, no avances. No sóc un aventurer irresponsable, però vull explorar camins amb base científica. Parle de polítiques actives d'ocupació, de reducció de la jornada de treball, de formació professional, de nova gestió del temps... Fer sempre el mateix, ens du sempre al mateix lloc. I hem d'avançar, Eugene O'Neill advertia als nostàlgics i porucs, «oblidem el passat, aquells no érem nosaltres».

22 de febrer, 2020

"LA TEMPTACIÓ DE LA INNOCÈNCIA" - El Mundo - 22.02.20


Abandone el lector qualsevol esperança que tinga sobre la meua intenció de parlar de Zaplana o de Cotino, tot i que el títol parcialment pot conduir-los a ells per eixos estranys camins que la sinapsi dibuixa. I dic parcialment, perquè òbviament ells estan més connectats amb el concepte de temptació que no pas amb el de la innocència.

En realitat faig referència a un lúcid assaig, que amb este títol publicà Pascal Bruckner, on entre moltes altres coses intel·ligents va escriure: "resulta més fàcil simpatitzar en abstracte amb gent infeliç, ja que fer-ho amb gent feliç requereix una disposició d'ànim més oberta, ja que ens obliga a lluitar contra l'obstacle que representa l'enveja". I això en el dia a dia, ha inspirat a una tropa que sense llegir a Bruckner creu que somriure està malament, que ser optimista fa lleig, que transmetre serenor d'esperit en lloc de fer cara de Baster Keaton amb mala digestió, és una mena d'irresponsabilitat social. Especialment si et dediques a la política.

"Com podeu cantar i ballar, mentre a Síria hi ha guerra, o Turquia massacra al poble kurd?", "Com podeu beure una cervesa (de les bones, no de les que demanava Zaplana al iot per acompanyar els llamàntols), mentre no hem resolt el problema del finançament?", "Com goseu a anar una nit al teatre, mentre l'extrema dreta, la dreta extrema, i el feixisme pop ataquen a l'escola pública?, "Com podeu ser tan inconscients de demanar salvar a Samantha mentre s'està arruïnant el camp?" Coses així ens pregunten, o ens disparen cada dia un nombrós grapat de preocupats, que creu en la redempció per la via del patiment. Que pensa que tots i cadascun de nosaltres hem de penar permanentment i sense treva, tots els pecats del món. A l'únic lloc on està escrit que la socialització del dolor puga contribuir a mitigar els mals del món, és a la Bíblia. I ens pesa com una llosa el deure de dol el model de comportament constret del judeocristianisme. I miren, no. El compromís amb el progrés no s'expressa arrufant el nas, saludant amb mala cara.

"La decisió de vore el món lleig i malvat, ha fet el món lleig i malvat", diu el Papa Joan Pau III, interpretat pel semidéu John Malkovich a The New Pope, i això semblen voler alguns. La responsabilitat, i les accions de govern, no es mesuren per la cara de tristor que puguem posar. Si no es pot somriure, no és la meua revolució.

15 de febrer, 2020

"FRAU PROCESSAL" - El Mundo - 15-02-20

A mi del fet que hi haja una guardonada amb un Oscar que venga ciris amb olor de la seua vagina, l'única cosa que m'inquieta és intentar imaginar en quin absurde moment pensen gastar-les. Em preocupa més que esta senyora, i tants altres, venguen falsos remeis, falses teràpies, falses medicines, falsos tractaments, a gent que vulnerable per una malaltia, o per un estat d'ànim, estan disposats a comprar flors de Bach, reiki, feng shui, homeopatia o qualsevol altre estafa per l'estil. Enfront d'això, la metodologia científica. 

Afortunadament un bon grapat de divulgadors científics es dediquen a desmunten estes trames d'escurabutxaques i furta patos. I parle de trames perquè hi ha organitzacions, com la Fundación Salud y Naturaleza, per exemple, que interposen desenes de querelles contra els divulgadors cientícs que destapen les mentides. Fa poc el Tribunal Suprem va desestimar una querella contra el Ministre Pedro Duque, per unes afirmacions en les quals negava cap valor terapèutic o curatiu, a estes magufades. La Sala va dir: "no es pot apreciar intromissió il·legítima alguna en l'honor", sinó "un exercici legítim de la llibertat d'expressió en el desenvolupament de les seues competències".

Algunes d'estes associacions d’estafadors i firandants, estan interposant desenes de querelles contra els divulgadors científics que evidencien la falsedat d'estes teràpies. A l'acte de conciliació per una de les querelles es va poder sentir: "No sé quant duràs pagat en advocats fins ara. Nosaltres tenim fons il·limitats". Les trames presenten querelles idèntiques a diferents jutjats, i cada cop que un jutjat admet a tràmit una querella d'estes, per una cosa que òbviament no és delicte, posa els jutjats al servei dels qui practiquen el frau processal.

Bé, doncs els qui fan pseudopolítica, els de l'homeopatia fiscal, el reiki urbanístic, els estafadors que només guanyaven amb diners negres i extorsionant empreses, es dediquen a això. A presentar demandes i querelles contra els qui els van posar en evidència i fer condemnar. A mi em van demandar, com al Ministre, i vaig guanyar amb una sentència amb la mateixa fonamentació de la guanyada pel Ministre. I els van condemnar a costes, que per a cobrar, vaig haver de reclamar judicialment fins que els van embargar. Després vingué la demanda maliciosa, que s'arxivà. Ha passat amb mi, i ha passat amb desenes de querelles i demandes. No pretenen més que arruïnar-nos políticament, i si és possible, econòmica. No busquen la justícia, sinó avantatge polític, col·lapsant els jutjats i generant despesa pública. La concatenació de demandes arxivades, presentades pel PP contra càrrecs públics de Compromís, és una pèrfida estratègia magufa.