REFLEXIÓ (SENT GENEROSOS) SOBRE LA JORNADA DE VAGA GENERAL

SI SE’M PERMET UNA REFLEXIÓ...

Hui (14.11.12) he eixit a manifestar-me pels banyats carrers del meu Castelló. Amb centenars, milers de persones. I la gent s’ha multiplicat per mil a pobles, viles i ciutats de tot el país. I he eixit al carrer, perquè crec que hi havia, com a poc, tants motius per manifestar-se, com manifestants. Segurament molts més.

Hi ha motius per estar preocupats, per estar tristos, motius per plorar, motius per cridar, per estar decebuts, desesperats en alguns cassos, motius per estar emprenyats. Motius per reflexionar, per buscar solucions, per ser solidaris, per agafar-se de la mà. Altres creuen que fins i tot per alçar el puny. Jo no.

És obvi que no trobe acceptables les mostres de violència, però són tan absolutament puntuals, que són estadísticament despreciables, tot i que periodísticament rellevants. Parlar-ne més seria fer el joc als oracles de la dreta tramuntana. No jugue.

Però dit això vull fer una reflexió, que encaixarà segurament amb dificultat al discurs majoritari d’una esquerra que fa massa temps que és autocomplaent, poc autocrítica i sovint gens reflexiva. Al BLOC on jo milite, la llibertat d’opinió sempre ha estat un bé a respectar. I jo he discrepat de vegades d’opinions oficials o estratègies. I ací continue. Ara participant d’eixe creixement en diagrama de Venn que és Compromís. Tinc el convenciment que Compromís és l’esquerra intel·ligent. I només s’és intel·ligent si s’es plural, autocrítica i reflexiva. I si el que dic no encaixa bé a Compromís, és Compromís qui té un problema, perquè jo bé que encaixe moltes opinions que s’acompanyen del logo somrient, que no compartisc.

LA COSA

És cert que un dia de vaga no resol el problema. Però al País Valencià 16 anys de governs del PP més que resoldre’l l’agreugen. I els governs socialistes i populars a Espanya els darrers anys no han fet més que destruir l’economia els uns, i l’estat de benestar els altres. Així que calma. Vaga general.  

Les vagues fan mal a les empreses. Per això són útils. Per això van néixer. Per obligar a negociar a aquelles empreses o sectors que no volien. Quan li causaves un perjudici econòmic, al final cedia. Era l’arma final quan la resta fallaven. I hi ha hagut vagues mítiques a tot el món, en mols sectors, en molts països. Alguns saldades amb grans victòries obreres. Altres amb victòria patronal. És més fàcil resistir quan tens més recursos. Per això van néixer les caixes de resistència, etc...Història.

El dret a la vaga està sense regular. Encara. A diferència dels altres drets que tenen regulacions legals, la vaga continua sense reglamentar-se. Ja sé que l’eslògan fàcil és dir que volen retallar-la. No en tinc cap dubte que és la voluntat d’este govern, però el cert és que s’ha de regular, com ho està als països del nostre entorn. Com correspon a l’ordenament jurídic. Dret.

No m’extendré en el tema dels piquets, sobre l’actuació dels quals tinc tot un ventall d’opinions, tot simplement, perquè hi ha tot un ventall d’actuacions que van des de les democràticament recomanables a les inacceptables. Però ací el problema és que el “altres piquets”, els empresarials, els de les amenaces poc o molt vetllades, el dels advertiments, els de les pressions sobre els treballadors, tot això, tant o més violent que els crits i insults a la porta d’un comerç, mai no ix en titulars de diaris, ni hi ha fotos per documentar-ho. No és fàcil de provar, ja ho sé. Però existir existeix.

La pregunta seria: és la vaga general un instrument adequat (no parle d’utilitat) per a fer front a les polítiques d’un govern? Serveix per pressionar a qui cal pressionar, o per contra es pressiona a altres actors socials? Quan una vaga és contra el govern, contra les polítiques del govern que són, és cert, profundament lesives, quin sentit té castigar a les empreses?  

Un conegut llençava una idea. Fem una jornada de vaga un poc a la japonesa. Pactem amb les empreses treballar tots un diumenge pel matí, és una mesura nova i mediàtica. Enviarem un missatge a la societat positiu: “volem treballar, estem disposats a treballar molt i bé, no som nosaltres els que volem destruir, nosaltres volem crear riquesa”. I pactem amb les empreses que tots els guanys que genere la producció extra d’eixa jornada, aniran a les ONG o a les associacions que protegeixen els més desfavorits. No caldran piquets. Qui no vulga ajudar als que ho passen pitjor que es quede a casa. Qui no vulga llençar un contundent missatge al govern que es quede en casa. Net, clar, contundent i sobretot útil per als més desfavorits. Marketing.

És una idea. N’hi ha d’altres.

I ELS ACTORS.

Siguem francs, els sindicats majoritaris estan molt desprestigiats. I no es tracta d’haver cedit a la pressió informativa de la dreta més radical i antisindical. És una percepció que està al carrer. És així.

I hi ha raons per que siga així. Sincerament. Moltes.

El sindicats van néixer com instrument per la defensa dels interessos col·lectius de treballadores i treballadors. I subratllar “col·lectius” no és banal. El Ministre De Guindos explicava esta mateixa setmana als membres del Parlament Europeu, que ja només el 28 ó 29% (ara no ho recorde) dels contractes laborals a Espanya estan subjectes a condicions de Conveni Col·lectiu. I això que la reforma laboral que facilita la desvinculació d’estos encara no té un any. És a dir una abassegadora majoria dels contractes no s’han de defensar o protegir col·lectivament, sinó individualment. Els sindicats han perdut la seua funció fundacional.

S’ha d’estudiar una miqueta de dret sindical comparat per veure que els marcs són diferents en diferents països. En alguns llocs, els acords sindicat-empresa només afecten als seus afiliats, per exemple. La casuística és diversa.

Però el cert és que ací pateixen les mateixes malalties que els partits. Endogàmia, falta de democràcia interna, enquilosament, i una grollera dependència de la caixa pública que els ha fet dòcils. Els alemanys a això que els hi passa als dos grans sindicats, li’n diuen “el mal de la pedra”. Massa lligats al patrimoni en forma d’edificis, de pedra.

Que les coincidència del retorn de la conflictivitat social organitzada coincidisca amb les retallades de les seues subvencions no ajuda. Els hi resta credibilitat. El desmesurat nombre de persones alliberades també. La professionalització del “delegat sindical” no és menor que la “del polític”.

L’únic intent de renovació de l’oferta sindical el va fer fa ja prous anys UGT amb les cooperatives d’habitatges i es saldà amb un fiasco dolorós per la via de l’estafa als compradors, majoritariament membres del propi sindicat. Un escàndol.

Les mateixes condicions de comiat que els sindicats (o El País, o la SER, dels mitjans progres en parlarem un altre dia) critiquen de la reforma, són els que usen per despatxar als seus treballadors. Ètica.

Tots els anys de la Fundació Tripartita donant formació, sense autoavaluació dels resultats, és percebuda, em tem que amb justícia, com un fracàs i una forma de finançament caduca i inadequada.

Els sindicats han estat uns instruments fonamentals en la creació de l’estat que coneixíem com  “del benestar”, però els dos grans sindicats, sempre agafadets de la maneta i mai massa lluny en les fotos de la patronal, no són útils ara. No així. I això és un greu problema o canvien o estan condemnats a la indigència.

Que miren el que li està passant al PSOE i el que pot començar a passar-li al PP. O canvien o altres vindran a fer la seua feina. La que ells no fan bé. I ves a saber si no seria millor.