Orlando Zapata, pres de la dissidència cubana, ha mort després de 86 dies en vaga de fam. Zapata va ser condemnat per la dictadura castrista l’any 2003, junt amb 74 persones més, per delictes d’opinió.Segons el diccionari, la dissidència és un desacord parcial o total amb l'ordre establert en la societat o en algun dels seus àmbits. I afegeix què "en temps moderns, s'ha utilitzat aquest terme sobretot per referir-se als qui, per motius de consciència, assumint desavantatges o fins i tot persecució, han alçat la seva veu des de dins de països dominats per règims totalitaris, dictatorials o opressors o que no permetien el desenvolupament de certes minories."
Personalment estic en desacord total o parcial amb l’ordre establert en la meua de societat, però lluny de ser perseguit per això, tinc la fortuna de poder participar de la política, tot i que siga en una democràcia en precari i amb moltes mancances. No cal més que vore els darrers episodis a les Corts Valencianes.
Orlando Zapata, però, per dissentir, per no estar d’acord amb el règim del seu país, va anar a la presó. No se’l va acusar de més delicte qu
e del de consciència. Com si la consciència, la lliure opinió, pogués ser un delicte. Doncs ho és. Ho és a Cuba i a altres països totalitaris, sense democràcia, sotmesos al jou d’una dictadura terrorífica. Encara ressona en la memòria col·lectiva la recent vaga de fam de la activista saharaui Aminatou Haidar. I tot l’enrenou mediàtic i de solidaritat per una part de l’star systems casolà, intel·lectuals, gent lletrada i bona part de la classe política. Ara la majoria guarden silenci. D’acord que això va passar més prop, però no oblidem que este és l’estat on un jutge ha intentat tancar a la presó al geogràficament distant Pinochet, ferotge dictador xilé, que no va estar en el poder ni la quarta part del temps del que porta Castro a Cuba.Alguns d’ells, guarden un silenci culpable i còmplice, davant la mort de Zapata, i davant la dictadura cubana.
D’altres encara van més lluny, i defensen el règim cubà, afirmant que si no fos pel bloqueig nord americà Cuba tenia un sistema educatiu i sanitari excel·lent... oblidant que els tardo-franquistes defensen el dictador dient que tothom tenia sis-cents, que va instaurar el sistema de seguretat social i va fer pantans. I la llibertat?
Hi ha una esquerra que busca excuses per no condemnar Castro. Són patètics, i lamente dir-ho, alguns militen al meu mateix partit. Jo crec en la llibertat, per això sóc nacionalista, i en la democràcia, per això milite en el BLOC. I com amant de la llibertat i demòcrata, no puc guardar silenci davant la mort de Zapata, o de la condemna d’11 anys al dissident xinés Lui Xiabo. No hi ha diferències entre dictadors d’esquerres o de dretes, les diferències estan entre els demòcrates i els totalitaris. I personalment sé de quina banda estic.
9 comentaris:
Un silenci vergonyós.
Un silenci vergonyós.
Enric, enhorabona per l'article. Res més que afegir que jo, persona d'esquerres, nacionalista i demócrata també me sume a la condemna que fas. El tema del bloqueig el pateix el poble cubà, no el règim, ja que als castristes els ve molt bé per justificar l'injustificable.
gràcies als dos. crec que de tant en tant cal dir estes coses pel bé de l'esquerra
Estic totalment d'acord amb el contingut de l'article. Ara, m'agradaria saber si algun dirigent del Bloc ha fet alguna d'eixes disculpes públicament. Si és que sí, no descarte esborrar-me'n, si és que no i ha sigut un comentari privat que li ha fet algú, opine que se n'ha passat vosté, amb tots els respectes.
Sr. anònim, respecte la seua opinió. Mire, jo entenc la meua acció política com un exercici de sinceritat constant. He comés errors, i d'aquells dels que n'he segut conscient (perquè jo mateix me n'he adonat, o perquè algú com vosté m'ho ha fer vore) m'he discuplat publicament. Vull dir que he signat articles disculpant-me per errors pròpis. Crec que això em permet ser crític amb la resta de gent del meu partit. No fa al cas si les disculpes sobre el règim que he sentit són públiques o no, o sí les han fet dirigents de primera línia, de segona o militants de base. Al meu partit, en el que milite des d'abans de que existisca i al que crec conéixer de més en més bé, hi ha molta gent que ho disculpa.
Fixe's vosté, com per exemple, es van fer comunicats públics en nom del partit sobre l'activista saharauí, i ara el partit guarda un estruendós silenci. Un silenci que m'estripa l'ànima democràtica.
Enric, caldria que t'informares millor sobre Zapata. Pareix que era un pardal i de resistent polític res.
La seua mort en eixes circumntàncies és deplorable en qualsevol cas, però no és un tema de llibertats polítiques i resistències ideològiques.
A mi tampoc no m'agrada Cuba, país amb un régim polític en el que no podria viure, però Zapata no era pas un pres polític.
I efectivament, en un estat democràtic Zapata no hauria mort a la presó, però no és d'això que tu parles.
C.V.
Perdona, però "caldria que t'informares millor", "pareix que era un pardal i de resistent polític res"...no em semblen arguments ni per començar a parlar. Si tens alguna informació que em puga interessar, i eres tan amable, l'expliques i m'expliques les fonts. Perquè si no ho fas, no té sentit el que escrius.
Jo hauria de contestar amb un infanti..."informa't millo tu" o amb un "era un resistent"...però no seré tan pueril
Hola Enric, pot ser hauries de fer una ullada a http://www.voltairenet.org/article164305.html PAreix que Orlando era un delinqüent comú i no un activista polític
Publica un comentari a l'entrada