Jo no gosaria dir que sóc un expert en comunicació, ni presencial, ni no presencial, però el cert és que ja m'han convidat en tres o quatre ocasions a fer una classe a alumnes de periodisme, o de màrqueting. Fins i tot el curs passat vaig impartir un curs per alumnes d'una postgrau. Una interessant experiència que repetiré si tinc ocasió.
D'altra banda, en la consultoria que estem posant en marxa un grup multidisciplinar de persones, jo sóc el responsable de la línia de comunicació. Així que expert no, però alguna cosa en sé. Al cap i a la fi, porte 9 anys intentant comunicar idees, i l'experiència adobada amb el que n'he pogut aprendre a la facultat, em qualifica, crec i espere, per emetre una opinió alguna cosa més que gratuïta.
Això de la política 2.0 és tot un món. I a alguns s'ls fa un món. Els que portem anys a les xarxes distingim ràpidament quan un perfil és un fake, un perfil institucional, un frau, o tot a l'hora. Vull dir que a alguns se'ls veu vindré d'un hora lluny. Són aquells que encara diuen "noves tecnologies" obviant que al món de les TIC tot allò que te més de quinze mesos ha deixat de ser nou. Hi ha una prova molt senzilla i a l'abast de tothom, si el teu nebot de 8 anys ho fa anar millor que tu, és tecnologia, però ja no és nova.
Alguns en fan un ús forçat, i també es nota, probablement com resultat d'algun curset organitzat pel Secretari de Comunicació del partit, o per un bon consell mal executat. Són els qui tot just abans de dormir, i com qui es raspalla les dents, entren a la xarxa i escriuen: "día intenso. Mucho trabajo. Siempre con los vecinos. Adversarios = Capullos. Buenas noches", que només els falta dir, "corto y cierro". Fa la sensació que tenen un Post-it al costat de la vasenilla on hi diu "Facebook". Twitter ja és per a nota.
El meu és un perfil obert. M'agrada la política 2.0, i això vol dir invertir prou de temps a les xarxes (abans ho feia al blog, que ara és un lloc més assossegat, més reflexiu), debatre, contestar, opinar, preguntar, compartir... Al meu Mur s'han organitzat debats interessantíssims, sovint per iniciativa d'algun lector. També disputes tenses, i s'hi ha pogut llegir més d'un exabrupte. Que jo recorde només he esborrat una persona, i perquè penjava vídeos fatxes al meu Mur. I algun altra ha marxat pel seu compte, en algú cas acceptant un suggeriment meu.
Això vol dir que a mi m'és riu gent diversa, una gran part de la qual no pensa el mateix que jo. Afortunadament. I no perquè jo tinga mals pensaments, sinó perquè així aprenc més coses.
Ara que estic fora passant una setmana de vacances he tingut una breu i estúpida discussió. Es tracta d'un tipet d'eixos de qui vaig estimar la seua soŀlicitut d'amistat virtual, perquè el meu és un Mur polític i obert. Algú però de qui mai seria amic en la vida tridimensional, perquè està mal dimensionat. És curt i poc profund.
El tio em deia que no li semblava bé del tot que jo hagués viatjat amb la meua familia. Li vaig dir que ell com ciutadà té dret a controlar el meu treball, però no el meu lleure. Em va contestar que com amb els seus impostos em paga el sou, volia que anés a dinar i sopar a barets de mala mort. La cosa pujà una miqueta de to i el vaig enviar a fer la mà. El 2.0 ja té això. De tant en tant un poca solta, apareix per escalfar-te els ànims. Em va semblar tan improcedent, que eleve l'anècdota a categoria d'article per protestar. Per reivindicar-me, i reivindicar el dret a no viure en llibertat vigilada, només pel fet de dedicar-me actualment a la política. Vostés poden jutjar si em guanye o no el sou, i acomiadar-me cada quatre anys (i ha de quedar clar que sense indemnització, ni beneficis especials, i amb una prestació de poc més de 400 euros després de 9 anys de dedicació a l'ajuntament), però és obvi que no tenen dret a decidir que faig amb el meu sou (la part que no va al partit). Només cadira! Per eixa mateixa regla de tres, podríem controlar en que se'ls gasten els funcionaris. La meua dona n'és, per cert (pobra Gal·la, filla de polític i funcionaria, més bona imatge tindria si fos filla del matrimoni Baader Meinhof). I aleshores què passa? La meua família hauríem de preguntar com podem gastar els nostres diners (tallats i retallats), i tant que no. És tan impensable com que el gerent de l'oficina cridés a tots els empleats a primers d'estiu i els hi digués: tu al poble de la sogra, tu enguany a casa, tu pots anar a Lisboa però només sis dies i en AirCreïlla,
Jo ja comprenc que per culpa d'una colla de galifardeus, la noble tasca de la representació politica, està molt qüestionada, però va home va! La política 2.0 pot ser una eina molt útil per contactar, fins i tot per controlar als representants públics, però en el seu treball. No a l'habitació de dormir.
1 comentari:
Enric, tranquil, la majoria de persones no ho veiem igual. La realitat es que vivim en un mon molt hipòcrita, només cal fer la comparació de la gran difusió que han fet els "media" sobre l'alcalde de Marinaleda i la seua acció sobre el Mercadona. Al meu poble parlen mes del que guanya com a parlamentari, dels diners que te al banc, etc. Es clar, ser d'esquerres implica viure baix d'un pont ... penós. Jo els conteste que tots els que defrauden i tenen diner negre a casa o als paradissos fiscals, no ixen als "media" i pareix que la gent els admira.
Jo quant veig que pague u 50 % d'IRPF mentre amb una SICAV es paga un 1 % em subleve i em sento encara mes Robin Hood of Sherwood i amb ganes de ser un antisistema.
La trista realitat es que tenim els politics que han votat la majoria de desinformats, memfots, i ignorants. Ho dic amb respècte per la gent però amb claretat i si a la gent no li agrada que pense millor com vota, desprès no s'hi val a queixarse.
Una abraçada,
Robin
Publica un comentari a l'entrada